EBRI AL TREN ERRANT DEL FRED

Imagen FB de Pere Bessó

EBRI AL TREN ERRANT DEL FRED

Ebri al tren errant del fred, davant de l’ull de boira que penja del sens fi. Èbria la gota de llum dels cresols i el sender de tile que cau a l’àmfora del colibrí buidat en els meus ulls. Èbries les fotografies sèpies que separen el mar del meu pit, els silencis del dol que fereixen, el peix d’espills d’algun peix sibilant. Èbria, finalment, la caixeta de mixtos de la meua tendresa al costat d’aquest vaixell d’aire de l’embadaliment.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EBRIO EN EL TREN ANDANTE DEL FRÍO

Ebrio en el tren andante del frío, frente al ojo de niebla que cuelga del sinfín. Ebria la gota de luz de los candiles y el sendero de tile que cae en el ánfora del colibrí vaciado en mis ojos. Ebrias las fotografías sepias que separan el mar de mi pecho, los silencios del luto que hieren, el pez de espejos de algún pez sibilante. Ebria, en fin, la cajita de fósforos de mi ternura junto a ese barquito de aire del embeleso.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

ARA L’ÀNIMA SOMIA

Imagen FB de Pere Bessó

ARA L’ÀNIMA SOMIA

Ara l’ànima somia entre les aspes del vent. Somia en la llàntia dels somnis impossibles i en aquella ànsia exposada en la dòcil llum de l’intangible. És rara la memòria grimpada a l’arbre del lúgubre, a la cendra d’un calze vessat, o al ferro de tantes intempèries. Durant la nit, pense en la tebiesa d’un bes prolongat i en la fruïció de la pluja llepant les enclaves de la finestra que dóna a la possessió de l’horitzó.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AHORA EL ALMA SUEÑA

Ahora el alma sueña entre las aspas del viento. Sueña en la lámpara de los sueños imposibles y en aquella ansia expuesta en la dócil luz de lo intangible. Es rara la memoria trepada al árbol de lo lúgubre, a la ceniza de un cáliz derramado, o al hierro de tantas intemperies. Durante la noche, pienso en la tibieza de un beso prolongado y en la fruición de la lluvia lamiendo las mochetas de la ventana que da a la posesión del horizonte.

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

AL PAS DEL MIMETISME DE L’ALA

Imagen FB de Pere Bessó

AL PAS DEL MIMETISME DE L’ALA

Al pas del mimetisme de les ales, els imaginaris embogits al voltant del concret i els excessos d’un desert en les mirades. Entre a l’alé, cec, dels cabals, a l’embasta del pols que sagna a la gola, a la sang evaporada d’aquella llàgrima nupcial de la nit famolenca. (Igual que la llengua tràgica del llit, el planisferi de llet trencat dels imants i la seua fosca pulsació.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AL PASO DEL MIMETISMO DEL ALA

Al paso del mimetismo de las alas, los imaginarios enloquecidos sobre el concreto y los excesos de un desierto en las miradas. Entro al aliento, ciego, de los caudales, al hilván del pulso que sangra en la garganta, a la sangre evaporada de aquella lágrima nupcial de la noche hambrienta. (Igual que la lengua trágica del lecho, el planisferio de leche roto de los imanes y su pulsación oscura.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

JAG ANDAS FRÅN DROPPEN AV OÄNNDLIGHETEN

©Pintura de Thérèse Murdza

JAG ANDAS FRÅN DROPPEN AV OÄNNDLIGHETEN

Från det ena bröstet till det andra grät jag lite ömt.

Efrain Huerta

Jag andas från den oändlighetsdroppe som spillts ut på sängen: där naken går mysteriet kanske över dödsgränsen den ömhet som aldrig kan vara kvävning eller allvarlig  (det bålet gav mig konsonanterna och den förtjusande kokongen av lågor) bara så har jag kunnat resa genom vädret i landet och dess kollapsade fönster.

Från boken: Metáfora del desequilibrio” ”, 2019

© André Cruchaga

© Målning av Thérèse Murdza

©TRADUCCIÓN CÁNDIDA PEDERSEN

RESPIRO DESDE LA GOTA DE INFINITO

De un seno tuyo al otro sollozaba un poco de ternura.

Efraín Huerta

Respiro desde la gota de infinito derramada en la cama: ahí desnudo transita el misterio acaso el germen de la muerte la ternura que nunca podrá ser asfixia o tumba (aquella hoguera me devolvió las consonantes y el entrañable capullo de los espejismos) sólo así he podido transitar las intemperies del país y sus ventanas desplomadas.

Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

©Pintura de Thérèse Murdza