RITUAL

Imagen cogida de la red

RITUAL

Darrere de l’ocell i la gravetat de les aigües, la pira del mar insubornable.
Cap a quin lloc de buits gratem l’esperança?
Tu, —seminal llegum— en la meua edat porfidiosa. Transitiva en la deixalla 
de llum que arriba fins a les temples.
Entre nosaltres, el catecisme sexual de les llavors: infants obedients
en la ferradura del suburbi, revoltats, ambulants en la rialla.
(Cada paraula ens sorprén enmig de les mans, delirants mans
d’arrabassades ales, en les arestes de les quals penja la torxa del confí.)
—Ara sé que la llum no està feta, sinó que es fa mentre que respirem
Vehementment el sucre de la sang…

"Ritual" d'André Cruchaga traduït al català per PERE Bessó

RITUAL

Atrás del pájaro y la gravedad de las aguas, la pira del mar insobornable.
¿Hacia qué lugar de vacíos arañamos la esperanza?
Vos, —seminal legumbre— en mi porfiada edad. Transitiva en el puchito
de luz que llega hasta las sienes.
Entre nosotros, el catecismo sexual de las semillas: niños obedientes
en la herradura del suburbio, revueltos, ambulantes en la risa.
(Cada palabra nos sorprende en medio de las manos, delirantes manos
de arrebatadas alas, en cuyas aristas cuelga la antorcha del confín.)
—Ahora sé que la luz no está hecha, sino que se hace mientras respiramos
con vehemencia el azúcar de la sangre…

Barataria, 06.VIII.2013

CATARSI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

CATARSI

Voldria parlar de mi al poema, però tem que en cada vers
només haja revelat els taüts del meu alé:
vertadera raó del meu silenci i del viatge final per al que
m’entrení als penya-segats.
Sé que em gite cada dia amb els racons de la mort:
La meua única certesa es haver esgotat el mite d’Ícar i autoflagel·lar-me
en la benaventurança del poema que es capbussa en l’oblit.
Darrere de cada imaginari, el sopar feroç de les ares.
Dins de les parpelles, la pedra amb què s’ensopega el brancall de la pluja.

“Catarsi” [‘Catarsis’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

CATARSIS

Quisiera hablar de mí en el poema, pero temo que en cada verso
sólo haya desvelado los ataúdes de mi aliento:
verdadera razón de mi silencio y del viaje final para el cual
me ejercité en los acantilados.
Sé que me acuesto cada día con los rincones de la muerte:
mi única certeza es haber agotado el mito de Ícaro y auto flagelarme
en la bienaventuranza del poema que bucea en el olvido.
Detrás de cada imaginario, la cena feroz de los altares.
Dentro de los párpados, la piedra con la cual tropieza la ramazón de la lluvia.

CONGESTA

Imagen cogida de la red

CONGESTA

(Ah, però hi ha ombres d’abominables metalls,
dies de fosques tombes, dissabtes d’embut i por, 
silencis innombrables de factures no pagades, 
escenes on el teatre mossega la Sodoma de les llotges de teatre. 
En l’ombra, la crostra a la gola, filferrades on s’estableix 
la intempèrie, clares destruccions com l’odi en la faldella 
que bressola dos cossos bel·ligerants. Hui ja no som el que fórem: 
ja no més anfetamines de foscor crispada, 
ni càrrecs de consciència a l’hora de veure el pèndol en la càmara 
de gas del gris de l’espera, quan ja l’alé 
s’ha posat damunt de les estovalles dels desassossecs. 
Tot escapa a les explicacions, sense obrir un expedient de culpable. 
L’ombra del temps ens ha fet renunciar el paradís.) 
En un moment l’harmonia s’ha fet ominosa arna; 
costa suportar la pedra que foradà l’alé quan el pudor 
es tornà fetitxe de botiga d’ultramarins, i la indiferència una llum de mort. 
Vull trencar l’alba per a respirar la raó de l’avenir, 
entendre les lleis de les paraules, abocar-me si fóra possible, 
al lloc de la infantesa amb els seus vaixells i espills damunt de l’aigua. 
Potser encara el foc em consumirà i la tortura serà 
un rellotge sense agulles, lent hivern mossegant els jardins; 
o l’altra aresta de la gola on la penombra ageganta la remor 
dels molins. De qualsevol manera, sé que sóc a fosques, 
girant en el mateix cercle de la incertesa, 
acomiadant-me tots els dies de la mort irrevocable, 
esperant multiplicar el meu cos en la verema de l’udol…

“Congesta” [‘Ventisquero’] d’André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó

VENTISQUERO

(Ah, pero existen sombras de abominables metales,
días de oscuras tumbas, sábados de embudo y miedo, 
silencios innumerables de facturas no pagadas, 
escenas donde el teatro muerde la Sodoma de los palcos. 
En la sombra, la costra en la garganta, alambradas donde se establece 
la intemperie, claras destrucciones como el odio en el regazo 
que acuna a dos cuerpos beligerantes. Hoy ya no somos lo que fuimos: 
ya no más anfetaminas de crispada oscuridad, 
ni cargos de conciencia a la hora del ver al péndulo en la cámara 
de gas del gris de la espera, cuando ya el aliento 
se ha puesto sobre el mantel de los desasosiegos. 
Todo escapa a las explicaciones, sin abrir un expediente de culpable. 
La sombra del tiempo nos ha hecho renunciar al paraíso.) 
En un momento la armonía se ha vuelto ominosa polilla; 
cuesta sobrellevar la piedra que horadó el aliento cuando el pudor 
se volvió fetiche de pulpería, y la indiferencia una luz de muerte. 
Quiero amanecer para respirar la razón del porvenir, 
entender las leyes de las palabras, asomarme si fuese posible, 
al sitio de la infancia con sus barcos y espejos sobre el agua. 
Puede, que todavía el fuego me consuma y que la tortura sea, 
un reloj sin agujas, lento invierno mordiendo los jardines; 
o la otra arista de la garganta donde la penumbra agiganta el rumor 
de los molinos. De cualquier forma, sé que estoy a oscuras, 
girando en el mismo círculo de la incertidumbre, 
despidiéndome todos los días de la muerte irrevocable, 
esperando multiplicar mi cuerpo en la vendimia del aullido… 

Barataria, 24.VII.2013

MANIFEST

Imagen cogida del FB de Iancu Gheorghita

MANIFEST

Ja he oblidat els set cels de l’oblit: —La cançó dels pirates,
la línia rural dels bulls de l’alfàbega, l’espill del meu propi
manicomi, les aspes verticals dels xufles, la tristesa cadavèrica
de les cincuies, i aqueixa veu, lenta o abstreta de les formigues
dissoltes als carrers de la meua sang, als fonells de les meues ungles.
Ja he oblidat l’ardor dels rellotges en els segles de la meua memòria
paleolítica: —I, tanmateix, hi ha esclats de les brases i pergamins
imponents que no serveixen per a flaçada, sinó per a encatifar els nostres peus
nus, la reïna corpulenta de les creus en apinyats pulmons.
Un dia rere un altre se’ns esdevenen horitzons de minotaures,
cíclops a l’aguait, cruixits de un llit abissal, pors a l’eco i els murs,
pors al bull del bes, mil·lenàries àguiles juguen a l’astor,
—Hi haurà llum en apoplexia de tanta teoria? En els ulls que et miren
reprimit, cap el món, la trama de les engrunes, els noms
comptats de carrers inesgotables, el magnum compromés de les ales,
els solsticis en la truita dels gossos, l’ombrel·la dels fungs
en el cos de la meua mateixa nostàlgia, l’huracà a frec de pell
amb els seus propis estrèpits, el destí els llavis del qual sagnen:
flueix el manifest del temps en el cor rebel dels rellotges.

“Manifest” [‘Manifiesto’] d’André CruchagA traduït al català per Pere Bessó

MANIFIESTO

Ya he olvidado los siete cielos del olvido: —La canción de los piratas,
la línea rural de los hervores de la albahaca, el espejo de mi propio
manicomio, las aspas verticales de los chufles, la tristeza cadavérica
de las cincuyas, y esa voz, lenta o ensimismada de las hormigas
disueltas en las calles de mi sangre, en los témpanos de mis uñas.
Ya he olvidado el ardor de los relojes en los siglos de mi memoria
paleolítica: —Y sin embargo, hay destellos de las ascuasy pergaminos
imponentes que no sirven para cobija, sino para alfombrar nuestros
pies desnudos, la resina corpulenta de las cruces en apiñados pulmones.
Un día y otro día nos devienen horizontes de minotauros,
cíclopes acechos, crujidos de un cauce abisal, miedos al eco y los muros,
miedos al bullir del beso, milenarias águilas juegan al azor,
—¿Habrá luz en apoplejía de tanta teoría? En los ojos que te miran
reprimido, cabe el mundo, la trama de las migajas, los nombres
contados de calles inagotables, el magnun comprometido de las alas,
los solsticios en la tortilla de los perros, la sombrilla de los hongos
en el cuerpo de mi propia nostalgia, el huracán a flor de piel
con sus propios estrépitos, el destino cuyos labios sangran:
fluye el manifiesto del tiempo en el corazón rebelde de los relojes.