viernes, 23 de abril de 2021

UN VIU ACORRALAT PEL TEMPS│ UNO VIVE ACORRALADO POR EL TIEMPO

 

Imagen Pinterest



UN VIU ACORRALAT PEL TEMPS

 

 

Un forca ens reclama l'espai de terra en el seu penitent silenci.

Davant la cobdícia de la pols, nosaltres entre albes de boira,

esguerrats d'lavatoris, febles de benediccions, llevat de les solituds

que ens acompanyen des de l'alba, fins a les mudes ribes

de les voreres, des del grafit plujós de ciutats assetjades,

fins a la romeria de càntirs buits en plena carretera.

Les veus de l'reclam travessen l'erm de pell de la història,

unes monedes de tristesa com la insolació a la boca de l'angoixa.

A les palpentes creuem els filats de la terra, la desmesura

centellante de les bèsties, els exòtics focs artificials dels vitralls

en un cap que aspira a un coixí de brases feliços.

De la set i la nostàlgia, únicament queda petrificat l'ahir.

La vida és una epidèmia de finestres a través de les quals es cola

el somnambulisme, o un armari de miralls tan eloqüents

com les màscares d'estranys aleteig, de discreta nuesa.

Després de tot, un viu acorralat per diferents tempestes

i desconegudes al·lucinacions i enderrocs de cegues i ardents fissures.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

UNO VIVE ACORRALADO POR EL TIEMPO

 

 

Un horcón nos reclama el espacio del suelo en su penitente silencio.

Ante la codicia del polvo, nosotros entre amaneceres de bruma,

lisiados de lavatorios, endebles de bendiciones, salvo las soledades

que nos acompañan desde el alba, hasta las mudas orillas

de las aceras, desde el grafiti lluvioso de ciudades asediadas,

hasta la romería de cántaros vacíos en plena carretera.

Las voces del reclamo atraviesan el páramo de piel de la historia,

unas monedas de tristeza como la insolación en la boca de la zozobra.

A tientas cruzamos las alambradas de la tierra, la desmesura

centellante de las bestias, los exóticos fuegos artificiales de los vitrales

en una cabeza que aspira a una almohada de rescoldos felices.

De la sed y la nostalgia, únicamente queda petrificado el ayer.

La vida es una epidemia de ventanas a través de las cuales se cuela

el sonambulismo, o un armario de espejos tan elocuentes

como las máscaras de extraños aleteos, de discreta desnudez.

Después de todo, uno vive acorralado por distintas tormentas

y desconocidas alucinaciones y escombros de ciegas y ardientes fisuras.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: