jueves, 17 de octubre de 2019

JA HEM OBLIDAT LES PARAULES

Imagen FB de Pere Bessó





JA HEM OBLIDAT LES PARAULES




Ja hem oblidat les paraules i les ovelles del mar mossegant les estacions del pit. Ara els ossos de l’ala ens arraconen; podem l’arc del cel, mentre masteguem les ungles d’algun cometa: ací entre la pols que alça l’aire, el lent ofegament de les paraules que no ressusciten. El tabal de la fullaraca i el seu múltiple públic subterrani podreix jardins i cementiris. (Pertot arreu hi ha fantasmes sords i tot just un ocell cec davant del cerç.)
.
Poema d’André Cruchaga traduït en català per PERE BESSÓ




YA HEMOS OLVIDADO LAS PALABRAS




Ya hemos olvidado las palabras y las ovejas del mar mordiendo las estaciones del pecho. Ahora los huesos del ala nos arrinconan; podamos el arco iris, mientras masticamos las uñas de algún cometa: ahí entre el polvo que levanta el aire, el ahogo lento de las palabras que no resucitan. El tambor de la hojarasca y su múltiple público subterráneo, pudre jardines y cementerios. (Por todas partes hay fantasmas sordos y, a penas un pájaro ciego frente al cierzo.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

TOT I QUE HI HAJA EXCUSES PER AL FOC

Imagen FB de Pere Bessó





TOT I QUE HI HAJA EXCUSES PER AL FOC




Tot i que i haja excuses per al foc i una tomba que no falte, el vent de l’última ranera s’estén, al llarg de l’hivern i la seua fletxa líquida intermitent. Res no dius del centre ocult dels paroxismes, ni de la duna de braços damunt del dic. Res no dius d’aquesta nit il·lusòria i dels trens que s’alcen en la terra de l’abís. Res d’aquella claror fosca dels cossos vessats en la nit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AUNQUE HAY EXCUSAS PARA EL FUEGO




Aunque hay excusas para el fuego y una tumba que no falta, el viento del último estertor se extiende, a lo largo del invierno y su flecha líquida intermitente. Nada dices del centro oculto de los paroxismos, ni de la duna de brazos sobre el dique. Nada dices de esa noche ilusoria y de los trenes que se yerguen en la tierra del abismo. Nada de aquella claridad oscura de los cuerpos derramados en la noche.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

miércoles, 16 de octubre de 2019

DAVANT DELS ULLS, UN LITORAL

Imagen FB de Pere Bessó






DAVANT DELS ULLS, UN LITORAL




Davant dels ulls, un litoral de lluernes s’obri camí: òbric la finestra del sens fi, i ací l’eco del teu cos com un llampec; flota l’òrbita dels porus i les sines de la desobediència i el judici del rellotge que ens marca les deshores. Al llit sagnen les violes bermelles de la ranera de l’aigua. Després, només veiem créixer les aigües del pecat en el record del qual ens hem acostumat.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





FRENTE A LOS OJOS, UN LITORAL




Frente a los ojos, un litoral de luciérnagas se abre camino: abro la ventana del sinfín, y ahí el eco de tu cuerpo como un relámpago; flota la órbita de los poros y los senos de la desobediencia y el juicio del reloj que nos marca las deshoras. En el lecho sangran los alhelíes rojos del estertor del agua. Después, sólo vemos crecer las aguas del pecado en el recuerdo al que nos hemos acostumbrado.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

SOTA LES ESTÀTUES DEL PEDESTAL

Imagen FB de Pere Bessó






SOTA LES ESTÀTUES DEL PEDESTAL




Sota les estàtues del pedestal daurat de la quinta essència, la taca del vent en el seu remolí de mar: pengen ací els somnis de la foscor de les branques frenètiques de l’ofec. Al voltant, les flassades esqueixades i l’ocell de sequera enmig dels ulls que moren de música. Jure que el fruit verd es fa aigua en la meua boca amb el seu violí de peixos enrunats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





BAJO LAS ESTATUAS DEL PEDESTAL




Bajo las estatuas del pedestal dorado de la quintaesencia, la mancha del viento en su torbellino de mar: cuelgan ahí, los sueños de la oscuridad de las ramas frenéticas del ahogo. Alrededor, las cobijas agrietadas y el pájaro de sequía en medio de los ojos que mueren de música. Juro que el fruto verde se hace agua en mi boca con su violín de peces derrumbados.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga