DISSORTADAMENT LES PARAULES

Imagen FB de Pere Bessó

DISSORTADAMENT LES PARAULES

colored pictures
of all things to eat: dirty postcards
And words, words, words all over everything
Charles Olson

Dissortadament les paraules no serveixen per a dissuadir un neci,
ni un cec atrapat en el seu deliri,
ni tan sols per al remei en un manicomi.
No sempre són la finestra o la porta per al raonament:
entre tants rostres tot és erosiu, un fulgor opac d’embolics,
tan fràgil com els espills del temps.
Tampoc no guareixen la boca que ens estafa perennement.
Tampoc no serveixen per a endevinar aquest dens laberint de rovell
en què ens trobem.
Per cert que la trama ens assalta i ens insinua les seues cataractes,
ens dessagna sense cap penediment possible.
Un desperta i veu el coll del profètic: hi ha mutacions
sinistres i no dialèctiques, en aquest mercat d’aquarel·les.
La realitat ens mostra la seua esclerosi, però també la seua guillotina,
els seus ninots, els seus ventrílocs, els seus clowns,
les seues plomes de ferotge auguri.
A estones els promontoris de ferides disfressades d’arcs de San Martí.
Tot manca de sentit quan la cendra s’alça
com un monticle de pròspera innocència, o d’opulenta saliva.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

POR DESGRACIA LAS PALABRAS

colored pictures
of all things to eat: dirty postcards
And words, words, words all over everything
Charles Olson

Por desgracia las palabras no sirven para disuadir a un necio,
ni a un ciego atrapado en su delirio,
ni siquiera para el remedio en un manicomio.
No siempre son la ventana o la puerta para el razonamiento:
entre tantos rostros todo es erosivo, un brillo opaco de enredos,
tan frágil como los espejos del tiempo.
Tampoco curan la boca que nos estafa perennemente.
Tampoco sirven para adivinar este denso laberinto de moho
en el que nos encontramos.
Por cierto que la trama nos asalta y nos insinúa sus cataratas,
nos desangra sin ningún remordimiento posible.
Uno despierta y ve el cuello de lo profético: hay mutaciones
siniestras y no dialécticas, en este mercado de acuarelas.
La realidad nos muestras su esclerosis, pero también su guillotina,
sus muñecos, sus ventrílocuos, sus clowns,
sus plumas de feroz augurio.
A ratos los promontorios de heridas disfrazadas de arcoíris.
Todo carece de sentido cuando la ceniza se yergue
como montículo de próspera inocencia, o de opulenta saliva.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga

COMPRENENT LES DISTÀNCIES

Imagen FB de Pere Bessó

COMPRENENT LES DISTÀNCIES

You should not wait for the walls
To speak. Go into the bathroom,
Turn on the faucett, and swim into the street.
Barbara Guest

Potser he tornat als carrers desprotegits o a l’habitació amb parets tacades d’abandó: ací hi ha cabuda per a la comicitat d’un manicomi amb les seues ressonàncies, a l’úter del desordre dels meus sentits, potser a un diàleg amb els albellons de l’avenir. Camine entre histèria i coratge, sense aquesta llum irresistible dels teus mugrons, sense l’olor de la carn agafada a la saliva. Després el sanglot en els congostos de les guillotines, saltant entre brutícies idíl·liques, mossegant aquesta realitat que em deixa sense paraules. Al voltant de carrers i habitatges estranys, la història que reacomoda els seus tilitxes: la gent amenaça amb rígids pinzells; no només es pot nedar en aigües en blanc i negre.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ENTENDIENDO LAS DISTANCIAS

You should not wait for the walls
To speak. Go into the bathroom,
Turn on the faucett, and swim into the street.
Barbara Guest

Quizás he vuelto a las calles desprotegidas o al cuarto con paredes manchadas de abandono: aquí hay cabida para la comicidad de un manicomio con sus resonancias, al útero del desorden de mis sentidos, a lo mejor a un diálogo con los albañales del porvenir. Camino entre histeria y coraje, sin esa luz irresistible de tus pezones, sin el olor a la carne prendido en la saliva. Luego el sollozo en los desfiladeros de las guillotinas, saltando entre suciedades idílicas, mordiendo esta realidad que me deja sin palabras. Alrededor de calles y viviendas extrañas, la historia que reacomoda sus tiliches: la gente amenaza con rigidos pinceles; no sólo se puede nadar en aguas en blanco y negro.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga

PANORAMA CEC

Imagen FB de Pere Bessó

PANORAMA CEC

los pensamientos duelen al pasar
por el cristal de la lámpara
Constantin Severin

Sota la fossa de l’aurora, els braços esculpits de la nuesa,
o l’ultratge de l’arrogància primitiva.
Són dies d’estranyes càbales o faules o al·legories.
En l’alé es percep el fil trencat de la història, els gnoms
i el pols ple d’escates i les melodies alçades en llàgrimes.
De la llum només ens resta el costat fosc de les ulleres,
i la mala herba del vent i els fanguissers.
Als resquills els veig silenciosos com gotes de fèretres.
Són tals les fissures i esquinçaments que es veuen les vísceres
en la llinda de qualsevol porta.
Passada la pluja, arriba el mea culpa amb les seues estridències
o sarcasmes: la pestilència destil·la els seus bardissars,
al d’enrarir tot el paisatge: el vent fa nusos de greuge,
ací on no calen píndoles, si de cas una lavativa.
No sé si la blancor és a vindre o és una altra estratagema.
No sé si el desemparament em farà plorar damunt de les teules,
No sé si el tro continuarà ballant en la seua agenda destenyida.

Tot comença a ser profundament diferent a la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PANORAMA CIEGO

los pensamientos duelen al pasar
por el cristal de la lámpara
Constantin Severin

Bajo la fosa de la aurora, los brazos esculpidos de la desnudez,
o el ultraje de la arrogancia primitiva.
Son días de extrañas cábalas o fábulas o alegorías.
En el aliento se percibe el hilo roto de la historia, los gnomos
y el pulso lleno de escamas y las melodías alzadas en lágrimas.
De la luz sólo nos queda el lado oscuro de las ojeras,
y la maleza del viento y los barriales.
A las esquirlas las veo silenciosas como gotas de féretros.
Son tales las fisuras y desgarramientos que se ven las vísceras
en el dintel de cualquier puerta.
Pasada la lluvia, viene el mea culpa con sus estridencias
o sarcasmos: la pestilencia destila sus chiriviscos,
al de enrarecer todo el paisaje: el viento hace nudos de agravio,
ahí donde no se necesitan píldoras, si acaso una lavativa.
No se si la blancura está por venir o es otro estratagema.
No sé si el desamparo me hará llorar sobre las tejas,
No sé si el trueno seguirá bailando en su desteñida agenda.

Todo empieza a ser profundamente diferente en la garganta.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga

ULLS DE ARGILA

Imagen FB de Pere Bessó

ULLS DE ARGILA

Some blunt pretense to safety we have
Eyes shining without mystery,
For they must have motion
Through the vague snow of many clay pipes.
John Ashbery

Per als meus ulls d’argila, aquestes passions d’utillatge rígid. Un es desviu davant de la traïdoria que obri la porta de la casa com una ombra sinistra. No hi ha cap misteri en la fulla de paper bruta que el vent alça de les andanes. Tampoc no és remulla la flassada desendreçada per l’arenal de la tribulació. Conversem cada dia de la boirina i la humitat, del llenguatge apinyat en la gola i de la pedra en la sabata. Esperem només que aquesta estranya festa de la servitud, no subsistesca molt temps al pit. La malesa ens recorda els sons de la consciència.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OJOS DE ARCILLA

Some blunt pretense to safety we have
Eyes shining without mystery,
For they must have motion
Through the vague snow of many clay pipes.
John Ashbery

Para mis ojos de arcilla, esas pasiones de utilería rígida. Uno se desvive ante la alevosía que abre la puerta de la casa como una sombra siniestra. No hay misterio alguno en la hoja de papel sucia que el viento levanta de los andenes. Tampoco es remanso la cobija desaliñada por el arenal de la tribulación. Conversamos cada día de la neblina y la humedad, del lenguaje apiñado en la garganta y de la piedra en el zapato. Sólo esperemos que esta extraña fiesta de la servidumbre, no subsista mucho tiempo en el pecho. La maleza nos recuerda los sonidos de la conciencia.

.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga