INSTANTS MUTILATS

Imagen FB de Pere Bessó

INSTANTS MUTILATS

Ens envaeix la nit tenaç i sigilosa, la sang oculta als dolors del costat, les veus sempre diferents de la terra. Callen a estones les aigües abstretes, però no deixa de fluir el batec calcinat de les fulles, ni aquesta florescència trencada dels espectres. Hi ha desigs d’inventar-te més enllà de les enfiladissses, més enllà de la crida i celebració de la mort. Ací sagnen els excusats la seua pètria porfídia de ritual cec. 

Mossega el fred amb els seus enormes cascos. Enmig de les entranyes, aquest animal somort de peixos sense parpelles. 

A estones, braços i paraules són imaginaris: només la sal corcada al centre fosc del melic i les despulles de la concavitat de la tardor. I la pell improbable de la set.

En tots els instants mutilats, l’alé deixa de ser epifania. Res no conec del cos desbrancat, ni de la illada corroïda després de l’ardiment: al capdavall el vent s’ocupa de rentar la memòria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INSTANTES MUTILADOS

Nos invade la noche tenaz y sigilosa, la sangre oculta en los dolores del costado, las siempre distintas voces de la tierra. Callan a ratos las aguas ensimismadas, pero no deja de fluir el latido calcinado de las hojas, ni esa florescencia rota de los espectros. Hay deseos de inventarte más allá de las enredaderas, más allá de la llamada y celebración de la muerte. Aquí sangran los retretes su pétrea porfía de ritual ciego. 

Muerde el frío con sus enormes cascos. En medio de las entrañas, ese animal mortecino de peces sin párpados. 

A ratos, brazos y palabras son imaginarios: sólo la sal carcomida en el centro oscuro del ombligo y los despojos de la concavidad del otoño. Y la piel improbable de la sed.

En todos los instantes mutilados, el aliento deja de ser epifanía. Nada conozco del cuerpo desramado, ni del ijar corroído después del ardimiento: al cabo el viento se ocupa de limpiar la memoria.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga