INTENSITAT DELS ULLS

Imagen cogida de la red

INTENSITAT DELS ULLS

M’acoste a les parets on vegeta la determinació dels ulls.
Per a mi, la ferida és molt més profunda que no les transgressions i les línies 
i codis que tracen els amants en la seua faula d’ardiment.
(Un tropell de plomes m’obri les possibilitats del buit, sense ofegar-me 
en els laberints del crit. M’imagine els desigs infal·libles del vent,
el breu ocell de la penombra, Déu, en tot aquest esdevenir de prehistòries.
De vegades em somorgolle en la nit per anul·lar-me.
L’únic visible és la pal·lidesa del sense fi i l’extraordinari que s’ennuega en mi.
Abans d’enfurir-me de records, incendie els arquetipus de la rigidesa,
les ales del barret de l’enuig o el domèstic diluvi de l’estupidesa.
No lleve les finestres dels meus ulls ni el joc de mans que amaga l’oblit.
Sempre em van quedant els pesars en els ulls i el lent tros 
de parpelles que ompli la irrealitat de les meues paraules.
El vinagre dels dies ha tornat cansat de la meua boca: desesper en la mirada 
dels segles, i en el cerç artificial de la taula.
Quants dies hermetitzen la podridura d’aquest combat premonitori 
d’esclafits i estrets prestatges? Alguna cosa dels cadàvers ens arriba
fins a l’olfacte: els dies i les seues fosques transaccions. La gramàtica de la por 
en catecismes, el sutge anguniós i delirant dels cadàvers.)
A més d’aquesta intensitat d’ulls, la insídia publicitària de la indiferència:
no hi ha un camí oposat al naufragi, ni una veritat per anomenar-la.
Els meus ulls en el seu caos suporten la resta d’ulls de l’arbre en queixa…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INTENSIDAD DE LOS OJOS

Me arrimo a las paredes donde vegeta la determinación de los ojos.
Para mí, la herida es mucho más profunda que las transgresiones y las líneas 
y códigos que trazan los amantes en su fábula de ardimiento.
(Un tropel de plumas me abre las posibilidades del vacío, sin que me asfixie 
en los laberintos del grito. Me imagino los deseos infalibles del viento,
el breve pájaro de la penumbra, Dios, en todo este devenir de prehistorias.
A veces me sumerjo en la noche para anularme.
Lo único visible es la palidez del sinfín y lo descomunal que se atraganta en mí.
Antes de enfurecerme de recuerdos, incendio los arquetipos de la rigidez,
las alas del sombrero del malhumor, o el doméstico diluvio de la estupidez.
No quito las ventanas de mis ojos ni el juego de manos que esconde el olvido.
Siempre me van quedando los sinsabores en los ojos y el lento trozo 
de párpados que llenan la irrealidad de mis palabras.
El vinagre de los días ha vuelto cansada mi boca: desespero en la mirada 
de los siglos, y en el cierzo artificial de la mesa.
¿Cuántos días hermetizan la putrefacción de este combate premonitorio 
de chasquidos y estrechos anaqueles? Algo de los cadáveres nos llega 
hasta el olfato: los días y sus oscuras transacciones. La gramática del miedo 
en catecismos, el hollín angustioso y delirante de los cadáveres.)
A más de esta intensidad de ojos, la insidia publicitaria de la indiferencia:
no existe un camino opuesto al naufragio, ni una verdad para nombrarla.
Mis ojos en su caos, aguantan los demás ojos del árbol en queja…
Barataria, 2016

APRENENTATGE DE L’AROMA

Imagen cogida de la red

APRENENTATGE DE L’AROMA

Damunt del vitrall del cos estimat, tota la llum en la llanterna de l’olfacte. Trenquem l’alba lletrejant l’arc del cel dels porus, aquest altre destemps que s’alça en l’alé: cap altra estació no sent la cal·ligrafia captiva de tren desmesurat. (Allà la flor de la teua pell, els teus ovaris encesos, immensa ràfega de festa. La tempesta que floreix en l’abisme de la intensitat.)

Res no transcendeix tant com aquest desplaçament sense canviar de lloc. Ara, els ulls plens del so del teu nom. Els confins consumats…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

APRENDIZAJE DEL AROMA

Sobre el vitral del cuerpo amado, toda la luz en la linterna del olfato. Amanecemos deletreando el arco iris de los poros, ese otro destiempo que se yergue en el aliento: ninguna otra estación sabe a caligrafía cautiva de tren desmesurado. (Allí la flor de tu piel, tus ovarios encendidos, inmensa ráfaga de fiesta. La tormenta que florece en el abismo de la intensidad.)

Nada trasciende más que este desplazarse sin cambiar de sitio. Ahora, los ojos llenos del sonido de tu nombre. Los confines consumados…

Barataria, 2016

ESPILLS DE LA DESHORA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

ESPILLS DE LA DESHORA

Hi ha certs espills que envelleixen com la deshora en el ventre negre 
del paper cremat: ni tan sols els convalescents gaudeixen de bona llum quan 
la ceguesa creix com una rabiosa tempesta de desgels.
Sobre alguns sorollets d’esperma el pollet inerme de les velles andròmines.
Davant del fred tremola la humitat de les cambres, 
els pensaments íntims desfent-se en el no-res. Les errades i les seues ànsies de veritat.
Pense en la roda dels rellotges i si un dia tindrà ales innocents.
Les rodes de premsa són una altra cosa: mai no tenen sentit, o el sentit és 
en l’estàtic, en aqueix dir tant i agreujar les hores en perjudici d’aquells que ja es rentaren les mans, en l’antigua ombra d’una bacinet.
Uns altres panteixen en la penombra del vaticà.
Uns altres i d’altres d’altres d’altres i d’altres assagen la seua vida després de la mort.
Uns altres i d’altres i d’altres i d’altres i d’altres dormen invocant els ensenyaments 

                                                                                                                                           de Zaratrusta.
I uns altres tanquen els ulls per veure els impossibles.
Potser un dia cantaran la seua essència en el soterrani tots els taüts.
Abans d’absorbir totes les deshores, pertoca comptabilitzar els ulls cecs
i la saliva que fluctua com mercaderia per a infàncies tristes.
Des del teler interior, un sap per on flamegen les costures i les velles manyes de desembolicar el pit amb una miqueta d’espera o paciència.
Tot brunzeix davall de les voravies i l’asfalt: les veus d’uns i d’altres,
La boirina de set que creix en la gola de les paraules, la soledat
allargada amb aplaudiments, el dolor sempre que ens desfà en el seu hivernacle trencat: invoque durant un segon l’obvietat de les coses… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ESPEJOS DE LA DESHORA

Hay ciertos espejos que envejecen como la deshora en el vientre negro 
del papel quemado: ni siquiera los convalecientes gozan de buena luz cuando 
la ceguera arrecia como una rabiosa tormenta de deshielos.
Sobre algunos ruiditos de esperma el piojillo inerme de los trastos viejos.
Frente al frío tirita la humedad de las habitaciones, los pensamientos íntimos deshaciéndose en la nada. Las equivocaciones y sus ansias de verdad.
Pienso en la rueda de los relojes y si un día tendrán alas inocentes.
Las ruedas de prensa son otra cosa: nunca tienen sentido, o el sentido está 
en lo estático, en ese decir tanto y agravar las horas en menoscabo de aquéllos 

que ya se lavaron las manos, en la antigua sombra de una bacinica.
Otros jadean en la penumbra del vaticano.
Otros y otros y otros y otros ensayan su vida después de la muerte.
Otros y otros y otros y otros duermen invocando las enseñanzas de Zaratrusta.
Y otros cierran los ojos para ver los imposibles.
Quizá un día canten su esencia en el subsuelo todos los ataúdes.
Antes de absorber todas las deshoras, es preciso contabilizar los ojos ciegos
y la saliva que fluctúa como mercancía para infancias tristes.
Desde el telar interior, uno sabe por dónde flamean las costuras y las viejas mañas de desenredar el pecho con un poquito de espera o paciencia.
Todo zumba debajo de las aceras y el asfalto: las voces de unos y otros,
la neblina de sed que arrecia sobre la garganta de las palabras, la soledad
alargada con aplausos, el dolor siempre que nos desvive en su roto invernadero: invoco por un segundo la obviedad de las cosas…
Barataria, 2016

SOBIRANIA DEL CORC

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

SOBIRANIA DEL CORC

La palpitació de les cornises és així: a poc a poc l’arna corca el resplendor
i només en resta l’escopinada de saliva sobre el trànsit.
És tal la sobirania del corc que no hi ha cap arbre il·lés, ni ànima sense ombra.
Molts es vanten del front arrufat de la història i dels seus comensals

voluntaris i de les seues petites exquisiteses.
Ja hem parlat de quanta dignitat tenen les monedes, de quants focs 
la mà invisible del vent, els pètals grocs de les ombres,
les aigües amagades de l’alé i el seu cançoner de tort rovell.
Sovint només hem d’acceptar aqueixa veu negra que puja des del soterrani 
als lòbuls, del fem al carrer, dels arrels arrupits fins a l’ocell.
(Un sap d’aquest joc d’aus rapinyaires: fora són tots els perills,
La por al colp en l’altra galta, els detalls del fred esgarrapant 
en les quatre parets de les cicatrius, o en les bugaderies de la intempèrie.
De sempre, llavors, ens embarquem en aquesta terbolesa tractant 
de convèncer-nos que no passa res, que el vòmit no infesta les finestres,
i que als genitals mai no els arriba la desesperació.
És terrible fugir. Sempre estic fugint de l’hospitalitat dels diaris.
Comprenc l’ansietat que se’ns possessiona en els ports.
En un dia de vertigens l’infinit es torna deplorable com el sol mort de set.)
La pluja és innecessària quan plou massa en el cos: la nuesa, 
⎼⎼ Dis-m’ho a mi⎼⎼, és història balsàmica en l’èxtasi redó del corc.
Davall de cada calendari pantanós, un cabiró de mosques cohabita 
en la capseta de fotografies de la memòria: de vegades s’imposa la follia…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOBERANÍA DE LA CARCOMA

La palpitación de las cornisas es así: de a poco la polilla carcome el resplandor
y solo queda la escupida de saliva sobre el tráfico.
Es tal la soberanía de la carcoma que no hay árbol ileso, ni alma sin sombra.
Muchos se ufanan del ceño fruncido de la historia y de sus comensales

voluntarios y de sus menudas exquisiteces.
Ya hemos hablado de cuánta dignidad tienen las monedas, de cuántos fuegos 
la mano invisible del viento, los pétalos amarillos de las sombras,
las aguas escondidas del aliento y su cancionero de torcida herrumbre.
A menudo solo hay que aceptar esa voz negra que sube desde el subsuelo 
a los lóbulos, del estiércol a la calle, de las raíces acurrucadas hasta el pájaro.
(Uno sabe de ese juego de aves de rapiña: afuera están todos los peligros,
el miedo al golpe en la otra mejilla, los pormenores del frío escarbando 
en las cuatro paredes de las cicatrices, o en las lavanderías de la intemperie.
Desde siempre, entonces, nos embarcamos en esta turbiedad tratando 
de convencernos de que no pasa nada, de que el vómito no infesta las ventanas,
y que a los genitales nunca les llega la desesperanza.
Es terrible huir. Siempre estoy huyendo de la hospitalidad de los periódicos.
Comprendo la ansiedad que se posesiona de uno en los puertos.
En un día de vértigos el infinito resulta deplorable como el sol muerto de la sed.)
La lluvia es innecesaria cuando llueve en demasía en el cuerpo: la desnudez, 
⎼⎼ Dímelo a mí⎼⎼, es historia balsámica en el éxtasis redondo de la carcoma.
Debajo de cada calendario pantanoso, una viga de moscas cohabita 
en la cajita de fotografías de la memoria: a veces se impone la locura…