viernes, 23 de abril de 2021

UN VIU ACORRALAT PEL TEMPS│ UNO VIVE ACORRALADO POR EL TIEMPO

 

Imagen Pinterest



UN VIU ACORRALAT PEL TEMPS

 

 

Un forca ens reclama l'espai de terra en el seu penitent silenci.

Davant la cobdícia de la pols, nosaltres entre albes de boira,

esguerrats d'lavatoris, febles de benediccions, llevat de les solituds

que ens acompanyen des de l'alba, fins a les mudes ribes

de les voreres, des del grafit plujós de ciutats assetjades,

fins a la romeria de càntirs buits en plena carretera.

Les veus de l'reclam travessen l'erm de pell de la història,

unes monedes de tristesa com la insolació a la boca de l'angoixa.

A les palpentes creuem els filats de la terra, la desmesura

centellante de les bèsties, els exòtics focs artificials dels vitralls

en un cap que aspira a un coixí de brases feliços.

De la set i la nostàlgia, únicament queda petrificat l'ahir.

La vida és una epidèmia de finestres a través de les quals es cola

el somnambulisme, o un armari de miralls tan eloqüents

com les màscares d'estranys aleteig, de discreta nuesa.

Després de tot, un viu acorralat per diferents tempestes

i desconegudes al·lucinacions i enderrocs de cegues i ardents fissures.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

UNO VIVE ACORRALADO POR EL TIEMPO

 

 

Un horcón nos reclama el espacio del suelo en su penitente silencio.

Ante la codicia del polvo, nosotros entre amaneceres de bruma,

lisiados de lavatorios, endebles de bendiciones, salvo las soledades

que nos acompañan desde el alba, hasta las mudas orillas

de las aceras, desde el grafiti lluvioso de ciudades asediadas,

hasta la romería de cántaros vacíos en plena carretera.

Las voces del reclamo atraviesan el páramo de piel de la historia,

unas monedas de tristeza como la insolación en la boca de la zozobra.

A tientas cruzamos las alambradas de la tierra, la desmesura

centellante de las bestias, los exóticos fuegos artificiales de los vitrales

en una cabeza que aspira a una almohada de rescoldos felices.

De la sed y la nostalgia, únicamente queda petrificado el ayer.

La vida es una epidemia de ventanas a través de las cuales se cuela

el sonambulismo, o un armario de espejos tan elocuentes

como las máscaras de extraños aleteos, de discreta desnudez.

Después de todo, uno vive acorralado por distintas tormentas

y desconocidas alucinaciones y escombros de ciegas y ardientes fisuras.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


CÀBALA DEL CONJUR│ CÁBALA DEL CONJURO

Imagen FB de Pere Bessó



 

CÀBALA DEL CONJUR

 

 

No acumules avariento tus horas;

Que el tiempo no se haga más el payaso

Tiéndelas por sobre todos los abismos

Y atrapa en una red al ocaso.

Abraham Sutzkever

 

 

De totes les destrosses de les hores, mantenim el debat de l’ocàs

i les seues bijuteries i les seues transaccions d’irremeiables objectes.

Cada vegada ens mossega la nafra en l’os viu d’aurores apagades,

una habitació d’abismes li ret culte als prostíbuls,

als inferns on es trasbalsa la por amb terboleses de tendresa.

A estones caminem sobresaltats per un territori de dubtes,

un sanglot a mercè del desvari desbocat, (no sempre un pot

alliberar-se de la seua pròpia ombra, ni de l’esquelet de l’esperit,

ni de la raó que desconeix els somnis, ni de l’assetjament de la llum

a l’ull.) No sé del contingut buit de la nit i la seua llenya seca de matossar.

Malgrat l’amor obscur dels penya-segats, em llance a la seua foscor.

Hi ha hores, llavors, d’humits rellotges com eterns revòlvers,

pianos de monticles mutilats, gossos de la mida de la fúria,

destrals de pedra que fan trencadís l’alè i la memòria.

Darrere de l’ull, s'acumula, per cert, un ros retallat de músiques

visibles només a l’espill del conjur de la càbala de l’insomni.

.

.

CÁBALA DEL CONJURO

 

 

No acumules avariento tus horas;

Que el tiempo no se haga más el payaso

Tiéndelas por sobre todos los abismos

Y atrapa en una red al ocaso.

Abraham Sutzkever

 

 

De todos los destrozos de las horas, mantenemos el debate del ocaso

y sus bisuterías y sus transacciones de irremediable objetos.

Cada vez nos muerde la llaga en el hueso vivo de auroras apagadas,

una habitación de abismos le rinde culto a los prostíbulos,

a los infiernos donde se trasiega el miedo con turbiedades de ternura.

A ratos caminamos sobresaltados sobre un territorio de dudas,

un sollozo a merced del desvarío desbocado, (no siempre uno puede

liberarse de su propia sombra, ni del esqueleto del espíritu,

ni de la razón que desconoce los sueños, ni del asedio de la luz

en el ojo.) No sé del contenido vacío de la noche y sus chiriviscos.

A pesar del amor oscuro de los acantilados, me lanzo a su oscuridad.

Hay horas, entonces, de húmedos relojes como eternos revólveres,

pianos de montículos mutilados, perros del tamaño de la furia,

hachas de piedra que hacen quebradizo el aliento y la memoria.

Detrás del ojo, uno acumula, por cierto, un rocío cercenado de músicas

visibles, solo en el espejo del conjuro de la cábala del insomnio.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

jueves, 22 de abril de 2021

REVELACIÓ DARRERE DE LES PARAULES│ REVELACIÓN DETRÁS DE LAS PALABRAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



REVELACIÓ DARRERE DE LES PARAULES

 

  

 

De la taberna de enfrente sale un hombre titubeante.

Detrás de él voces, de putas también,

se adivinan fabulosos regazos ardientes.

Zbyněk Hejda

 

  

 

De tota l’estada del meu cor als bordells, la certesa d’un fogó maleït de mitges vermelles tretes amb feresa. A propet de les bragues, les paraules fangoses de l’inversemblant, la bestialitat del destret en l’alè prisat de l’hivern. Besem la fruita del desamor en una colpidora lleialtat de misericòrdia, de seguida la brasa desmaiada a la vora de l’indi del recòndit. A l’altre costat de la paret, també hi ha devastacions llançant-se amb un somriure al buit. I flors deslligades al bosc del foc i ocells voladors de magnètics ressorts.

.

. Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

REVELACIÓN DETRÁS DE LAS PALABRAS

 

 

De la taberna de enfrente sale un hombre titubeante.

Detrás de él voces, de putas también,

se adivinan fabulosos regazos ardientes.

Zbyněk Hejda

 

 

De toda la estadía de mi corazón en los burdeles, la certidumbre de un fogón maldito de medias rojas sacadas con fiereza. Cerquita de las bragas, las palabras fangosas de lo inverosímil, la bestialidad del apuro en el aliento plisado del invierno. Besamos la fruta del desamor en una sobrecogedora lealtad de misericordia, luego el ascua desmayada al borde del índigo de lo recóndito. Al otro lado de la pared, también hay devastaciones lanzándose con una sonrisa al vacío. Y flores desatadas en el bosque del fuego y pájaros voladores con magnéticos resortes.

.

Del libro: Fuego de llaves invisibles, 2021

©André Cruchaga


CONFIDÈNCIES│ CONFIDENCIAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



CONFIDÈNCIES

 

 

Soy un bufón:

mis realidades

se burlan de vuestras realidades.

Aarón Tseitlin

 

 

No pot ser d’una altra manera: la nit es desborda en les paraules,

i la bona fe es redueix a una substància etèria, dins de tota

aquesta olor d’ombres que un mastega a la terra de la fam.

Sóc un clown, un riot, enmig de les revelacions del silenci,

i de tot el temps que mor en la plenitud de la pell.

Encara continue viu en aquestes aigües de l’infern, el riure amaga

els enderrocs enfonsats en les arrels de les ossades.

El tall de la realitat mossega els meus ulls, les flassades entre les dents

de la sotsobra, els instants amb els seus falsos estupors, el cec tuguri

dels focs, el soroll de la nuesa en les intempèries entumides.

Sóc un pallasso crioll del tercer món, una eterna esquerda,

un nen mort obligat a caminar llargs camins d’abís.

També sóc quincaller, enmig de tapaboques d’argent viu i mutacions

que no veuen les palpebres, ni la llum de lleis evaporades en el sens fi.

Al capdavall el paradís és una anatomia impenetrable, un trasplantament

de rauques cicatrius, un llarg forcejament a la gola.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

CONFIDENCIAS

 

 

Soy un bufón:

mis realidades

se burlan de vuestras realidades.

Aarón Tseitlin

 

 

No puede ser de otra manera: la noche se desborda en las palabras,

y la buena fe se reduce a una sustancia etérea, dentro de todo

ese olor de sombras que uno mastica en la tierra del hambre.

Soy un clown, un hazmerreír, en medio de las revelaciones del silencio,

y de todo el tiempo que muere en la plenitud de la piel.

Aún permanezco vivo en estas aguas del infierno, la risa esconde

los escombros hundidos en las raíces de las osamentas.

El filo de la realidad muerde mis ojos, las cobijas entre los dientes

de la zozobra, los instantes con sus falsos estupores, el ciego tugurio

de los fuegos, el ruido de la desnudez en las intemperies entumecidas.

Soy un payaso criollo del tercer mundo, una eterna grieta,

un niño muerto obligado a caminar largos caminos de abismo.

También soy buhonero, entre bufandas de azogue y mutaciones

que no ven los párpados, ni la luz de leyes evaporadas en el sinfín.

Al cabo el paraíso es una anatomía impenetrable, un trasplante

de roncas cicatrices, un largo forcejeo en la garganta.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga