ARRÍTMIA

Imagen FB de Pere Bessó

ARRÍTMIA

En l’aigua del més enllà sent les ales trencades de l’onatge. Naixen orbs els forcons de la primavera, fosca la terra ressonant dels temples, arrítmica la quietud de la hipnosi, irrespirable la set endurida dels ferments. Fins avui, no deixa de ser fatigable el dispers, el punyal de foc en l’engonal, o l’escarniment real de les veritats. Davant del bufó, també la ficció dels ocells, la llàgrima de drap vell als costats. (Més d’una vegada, la fulla seca del mar i la rosa immòbil de la roda. El colp de la autoflagel·lació dels orgasmes.)

En les paraules de cada moment, el fòssil martirial dels motles i el seguici a ultrança de la parafina. 

Per a l’encenser dels fèretres, l’obscenitat dels vocables, la foscor semàntica del borrissol, reduït a setmanes de sorra. O la momificació de les deformitats de les trenetes adobades de l’abisme.

Cada plugim demana asil i també un motle per a l’infern de les al·lucinacions. De vegades només vull sepultar els meus ulls en la fulla de la tessel·la. O besar la mortalla de l’au de rapinya i les seues asimetries.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ARRITMIA

En el agua del más allá oigo las alas rotas del oleaje. Nacen ciegos los horcones de la primavera, oscura la tierra resonante de los templos, arrítmica la quietud de la hipnosis, irrespirable la sed endurecida de los fermentos. Hasta hoy, no deja de ser fatigable lo disperso, el puñal de fuego en las ingles, o el remedo real de las verdades. Ante el bufón, también la ficción de los pájaros, la lágrima de trapo viejo en los costados. (En más de una vez, la hoja seca del mar y la rosa inmóvil de la rueda. El golpe de la autoflagelación de los orgasmos.)

En las palabras de cada momento, el fósil martirial de los moldes y el cortejo a ultranza de la parafina. 

Para el incensario de los féretros, la obscenidad de los vocablos, la oscuridad semántica del vello púbico, reducido a semanas de arena. O la momificación de las deformidades de las trencitas curtidas del abismo.

Cada llovizna pide asilo y también un molde para el infierno de las alucinaciones. A veces sólo quiero sepultar mis ojos en el filo del tile. O besar la mortaja del ave de rapiña y sus asimetrías.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

OMBRA DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó

OMBRA DE LA MEMÒRIA

Al suny s’atura el temps amb el seu desvetlament d’ombra inabastable. De vegades ens forada la nit fosa en l’espai de la veu; l’ull en la seua ràfega parpelleja fins a gotejar als cantons dels punts cardinals. (Ens mossega la fauna del crit de les incoherències, el fullatge cremat de les còrnies, el foc de gel de la fam: fa olor de ceguesa l’espill fos. Fa olor de grafit la claredat dels desnonats quan es baixa als carrers de l’infern sense paraigües.)

Enmig de tants vianants desconeguts, l’alena del vinagre sense la proximitat de cap serralleria. Un afona la pudor en els semàfors, entre caravanes que conspiren alfàbies trencades.

A fora ens mossegen les ungles de la demència. Potser algun cresol petrificat en les parets de sutge dels altars.

Com tot, s’amuntega el descolorit en les ombres. Fins i tot en el més enllà, les voreres corporals de l’apocalipsi. O el malson prostituït en el seu cataclisme.

La mort ens acompanya amb la seua clarividència de finestra. Sempre és una ombra que dispara cap a dins del pit i l’olfacte.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SOMBRA DE LA MEMORIA

En el ceño se detiene el tiempo con su desvelo de sombra inalcanzable. A veces nos taladra la noche derretida en el espacio de la voz; el ojo en su ráfaga, parpadea hasta gotear en las esquinas de los puntos cardinales. (Nos muerde la fauna del grito de las incoherencias, el follaje quemado de las córneas, el fuego de hielo del hambre: huele a ceguera el espejo derretido. Huele a grafiti la claridad de los desahuciados cuando se baja a las calles del infierno sin paraguas.)

En medio de tantos peatones desconocidos, la lezna del vinagre sin la proximidad de alguna cerrajería. Uno hunde el hedor en los semáforos, entre caravanas que conspiran pocillos rotos.

Afuera nos muerden las uñas de la demencia. Quizás algún candil petrificado en las paredes de hollín de los altares.

Como todo, se amontona lo descolorido en las sombras. Aun en el más allá, las aceras corporales del apocalipsis. O la pesadilla prostituida en su cataclismo.

La muerte nos acompaña con su clarividencia de ventana. Siempre es una sombra que dispara hacia dentro del pecho y el olfato.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

A LA MEUA MÀ L’OCELL FERIT

Imagen FB de Pere Bessó

A LA MEUA MÀ L’OCELL FERIT

És cruel el mocador gris de les andanes quan, absorts, volem apedaçar una llàgrima despresa dels somnis. Els ressorts de les ossades boten en el centelleig de sal; rellisca en les entranyes el gos flac dels mil records. Per a nosaltres, la càries de la terra i l’ombra del món en la paraula nit. Qui sap del suïcidi dels caragols, del patriotisme i la seua careta de felí? Qui és capaç d’incinerar la nuesa sense que es torne cendra? —En el país, morta la nit, tancades les finestres, un fred de girafa entre els dits.

Només la fantasia s’assembla una mica a la indulgència: fa mal l’aigua oliosa de les clavegueres i la rosa groga refugiada en el pit. Un huracà de sang mossega les sabates i els genolls.

Sempre hi ha algú que mor en un sanglot d’absorts: al costat del ventall dels crits, la música del xiprer empentant l’olfacte. Com és costum, la boira apaga les violes del vent, i el joc de saliva del paradís.

(Finalment, exprem els cresols i els rails d’incendi de les mirades. El país és una explosió de peixos cecs i un barretet de broma estranya i aliena.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN MI MANO, EL PÁJARO HERIDO

Es cruel el pañuelo gris de los andenes cuando absortos, queremos remendar una lágrima desprendida de los sueños. Los resortes de las osamentas saltan en el centelleo de sal; resbala en las entrañas el perro flaco de los mil recuerdos. Para nosotros, la caries de la tierra y la sombra del mundo en la palabra noche. ¿Quién sabe del suicidio de los caracoles, del patriotismo y su careta de felino? ¿Quién es capaz de incinerar la desnudez sin que se convierta en ceniza? —En el país, muerta la noche, cerradas las ventanas, un frío de jirafa entre los dedos.

Sólo la fantasía se parece un poco a la indulgencia: duele el agua aceitosa de las alcantarillas y la rosa amarilla refugiada en el pecho. Un huracán de sangre muerde los zapatos y las rodillas.

Siempre hay alguien que muere en un sollozo de absortos: junto al abanico de los gritos, la música del ciprés empujando el olfato. Como es costumbre, la niebla apaga los alhelíes del viento, y el juego de saliva del paraíso.

(Al final, exprimo los candiles y los rieles de incendio de las miradas. El país es una explosión de peces ciegos y un sombrerito de bruma extraña y ajena.)

.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

PÈRDUA

Imagen FB de Pere Bessó

PÈRDUA

Tot restava inert, fins i tot el cel amb les seues gambades de llunyania. La pluja i les seues gotes de suor i el seu brusc davantal d'humitats. (En la memòria, fèretres inaudits, el terror de sempre de les sepultures. Al cantó de la nit, vós, el pit obert i els mocadors i aquell espill d’agònic alé penjat del forcó del gemec. Sempre la monotonia incessant. Sempre l’estranya evocació de les randes. Sempre l’alegria accidentada enmig de l’esbarzer.)

Calle sense adonar-me que calle. Camine en la intensitat dels buits, entre abandons desesperats i indiferències.

—Sé que ja tot és llunyà: els ulls es perden com una moneda al bosc. Només sobreviu el titubeig dels sepelis i aquelles boques afonades dels crematoris. 

Mai la pèrdua no fou imaginària, tampoc el respir del teu melic en la còpula, les paraules suspeses al peu dels traus dels porus. Després de la follia, aquell cementiri del rent.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EXTRAVÍO

Todo estaba inerte, aun el cielo con sus zancadas de lejanía. La lluvia y sus gotas de sudor y su brusco delantal de humedades. (En la memoria, féretros inauditos, el terror de siempre de las sepulturas. En la esquina de la noche, vos, el pecho abierto y los pañuelos y aquel espejo de agónico aliento colgado del horcón del quejido. Siempre la monotonía incesante. Siempre la extraña evocación de los encajes. Siempre la alegría accidentada en medio de la zarza.)

Callo sin darme cuenta que callo. Camino en la intensidad de los vacíos, entre desesperados abandonos e indiferencias.

—Sé que ya todo es lejano: los ojos se pierden como una moneda en el bosque. Sólo sobrevive el titubeo de los sepelios y aquellas bocas hundidas de los crematorios. 

Nunca el extravío fue imaginario, tampoco el respiro de tu ombligo en la cópula, las palabras suspendidas al pie de los ojales de los poros. Tras la locura, aquel cementerio de la levadura.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga