miércoles, 25 de abril de 2018

DESPRÉS DE TOT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





DESPRÉS DE TOT




Després, només la mendicitat deambulant a la intempèrie. (Hi ha certa set per beure el crepuscle als inodors.)

Cert no-res en el parpelleig decadent de l’ànima.

Cert insomni que reviu el fred dels morts.

Veig en algun lloguet el masoquisme de la meua boca: percep els cadàvers irreparables i fins i tot el demà, després de llegir el present. Davant de l’inaccesible, el somni real als carrers.


(De vegades hi ha necessitat d’un torniquet per a deturar els esfínters. O aplaudir davant de la veu de nas de l’espill. O esternudar en la disfressa de la pell. O colmar els muscles amb un al·leluia de la mida de la certesa.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ



DESPUÉS DE TODO




Después, sólo la mendicidad deambulando en la intemperie. (Hay cierta sed por beber el crepúsculo en los inodoros.)

Cierta nada en el pestañeo decadente del alma.

Cierto insomnio que revive el frío de los muertos.
Veo en algún lugarcito, el masoquismo de mi boca: percibo los cadáveres irreparables y hasta el mañana, después de leer el hoy. Ante lo inaccesible, el sueño real en las calles.

(A veces hay necesidad de un torniquete para detener los esfínteres. O aplaudir frente a la gangosidad del espejo. O estornudar en el disfraz de la piel. O colmar los hombros con un aleluya del tamaño de la certidumbre.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

martes, 24 de abril de 2018

LAXITUD

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





LAXITUD




Era com la boira la seua laxitud de pensaments: en l’escarafalls, el darrer parpelleig, i aquesta manca de força que la pluja reclama. Tot alhora acabà sense sostindre’s.

O era l’altre impossible que mai no resisteix els adveniments.

(Ella se aferrava una mica a la naturalesa emocional dels personatges de les narracions de José Donoso, o als excessos de la nit sense estrelles, o a aquesta intimitat que es torna irreal enmig de tantes sensacions líquides.)

Davant de la seua mística només em resta creuar-me de braços i riure de la ceguesa com aquest lloc sense límits dels hospicis.

Potser dilatar-me al cim d’un tossal, pensatiu de molls.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LAXITUD




Era como la bruma su laxitud de pensamientos: en la alharaca, el postrer parpadeo, y esa falta de fuerza que la lluvia reclama. Todo al mismo tiempo acabó sin sostenerse.

O era el otro imposible que nunca resiste a los advenimientos.

(Ella se aferraba un poco a naturaleza emocional de los personajes de las narraciones de José Donoso, o a los excesos de la noche sin estrellas, o a esa intimidad que se torna irreal en medio de tantas sensaciones líquidas.)

A su mística, sólo me queda cruzarme de brazos y reír de la ceguera como ese lugar sin límites de los hospicios.

Quizás dilatarme en la cima de un collado, pensativo de muelles.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

lunes, 23 de abril de 2018

ROBA DE LLUM

Imagen Pinterest






ROBA DE LLUM




Ací, la roba del foc en les meues mans. L’espill cremat en la meua saliva, totes les nits abrasat pel vestigi.

Tot nu em somorgolle en la mossegada fosca de la lascívia: la teua veu i la meua s’endinsen en els porus per escapçar els silencis.

Així m’adone que la llum és la roba que cavalca vertiginosa en els porus fins a fer permeable la deshora.

La resta és la profunditat de la memòria amb els seus gemecs.

O la gola coagulada enmig de les entranyes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ROPA DE LUZ




Aquí, la ropa del fuego entre mis manos. El espejo ardido en mi saliva, todas las noches abrasado por el vestigio.

Desnudo me sumerjo en la mordida oscura de la lascivia: la voz tuya y mía se adentra en los poros para decapitar los silencios.

Así me doy cuenta que la luz es la ropa que cabalga vertiginosa en los poros hasta permeabilizar la deshora.

Lo demás es la profundidad de la memoria con sus gemidos.

O la garganta coagulada en medio de la entraña.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga







domingo, 22 de abril de 2018

FOC DEVORAT

Imagen cogida del FB de Pere Bessó





FOC DEVORAT




Enmig de tantes escales hi ha unes que condueixen al pantà. (De vegades se sap per les trampes dels esglaons.)

Un creu que tot deliri és despulla: en la humitat de la terra, tants noms com l’esperança que ens obliga a pensar-nos, després d’algun monòleg pertorbador.

(Mai no em fou fàcil oblidar el teu rostre, ni allunyar-me d’aquesta llum cremada del llindar; per si de cas, ací guarde l’ombra bategant de la ruda i la seua marea verda.)

Un arriba a la cendra després de tant foc.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUEGO DEVORADO




Entre tantas escaleras hay unas que conducen al pantano. (A veces se sabe por las trampas de los peldaños.)

Uno cree que todo delirio es despojo: en la humedad de la tierra, tantos nombres como la esperanza que nos obliga a pensarnos, después de algún monólogo perturbador.

(Nunca me fue fácil olvidar tu rostro, ni apartarme de esa luz quemada del umbral; por si acaso, ahí guardo la sombra palpitante de la ruda y su verde marea.)

Uno llega a la ceniza después de tanto fuego.


De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga