sábado, 26 de diciembre de 2020

EN REALITAT, NINGÚ NO VE│ EN REALIDAD, NADIE VIENE

 

Imagen Pinterest




EN REALITAT, NINGÚ NO VE

 

 

És com si mai no haguera conegut les aigües peribles

del paisatge i les seues sangs immenses en un gotim de pors.

Voraç el centpeus d’escuma en la fulla total de la boirina.

Freds els dits de la runa que espera

en l’absurd de tinta dels atavismes de les paraules

i els seus cadàvers, de la pluja penjant de la verga de les il•lusions,

del cresol que es féu matoll de blens:

de sobte ens trobàrem amb un horitzó sense ocells,

amb un ara on llangueixen les campanes i es fa nus

cec el cami, i escates de bastina el cos anhelat.

Tot el vidre de la gola s’ha trencat.

A la pell parlen les flassades atribulades i la tova de sal

als ulls i l’esclat anul•lat de la carcaixa del record.

En realitat ningú no ve, llevat del gos amb trossets

de carrer i aglomerada tendresa.

Ningú no ve, és cert, ni aquella tímida tendresa d’hamaca,

ni l’enganyós sil•logisme del pelam.

Ningú no ve. És cert. És sorda la música de la pluja.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

EN REALIDAD, NADIE VIENE

 

 

Es como si nunca hubiese conocido las aguas perecederas

del paisaje y sus sangres inmensas en un gajo de miedos.

Voraz el ciempiés de espuma en la hoja total de la neblina.

Fríos los dedos del escombro que espera

en el absurdo de tinta de los atavismos de las palabras

y sus cadáveres, de la lluvia colgando de la verga de las ilusiones,

del candil que se hizo matorral de pabilos:

de pronto nos encontramos con un horizonte sin pájaros,

con un ahora donde languidecen las campanas y se hace nudo

ciego el camino, y escamas de lija el cuerpo anhelado.

Todo el vidrio de la garganta se ha roto.

En la piel hablan las cobijas atribuladas y el adobe de sal

en los ojos y el destello anulado de la carcajada del recuerdo.

En realidad nadie viene, salvo el perro con pedacitos

de calle y aglomerada ternura.

Nadie viene, es cierto, ni aquella tímida ternura de hamaca,

ni el engañoso silogismo de la pelambre.

Nadie viene. Es cierto. Es sorda la música de la lluvia.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


FOSCOR ESTANCADA│ OSCURIDAD ESTANCADA

 

Imagen Pinterest




FOSCOR ESTANCADA

 

 

A la finestra convergeixen enfebrits els cadàvers del dia.

És com si aquesta foscor estancada cresquera als meus ulls.

A la porta, la dansa corpòria

de les fulles fugaces de les hores que degollen la meua set.

És alta la distància d’un instant, del no existit i vençut.

Foren els ulls humits, la gota putrefacta dissecada

en el suïcidi de l’alegria, amargs cavalls de violes

en l’ofec confós de la nuesa. Cansaments amarrats

al dolor, colps de sobte suspesos en el doble desert

d’un respir cec d’esguitons.

Sent la roba punyent en la pell i l’arpó de dents en el fang

de totes les ferides que ha deixat el camí.

No queda ni vent en aquesta batalla perduda, ni un nom

a l’altura dels braços, ni tan sols la confusió d’una traça

indecisa, trencada per la pols i l’enderroc.

En realitat guarde silenci davant dels forats de les parets.

Guarde el necessari costum de l’espill i els seus riscos.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

OSCURIDAD ESTANCADA

 

 

En la ventana convergen enfebrecidos los cadáveres del día.

Es como si esta oscuridad estancada arreciara en mis ojos.

En la puerta, la danza corpórea

de las hojas fugaces de las horas que degüellan mi sed.

Es alta la distancia de un instante, de lo no existido y vencido.

Fueron los ojos húmedos, la gota putrefacta disecada

en el suicidio de la alegría, amargos caballos de alhelíes

en el ahogo confundido de la desnudez. Cansancios amarrados

al dolor, golpes de pronto suspendidos en el doble desierto

de un respiro ciego de salpicaduras.

Oigo la ropa punzante en la piel y el arpón de dientes en el fango

de todas las heridas que ha dejado el camino.

No queda ni viento en esta batalla perdida, ni un nombre

a la altura de los brazos, ni siquiera la confusión de una huella

indecisa, rota por el polvo y el escombro.

En realidad guardo silencio frente a los hoyos de las paredes.

Guardo la necesaria costumbre del espejo y sus riesgos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


viernes, 25 de diciembre de 2020

HORA D’EMBRIAGUESA│ HORA DE EMBRIAGUEZ

 

Imagen Pinterest




HORA D’EMBRIAGUESA

 

 

Veig en la gota d’auguri, el transsumpte del didal de l’innombrable,

l’espiral del gra en l’ala del vent, i més enllà,

el desafiament de la rosa del sexe tangible en el meu pit, estesa

en el cossí de les meues mans.

L’alè crema a les pedres del llampegueig. És verda la teua llum clara,

és viva l’ona alta que alça el vent.

És cru el melic que em canta a la vora de l’aigua.

Nòmada la sang dissolta en pluja, màgic el pit dissolt.

Ol la fullaraca sobre el port on viuen les libèl•lules.

De tot el camí que tradueix l'aiguat,

el subtil fil de l’entranya vessada, l’ocell de l’ull forjat

com un testament de caragols lívids en l’unic riu

de la gola, enfebrida de camins.

Sobre la tierra, aquesta consciència del mar crescut al coixí.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

HORA DE EMBRIAGUEZ

 

 

Veo en la gota de augurio, el trasunto del dedal de lo innombrable,

la espiral del grano en el ala del viento, y más allá,

el desafío de la rosa del sexo tangible en mi pecho, tendida

en el cuenco de mis manos.

El aliento arde sobre las piedras del relampagueo. Es verde tu luz

clara, es viva la ola alta que levanta el viento.

Es crudo el ombligo que me canta al borde del agua.

Nómada la sangre disuelta en lluvia, mágico el pecho disuelto.

Huele la hojarasca sobre el puerto donde viven las libélulas.

De todo el camino que traduce el aguacero,

el sutil hilo de la entraña derramada, el pájaro del ojo forjado

como un testamento de caracoles cárdenos en el solo río

de la garganta, enfebrecida de caminos.

Sobre la tierra, esta conciencia del mar crecido en la almohada.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


INCLEMÈNCIA DE L’ESPERA│ INCLEMENCIA DE LA ESPERA

 

Imagen Pinterest




INCLEMÈNCIA DE L’ESPERA

 

 

Quedaré reducido a cenizas:

y los que vengan leerán en ellas.

Torcuato Tasso

 

 

“Sortim de la ciutat per la porta que no tingué nom.”

Sortim per la porta de l’ull que ens mira, de l’oïda que flueix

en la veu, del cos furtant-se els ossos.

No sé si només fou il•lusió aquesta espera forjada a les parpelles,

o una ànima volent soterrar les darreres cendres

d’aquell paradís desterrat.

Em pregunte com és viure tremolant sense cremar-se: supose

que res no ha existit, llevat de la fulla de l’arbre que es desprèn,

fins a caure de sobte en la terra i incendiar-se d’ombres.

Em pregunte si no és estar cec en aquest ferro de confusions,

en un lloc on els braços resten tancats i la ferida oberta.

Ja sense cap batalla, quedaré reduït a cendra.

La inclemència de l’espera fou només una manera per a continuar vivint,

encara que la boira només tinguera silenci.

De temps en temps cau una ploma a la finestra, un riure distant:

és l’ala trencada de la nit amb els seus laments.

És la tirania d’una agulla de cap de gebrades, d’una fossa arrelada

a la fogata d’un imaginari d’aigües sense vaixells.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

INCLEMENCIA DE LA ESPERA

 

 

Quedaré reducido a cenizas:

y los que vengan leerán en ellas.

Torcuato Tasso

 

 

“Salgamos de la ciudad por la puerta que no tuvo nombre.”

Salgamos por la puerta del ojo que nos mira, del oído que fluye

en la voz, del cuerpo robándose los huesos.

No sé si solo fue ilusión esta espera forjada en los párpados,

o un alma queriendo enterrar las últimas cenizas

de aquel paraíso desterrado.

Me pregunto cómo es vivir temblando sin quemarse: supongo

que nada ha existido, salvo la hoja del árbol que se desprende,

hasta caer de súbito sobre la tierra e incendiarse de sombras.

Me pregunto si no es estar ciego en este hierro de confusiones,

en un lugar donde los brazos están cerrados y la herida abierta.

Ya sin batalla alguna, quedaré reducido a ceniza.

La inclemencia de la espera fue solo una manera para seguir

viviendo, aunque la niebla solo tuviese silencio.

De vez en cuando cae una pluma en la ventana, una risa distante:

es el ala rota de la noche con sus lamentos.

Es la tiranía de un alfiler de escarchas, de una fosa arraigada

a la fogata de un imaginario de aguas sin barcos.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga