domingo, 24 de enero de 2021

OCELL FAMOLENC│ PÁJARO HAMBRIENTO

 

Imagen Pinterest




OCELL FAMOLENC

 

 

Malgrat l’ocell famolenc, sobrevisc a la paraula: em sobreviu

aquesta cega somnolència del temps i l’estafa dels somnis i records.

Un dia seràs —ho sé de bestreta— en comunió amb les finestres.

el pont adherit als meus porus.

La realitat travessa els somnis i els ofega (no hi ha la pietat

ni a condició del silenci, ni l’atzar que il•lumine els dominis

de les vitrines, ni la remor d’un blues a la vora del riu);

molt menys esperar que es diluesca el misteri en la tempesta.

Demà seran unes altres les paraules, d’altres les prohibicions a noms,

unes altres les compulsions estèrils, un altre el vellut de les disfresses

i àdhuc la foguera del tumult que mossegue les fosforescències.

Sé, d'altra banda, en la meua condició d’eremita,

que la paraula és una creu d’aigües torrencials i el seny,

una lliçó de borboteigs imminents.

Al capdavall, només sé de l’ocell que brolla, audaç, de la gola.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

PÁJARO HAMBRIENTO

 

 

Pese al pájaro hambriento, sobrevivo a la palabra: me sobrevive

esta ciega somnolencia del tiempo y la estafa de los sueños y recuerdos.

Un día serás—lo sé anticipadamente— en comunión con las ventanas.

el puente adherido a mis poros.

La realidad atraviesa los sueños y los ahoga (no existe la piedad

ni a condición del silencio, ni el azar que ilumine los dominios

de las vitrinas, ni al rumor de un blues en la orilla del río);

mucho menos esperar que se diluya el misterio en la tormenta.

Mañana serán otras las palabras, otras las prohibiciones a nombres,

otras las compulsiones estériles, otro el terciopelo de los disfraces

y hasta la hoguera del tumulto que muerda las fosforescencias.

Sé, por lo demás, en mi condición de eremita,

que la palabra es una cruz de aguas torrenciales y el juicio,

una lección de balbuceos inminentes.

Solo sé, a fin de cuentas, del pájaro que brota, audaz, de la garganta.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


VERSIÓ DELS RECORDS│ VERSIÓN DE LOS RECUERDOS

 

Imagen Pinterest



VERSIÓ DELS RECORDS

 

 

Després de la carta del vent i els adéus, l’imant de les estàtues

amb tòrrids ocells. (He d’interpretar els tovallons en retrospectiva),

i aquests vidres llunyans de l’avidesa.

Defuig els noms gastats per l’asfalt i els pans, les edats

enverinades del coixí, la cicatriu atrapada en el baf d’arrels.

—Mai no entenguí les butxaques contrites de la boira, ni la nicotina

com un transeünt instintiu;

fou un altre el vent i la carta que escriví a continuació del foc:

oblidí, —per cert—, el joc de despullar-me

i la declaració lúdica dels ponts.

La memoria ja ha perdut els detalls dels ports.

Només resten les errades.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VERSIÓN DE LOS RECUERDOS

 

 

Tras la carta del viento y los adioses, el imán de las estatuas

con tórridos pájaros. (Debo interpretar las servilletas en retrospectiva),

y esos vidrios lejanos de la avidez.

Rehúyo a los nombres gastados por el asfalto y los panes, a las edades

envenenadas de la almohada, a la cicatriz atrapada en el vaho de raíces.

—Nunca entendí los bolsillos contritos de la bruma, ni la nicotina

como un transeúnte instintivo;

fue otro el viento y la carta que escribí a continuación del fuego:

olvidé, —por cierto—, el juego de desvestirme

y la declaración lúdica de los puentes.

Ya la memoria ha perdido los pormenores de los puertos.

Sólo quedan las erratas.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


sábado, 23 de enero de 2021

SOBRETAULA│ SOBREMESA

 

Imagen Pinterest




SOBRETAULA

 

 

Al peu del fogó, els malabars de la tinta i el vi:

la nit i la voluntat i el brunzit de la impaciència

com a protagonistes de la nuesa de les pupil•les.

Tal un retrat dissolt en el mar, els trens empantanats

en les fotografies

i aquesta mena de multiplicar les paraules al calor dels comiats.

Després de caminar per les rajoles de la fam,

la sobretaula despullada

d’ombres, i el jade les lluernes en la seua pròpia harmonia.

(En algun lloc del planeta hi ha urgències

i treves i oracles insolubles.)

Enmig del bosc de la lectura, potser escriuré la meua autobiografia,

Poter hauré de prestar-li els ulls a l’estany de la nit.

mentre pense en l’aurora devorant-me en flames…

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

SOBREMESA

 

 

Al pie del fogón, los malabares de la tinta y el vino:

la noche y la voluntad y el zumbido de la impaciencia

como protagonistas de la desnudez de las pupilas.

Tal un retrato disuelto en el mar, los trenes empantanados

en las fotografías

y esta suerte de multiplicar las palabras al calor de los adioses.

Después de caminar sobre las baldosas del hambre,

la sobremesa despojada

de sombras, y el jade las luciérnagas en su propia armonía.

(En algún lugar del planeta hay urgencias

y treguas y oráculos insolubles.)

En medio del bosque de la lectura, quizá escriba mi autobiografía,

quizá deba prestarle los ojos al estanque de la noche.

mientras tanto pienso en la aurora devorándome en llamas…

San Francisco, CA, 2013

 

 

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


BANCA│ BANCA

 

Imagen Pinterest




BANCA

 

 

En quina banca oblidadissa el rostoll mossega les sabates?

A quina ciutat il•lusa l’alè divaga la seua desconfiança i les seues pors?

—L’ull amb els seus detalls captura els inconscients quotidians,

la variada tristesa dels vaixell, l’èxtasi insular dels esclats.

Al contravent de les mirades, preferesc ferir-me amb la llum

i tocar la mudesa immòbil d’algun ocell.

(A cada descens sempre ens sobreviuen els miratges,

i aquesta foguera del nosaltres en les pestanyes);

no sé si els peus, —mentrestant— podran resistir el tumult,

aquests desnivells que produeix la temperatura del deliri.

La respiració de cada dia torna incolor el fullatge de la saliva.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

BANCA

 

 

¿En qué banca olvidadiza el rastrojo muerde los zapatos?

¿En qué ciudad ilusa el aliento divaga su desconfianza y sus temores?

—El ojo con sus detalles captura los inconscientes cotidianos,

la variada tristeza de los barcos, el éxtasis insular de los destellos.

En el contraviento de las miradas, prefiero herirme con la luz

y tocar la mudez inmóvil de algún pájaro.

(En cada descenso siempre nos sobreviven los espejismos,

y esa hoguera del nosotros en las pestañas);

no sé si los pies, —entretanto— puedan resistir el tumulto,

esos desniveles que produce la temperatura del delirio.

La respiración de cada día vuelve incoloro el follaje de la saliva.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga