lunes, 14 de octubre de 2019

EL TEMPS MÉS ENS IMMOLA

Imagen FB de Pere Bessó





EL TEMPS MÉS ENS IMMOLA




El mundo no te regala las horas ni los días
porque el paso del tiempo es aparente
y es aparente el aire que nos mira
y el reloj que quisiera atravesar los cuerpos
y la pantalla que en color nos ofrece
la más oscura perfección del deseo.
María Cinta Montagut




Cada vegada el temps més ens immola: caminem cremant-nos les ales o omplint de paraules buides els ulls que mai no ens tornen els campanars, ni el camí pedregós de midons d’abisme. Segur que el no-res ens enfosqueix amb la seua llengua fosa d’ombres. Quan caminem el país ens desterra les palpebres: així hem aprés a estimar les nostres ferides i cicatrius, aquest laberint de records al pit i el seu cabal de tortura. El fum de fred dels trens ens arracona fins al forat on s’escapcen les ombres interiors de la vigília.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL TIEMPO NOS INMOLA





El mundo no te regala las horas ni los días
porque el paso del tiempo es aparente
y es aparente el aire que nos mira
y el reloj que quisiera atravesar los cuerpos
y la pantalla que en color nos ofrece
la más oscura perfección del deseo.
María Cinta Montagut




Cada vez el tiempo nos inmola: caminamos quemándonos las alas o llenando de palabras huecas los ojos que nunca nos devuelven los campanarios, ni el camino pedregoso de almidones de abismo. Seguro que la nada nos oscurece con su lengua derretida de sombras. Cuando caminamos el país nos destierra los párpados: así hemos aprendido a amar nuestras heridas y cicatrices, ese laberinto de recuerdos en el pecho y su caudal de tortura. El humo de frío de los trenes nos arrincona hasta el agujero donde se decapitan las sombras interiores de la vigilia.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
André Cruchaga

domingo, 13 de octubre de 2019

SIMPLEMENT, TOT FOU DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó





SIMPLEMENT, TOT FOU DESHORA




Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied
Little things I should said and done
I just never took the time
B.B. King




Simplement tot fou deshora o mordassa la soledat definitiva de la teua boca. En un moment la fugida i la música de pedra al pit, la tebiesa del desig sotmesa a les intempèries. Ací, darrere de la disfressa, la fogata d’un acordió impredicible, la campana atònita de la dansa de l’hivern, els teus pits finalment per a la meua primerenca mort. Mai no sabí del país verd dels somnis, llevat del soroll que deixen els ecos com una agulla de cap en l’agonia del cos. (Tot just, ara, la gola es nega a morir: des de l’eternitat, el mite de l’ombra penjant d’una finestra d’ocells cecs.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SIMPLEMENTE, TODO FUE DESHORA




Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied
Little things I should said and done
I just never took the time
B.B. King




Simplemente todo fue deshora o mordaza la soledad definitiva de tu boca. En un momento la huida y la música de piedra en el pecho, la tibieza del deseo sometida a las intemperies. Ahí, detrás del disfraz, la fogata de un acordeón impredecible, la campana atónita de la danza del invierno, tus pechos en fin para mi temprana muerte. Nunca supe del país verde de los sueños, salvo del ruido que dejan los ecos como un alfiler en la agonía del cuerpo. (Justo, ahora, la garganta se niega a morir: desde la eternidad, el mito de la sombra colgando de una ventana de pájaros ciegos.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ARA, UN BLUES A L’ESPATLA

Imagen FB de Pere Bessó





ARA, UN BLUES A L’ESPATLA




If the wind keeps on a-blowing, I won't be left to tell the tale
Clara Smith




Ara, un blues a l’espatla del zodíac sord dels tambors, un fonògraf d’hamèlia patens en el cor devorat dels resplendors, una llavor de peixos enganxada al ganivet gelat de les ales: ric quan vull reinventar el país que mai no tinguí ni tindré als ossos líquids de l’artifici, no caben les portes, ni el país del paradís del subsòl. Amor, m’ofegue en els cresols escanyats pel tile. Tot just el mar indesxifrable dels nostres diàlegs: compte ovelles i set des dels meus genolls.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AHORA, UN BLUES AL HOMBRO




If the wind keeps on a-blowing, I won't be left to tell the tale
Clara Smith




Ahora, un blues al hombro del zodíaco sordo de los tambores, un fonógrafo de chichipince en el corazón devorado de los resplandores, una semilla de peces pegada en el cuchillo helado de las alas: río cuando quiero reinventar al país que nunca tuve ni tendré en los huesos líquidos del artificio, no caben las puertas, ni el país del paraíso del subsuelo. Amor, me ahogo en los candiles estrangulados por el tile. Apenas el mar indescifrable de nuestros diálogos: cuento ovejas y sed desde mis rodillas.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

sábado, 12 de octubre de 2019

ENS QUEDA LA SOLEMNITAT

Imagen FB de Pere Bessó





ENS QUEDA LA SOLEMNITAT




Tu rostro está cubierto de fuegos que, fatuos, giran alrededor de tus cabellos, y la sangre sobre tus labios, dibuja redes capilares: corales que el viento cuidará de desatar.
Jorge Cáceres




Encara ens queda la solemnitat de la fruita de l’oblit, o la resurrecció de la infància enmig del riure de boira dels morts. Ens queda un somrís de farina en les abelles porfiades del cos i la veu pedregosa de les fronteres amb un color fosc com la soledat que somia un niu de país. (La vida, en realitat, no té una sala d’espera, sinó un cel que es mira i se’n va; les meues sabates mis estan brutes de tant de transitar en l’anèmia de la primavera. De sobte em sembla un riu de peixos sense arrugues o un país que rente els meus peus amb l’ungüent del teu riure.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





NOS QUEDA LA SOLEMNIDAD




Tu rostro está cubierto de fuegos que, fatuos, giran alrededor de tus cabellos, y la sangre sobre tus labios, dibuja redes capilares: corales que el viento cuidará de desatar.
Jorge Cáceres




Todavía nos queda la solemnidad de la fruta del olvido, o la resurrección de la infancia en medio de la risa de niebla de los muertos. Nos queda una sonrisa de harina en las abejas porfiadas del cuerpo y la voz pedregosa de las fronteras con un color oscuro como la soledad que sueña un nido de país. (La vida en realidad, no tiene una sala de espera, sino un cielo que se mira y se va; mis zapatos están sucios de tanto transitar en la anemia de la primavera. De pronto se me antoja un río de peces sin arrugas o un país que lave mis pies, con el ungüento de tu risa.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga