sábado, 13 de octubre de 2018

PERPETUÏTAT EFÍMERA

Imagen FB de Pere Bessó





PERPETUÏTAT EFÍMERA




Sempre és perpetu l’instant, l’eternitat efímera de la joia, aquesta abstracció del colibrí en la branca líquida de l’onatge. (El temps és deshora en la gola i enorme l’ombra del rosegó i irreparable la set de la molsa que reverbera en la porció dels batecs.) Em tem que es podreixen els hipocamps de saliva i que en el grinyol de les solapes, els traus acaparen les mutilacions.

Quiet en els esglaons de cendra, el moviment té el seu misteri: impalpable el remot que deslliura el seu turment. Líquides les estàtues que omplin el buit.

En la marxa aturada es desteixen les maromes pastoses dels caragols: així ens adonem que la sospita és només una paraula obscena tant com la màscara que amaga els brams seminals en els rostolls del lavabo.

Sempre és la mateixa mort diferent la que vessa la seua nuesa cega en la boira. Demà beurem en el taüt del pit, la llàgrima naixent, o el badall quiet de les anacronies.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PERPETUIDAD EFÍMERA




Siempre es perpetuo el instante, la eternidad efímera del alborozo, ese ensimismamiento del colibrí en la rama líquida del oleaje. (El tiempo es deshora en la garganta y enorme la sombra del mendrugo e irreparable la sed del musgo que reverbera en la porción de los pálpitos.) Me temo que se pudren los hipocampos de saliva y que en el chirrido de las solapas, los ojales acaparan las mutilaciones.

Quieto en los peldaños de ceniza, el movimiento tiene su misterio: impalpable lo remoto que suelta su tormento. Líquidas las estatuas que llenan el vacío.

En la marcha detenida se destejen las maromas pastosas de los caracoles: así nos damos cuenta que la sospecha, es sólo una palabra obscena tanto como la máscara que esconde los bramidos seminales en los rastrojos del lavabo.

Siempre es la misma diferente muerte la que arroja su desnudez ciega en la niebla. Mañana beberemos en el ataúd del pecho, la lágrima naciente, o el bostezo quieto de las anacronías.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 12 de octubre de 2018

INSTANTS MUTILATS

Imagen FB de Pere Bessó





INSTANTS MUTILATS




Ens envaeix la nit tenaç i sigilosa, la sang oculta als dolors del costat, les veus sempre diferents de la terra. Callen a estones les aigües abstretes, però no deixa de fluir el batec calcinat de les fulles, ni aquesta florescència trencada dels espectres. Hi ha desigs d’inventar-te més enllà de les enfiladissses, més enllà de la crida i celebració de la mort. Ací sagnen els excusats la seua pètria porfídia de ritual cec. 

Mossega el fred amb els seus enormes cascos. Enmig de les entranyes, aquest animal somort de peixos sense parpelles. 

A estones, braços i paraules són imaginaris: només la sal corcada al centre fosc del melic i les despulles de la concavitat de la tardor. I la pell improbable de la set.

En tots els instants mutilats, l’alé deixa de ser epifania. Res no conec del cos desbrancat, ni de la illada corroïda després de l’ardiment: al capdavall el vent s’ocupa de rentar la memòria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





INSTANTES MUTILADOS




Nos invade la noche tenaz y sigilosa, la sangre oculta en los dolores del costado, las siempre distintas voces de la tierra. Callan a ratos las aguas ensimismadas, pero no deja de fluir el latido calcinado de las hojas, ni esa florescencia rota de los espectros. Hay deseos de inventarte más allá de las enredaderas, más allá de la llamada y celebración de la muerte. Aquí sangran los retretes su pétrea porfía de ritual ciego. 

Muerde el frío con sus enormes cascos. En medio de las entrañas, ese animal mortecino de peces sin párpados. 

A ratos, brazos y palabras son imaginarios: sólo la sal carcomida en el centro oscuro del ombligo y los despojos de la concavidad del otoño. Y la piel improbable de la sed.

En todos los instantes mutilados, el aliento deja de ser epifanía. Nada conozco del cuerpo desramado, ni del ijar corroído después del ardimiento: al cabo el viento se ocupa de limpiar la memoria.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 11 de octubre de 2018

DESENLLUSTRAMENT

Imagen FB de Pere Bessó






DESENLLUSTRAMENT




Res no naix d’aquest incendi de flautes del sigil. Tampoc de la dansa de la molsa que s’apropia de la gola. (Si de cas, la poma enverinada prolongada en la llengua), o aquella fosca finestra convidada a ser part dels cementiris, o d’un calabós. Sempre es fa de nit en la rosa de sang del terror.

Caus, de sobte, en els filats del desenllustrament, esvaïda en una nuesa sinuosa. Jo, dolent dels biaixos del temps, de la taula avergonyida i del llit buit.

Un no pot confiar en els peixos de cendra, ni en l’alé endurit del furor, ni en les alegries sebolides al coixí, ni en el sexe primmirat dels insectes.

En la plenitud de la teua ombra, les frontisses groguenques dels canelobres i les aigües de filferro de puntetes. 

Ara tinc ossos abstrets com antesala enfollida d’exèquies i una alenada de pellams humits. Allò era l’amàs de l’infern.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






DESLUSTRE




Nada nace de ese incendio de flautas del sigilo. Tampoco de la danza del musgo que se apropia de la garganta. (Si acaso, la manzana envenenada prolongada en la lengua), o aquella oscura ventana convidada a ser parte de los cementerios, o de un calabozo. Siempre anochece en la rosa de sangre del terror.

Caes, de pronto, en las alambradas del deslustre, desvanecida en una desnudez sinuosa. Yo, doliente de los sesgos del tiempo, de la mesa avergonzada y de la cama vacía.

Uno no puede confiar de los peces de ceniza, ni del aliento endurecido de la saña, ni de las alegrías sepultadas en la almohada, ni del sexo meticuloso de los insectos.

En la plenitud de tu sombra, los goznes amarillentos de los candelabros y las aguas de alambre en puntillas. 

Ahora tengo huesos ensimismados como antesala enloquecida de exequias y una bocanada de pelambres húmedas. Aquello era el amasijo del infierno.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 10 de octubre de 2018

MARXA IMMÒBIL

Imagen FB de Pere Bessó





MARXA IMMÒBIL




Des del riu que transcorre immòbil, els incendis suspesos entre les mans i aquella mena d’intimitat embriagada enmig d’un cel advers d’ocells. La nit que flameja és només una altra ombra on se reescriuen els talussos de l’alé. En bescanvi dels meus somnis, el desordre de la fullaraca, la muda intempèrie dels claus. (En la memòria nua naixen violes lívides, suspeses en els cellers dels ulls. Amortallades pel buit que propicien els freds més adustos.)

Avantatjada la ventada de la posteritat, el món en l’ensopegada de les paraules, el colp de la vella pluja dels fèretres, l’aguait extrem de l’abisme.

Al tall dels noms que gotegen, compte les llunyanies i tot el que es refusa a ser porta. —Un dia ja no hi serem, però en l’altra riba, de segur que hi haurà silencis i també assassins a sou irrompent en la casa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MARCHA INMÓVIL




Desde el río que transcurre inmóvil, los incendios suspendidos entre las manos y aquella suerte de intimidad embriagada entre un cielo adverso de pájaros. La noche que llamea, es sólo otra sombra donde se reescriben los taludes del aliento. A cambio de mis sueños, el desorden de la hojarasca, la muda intemperie de los clavos. (En la memoria desnuda, nacen alhelíes cárdenos, suspendidos en las bodegas de los ojos. Amortajados por el vacío que propician los fríos más adustos.)

Aventajado el ventarrón de la posteridad, el mundo en el traspié de las palabras, el golpe de la vieja lluvia de los féretros, el acecho extremo del abismo.

Al filo de los nombres que gotean, cuento las lejanías y todo lo que se rehúsa a ser puerta. —Un día ya no seremos, pero en la otra orilla, de seguro habrá silencios y también asesinos a sueldo irrumpiendo en la casa.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga