jueves, 9 de enero de 2020

LENTES TOMBES

Imagen FB de Pere Bessó





LENTES TOMBES




Vivim a empentes en la set morta de la saba.
El conte és un altre, ací, quan s’entra a la profunditat de la fossa.
Nosaltres, fills de la nafra, no tenim més que una corona
d’escarabats: obrim les finestres de la molsa mentre creuem
l’ebrietat convulsa de l’enderroc.
Davall dels arbres es podreixen els nostres ulls.
Som el suc del bagàs d’una gota de sol encesa
a les burilles: sagna el peix en la paella del tuf i olorem
els carrers que ens mosseguen el pols. Se’ns fa nus la gola.
Se’ns fan durícies als peus, mentre escopim els güishtes
que ens deixa la pluja de la història.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LENTAS TUMBAS




Vivimos a empujones en la sed muerta de la savia.
El cuento es otro, ahí, cuando se entra a la profundidad de la fosa.
Nosotros, hijos de la llaga, no tenemos más que una corona
de escarabajos: abrimos las ventanas del moho mientras cruzamos
la ebriedad convulsa del escombro.
Debajo de los árboles se pudren nuestros ojos.
Somos el zumo del bagazo de una gota de sol prendida
en las colillas: sangra el pez en la sartén del tufo y olemos
las calles que nos muerden el pulso. Se nos hace nudo la garganta.
Se nos hacen callos en los pies, mientras escupimos los güishtes
que nos deja la lluvia de la historia.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

CAMÍ DE DUBTES

Imagen FB de Pere Bessó





CAMÍ DE DUBTES




Des de la més remota nit hem vist els vaixells trencats dels somnis i el dolor d’ull de l’últim cel de l’alba. Fa fred en l’ocell damunt de la pedra, o en el bes deixat per amants tardívols. Sempre el cerç ens condueix al barranc de la mort o a l’anònim trànsit enyorat, sense que la boirina ens deixe caminar en la placidesa: en l’eco d’algun proverbi, és major la nuesa a la talaia que ens mira sense conhort.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMINO DE DUDAS




Desde la más remota noche hemos visto las vasijas rotas de los sueños y el dolor de ojo del último cielo del alba. Hace frío en el pájaro sobre la piedra, o en el beso dejado por amantes tardíos. Siempre el cierzo nos conduce al barranco de la muerte o al anónimo tránsito añorado, sin que la neblina nos deje caminar en lo apacible: en el eco de algún proverbio, es mayor la desnudez a la atalaya que nos mira sin consuelo.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

miércoles, 8 de enero de 2020

LLENGUATGES FOSCOS

Imagen FB de Pere Bessó





LLENGUATGES FOSCOS




Hi ha llenguatges més foscos que les finestres a peu del fum.
Un s’acostuma a beure tanta indigència al voltant
dels prostíbuls, mentre es despulla l’irrisori; i la banalitat,
adquireix categoria de cistella bàsica.
Hi ha dies incomprensiblement llargs als ulls.
Ara sóc un animal estès a les voravies a mercè del temps
que transcorre a la vora de la nit.
Ara parle des de l’animal tendre que sóc, però em confesse
humà, apèndix de tantes absències i del fred que germina
en la molsa, i dels ídols que circumciden les ales.
A la pell es comencen a explicar les paranoies i el rosegó
deseixit de la terra: així va la fam a la deriva.

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LENGUAJES OSCUROS




Hay lenguajes más oscuros que las ventanas al pie del humo.
Uno se acostumbra a beber tanta indigencia alrededor
de los prostíbulos, entretanto se desnuda lo irrisorio; y lo banal,
adquiere categoría de canasta básica.
Hay días incomprensiblemente largos en los ojos.
Ahora soy un animal tendido sobre las aceras a merced del tiempo
que transcurre a la orilla de la noche.
Ahora hablo desde el animal tierno que soy, pero me confieso
humano, apéndice de tantas ausencias y del frío que germina
en el musgo, y de los ídolos que circuncidan las alas.
En la piel se empiezan a explicar las paranoias y el mendrugo
desasido de la tierra: así va el hambre a la deriva.

.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

ENCONTRE NOCTURN

Imagen FB de Pere Bessó





ENCONTRE NOCTURN




Damunt la tauleta de nit els dies atzarosos i el seu estrèpit de mirada
impensable: el cresol nua el meu llenguatge maldestre i les seues traces
de llum resplendent. I el su esclat de llunyania.
Pense en tots els silencis continguts en un got d’aigua,
pense en els borrosos llampecs i la seua seqüela de guaita.
Hui, com totes les nits, la respiració al límit de l’absència,
la ciutat de les meues quimeres embolicada als meus ulls.
Mai no sabí desengreixar aquesta mirada cap al remot del teu cos,
cap al riu d’enderrocs i llàgrimes i llegir-te en la filera d’ales,
aquelles violentes finestres de l’ansietat.
(Mai no tornares ni torní. El remot buida els meus ulls, és cert.)
Damunt del pit transcorren peixos de pedra i un aire que despulla
la meua gola: aquella vasta sang circumda els meus freds.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ENCUENTRO NOCTURNO




Sobre la mesa de noche los días azarosos y su estrépito de mirada
impensable: el candil desnuda mi lenguaje torpe y sus amaños
de luz resplandeciente. Y su destello de lejanía.
Pienso en todos los silencios contenidos en un vaso con agua,
pienso en los borrosos relámpagos y su secuela de vigía.
Hoy, como todas las noches, la respiración al límite de la ausencia,
la ciudad de mis quimeras enredada en mis ojos.
Nunca supe desengrasar esta mirada hacia lo remoto de tu cuerpo,
hacia el río de escombros y lágrimas y leerte en la hilera de alas,
aquellas violentas ventanas de la ansiedad.
(Nunca volviste ni volví. Lo remoto vacía mis ojos, es cierto.)
Sobre el pecho transcurren peces de piedra y un aire que desnuda
mi garganta: aquella vasta sangre circunda mis fríos.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga