sábado, 26 de diciembre de 2020

EN REALITAT, NINGÚ NO VE│ EN REALIDAD, NADIE VIENE

 

Imagen Pinterest




EN REALITAT, NINGÚ NO VE

 

 

És com si mai no haguera conegut les aigües peribles

del paisatge i les seues sangs immenses en un gotim de pors.

Voraç el centpeus d’escuma en la fulla total de la boirina.

Freds els dits de la runa que espera

en l’absurd de tinta dels atavismes de les paraules

i els seus cadàvers, de la pluja penjant de la verga de les il•lusions,

del cresol que es féu matoll de blens:

de sobte ens trobàrem amb un horitzó sense ocells,

amb un ara on llangueixen les campanes i es fa nus

cec el cami, i escates de bastina el cos anhelat.

Tot el vidre de la gola s’ha trencat.

A la pell parlen les flassades atribulades i la tova de sal

als ulls i l’esclat anul•lat de la carcaixa del record.

En realitat ningú no ve, llevat del gos amb trossets

de carrer i aglomerada tendresa.

Ningú no ve, és cert, ni aquella tímida tendresa d’hamaca,

ni l’enganyós sil•logisme del pelam.

Ningú no ve. És cert. És sorda la música de la pluja.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

EN REALIDAD, NADIE VIENE

 

 

Es como si nunca hubiese conocido las aguas perecederas

del paisaje y sus sangres inmensas en un gajo de miedos.

Voraz el ciempiés de espuma en la hoja total de la neblina.

Fríos los dedos del escombro que espera

en el absurdo de tinta de los atavismos de las palabras

y sus cadáveres, de la lluvia colgando de la verga de las ilusiones,

del candil que se hizo matorral de pabilos:

de pronto nos encontramos con un horizonte sin pájaros,

con un ahora donde languidecen las campanas y se hace nudo

ciego el camino, y escamas de lija el cuerpo anhelado.

Todo el vidrio de la garganta se ha roto.

En la piel hablan las cobijas atribuladas y el adobe de sal

en los ojos y el destello anulado de la carcajada del recuerdo.

En realidad nadie viene, salvo el perro con pedacitos

de calle y aglomerada ternura.

Nadie viene, es cierto, ni aquella tímida ternura de hamaca,

ni el engañoso silogismo de la pelambre.

Nadie viene. Es cierto. Es sorda la música de la lluvia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: