domingo, 18 de noviembre de 2018

ARRÍTMIA

Imagen FB de Pere Bessó






ARRÍTMIA




En l’aigua del més enllà sent les ales trencades de l’onatge. Naixen orbs els forcons de la primavera, fosca la terra ressonant dels temples, arrítmica la quietud de la hipnosi, irrespirable la set endurida dels ferments. Fins avui, no deixa de ser fatigable el dispers, el punyal de foc en l’engonal, o l’escarniment real de les veritats. Davant del bufó, també la ficció dels ocells, la llàgrima de drap vell als costats. (Més d’una vegada, la fulla seca del mar i la rosa immòbil de la roda. El colp de la autoflagel·lació dels orgasmes.)

En les paraules de cada moment, el fòssil martirial dels motles i el seguici a ultrança de la parafina. 

Per a l’encenser dels fèretres, l’obscenitat dels vocables, la foscor semàntica del borrissol, reduït a setmanes de sorra. O la momificació de les deformitats de les trenetes adobades de l’abisme.

Cada plugim demana asil i també un motle per a l’infern de les al·lucinacions. De vegades només vull sepultar els meus ulls en la fulla de la tessel·la. O besar la mortalla de l’au de rapinya i les seues asimetries.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARRITMIA




En el agua del más allá oigo las alas rotas del oleaje. Nacen ciegos los horcones de la primavera, oscura la tierra resonante de los templos, arrítmica la quietud de la hipnosis, irrespirable la sed endurecida de los fermentos. Hasta hoy, no deja de ser fatigable lo disperso, el puñal de fuego en las ingles, o el remedo real de las verdades. Ante el bufón, también la ficción de los pájaros, la lágrima de trapo viejo en los costados. (En más de una vez, la hoja seca del mar y la rosa inmóvil de la rueda. El golpe de la autoflagelación de los orgasmos.)

En las palabras de cada momento, el fósil martirial de los moldes y el cortejo a ultranza de la parafina. 

Para el incensario de los féretros, la obscenidad de los vocablos, la oscuridad semántica del vello púbico, reducido a semanas de arena. O la momificación de las deformidades de las trencitas curtidas del abismo.

Cada llovizna pide asilo y también un molde para el infierno de las alucinaciones. A veces sólo quiero sepultar mis ojos en el filo del tile. O besar la mortaja del ave de rapiña y sus asimetrías.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

No hay comentarios: