viernes, 23 de agosto de 2019

L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC

Imagen FB de Pere Bessó






L’ONATGE IL·LUMINA EL BATEC




Al damunt del moll de la son l’onatge il·lumina els pressentiments un ocell de fred busca la finestra de l’aurora mentre l’infinit depreda el pit: per al dia emergeix el vent i mou els arrels en una resplendor de fugues i cega gola damunt meu el confí d’un quinqué blanc una dolça espurna de cerç en la paraula. (Segur que ací hi ha gavines que escolten l’inexplicable de la sang enmig de la remor de l’aigua bramen els peixos en les dues arpes del batec jove i baixen al melic amb els seus ulls d’espill moradenc) En la teua carn la ceguesa a fi de comptes de la meua mort tota aquella llum que aixopluga la meua boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL OLEAJE ILUMINA EL PÁLPITO




Sobre el muelle del sueño el oleaje ilumina los pálpitos un pájaro de frío busca la ventana de la aurora mientras el infinito depreda el pecho: para el día emerge el viento y mueve las raíces en un resplandor de fugas y ciega garganta sobre mí el confín de un quinqué blanco un dulce destello de cierzo en la palabra. (Seguro que ahí hay gaviotas que escuchan lo inexplicable de la sangre en medio del rumor del agua braman los peces en las dos arpas del latido joven y bajan al ombligo con sus ojos de cárdeno espejo) En tu carne la ceguera a fin de cuentas de mi muerte aquella luz toda que abriga mi boca.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

lunes, 12 de agosto de 2019

DAVANT LA DEMESIA DE LA FOSCOR

Imagen FB de Pere Bessó





DAVANT LA DEMESIA DE LA FOSCOR




Davant la demesia de la foscor als carrers semblaria que el temps fóra només la boca grisa dels rellotges: al llit malalt del país és perenne el confí dels cementiris i fossa comuna l’enderroc de tants funerals: sé per fortuna que cap paraula és suficient per a mitigar el crit dels morts un vaga en aquest riu de guix de tile amb l’acurullament d’embuts i finestres mancades de panys (només em conforta l’estat de proximitat dels teus braços i l’entrecuix del teu alé al meu pit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANTE LA DEMASÍA DE LA OSCURIDAD




Ante la demasía de la oscuridad en las calles pareciera que el tiempo es sólo la boca gris de los relojes: en la cama enferma del país es perenne el confín de los cementerios y fosa común el escombro de tantos funerales: sé por fortuna que ninguna palabra es suficiente para mitigar el grito de los muertos uno vaga en ese río de tiza de tile con la hartura de embudos y ventanas carentes de cerraduras (sólo me conforta el estado de cercanía de tus brazos y la entrepierna de tu aliento en mi pecho.)
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

domingo, 11 de agosto de 2019

FIRMAMENT DE LA NIT

Imagen FB de Pere Bessó





FIRMAMENT DE LA NIT




Y en cada palabra más allá de día
y noche, nacimiento
y muerte este testimonio de lo indecible.
Magnus William-Olsson




En el sarró de l’esperança avança el fum la fam i la set:
davall del cel un canelobre d’ocell té el seu propi forat
En un temps les finestres foren l’abast de la Providència
ara són una ganyota no diferent a la ruïna
com tal baixem a la terra en caiguda lliure tal un desastre
En la metamorfosi de la ferida udolen les equivocacions
Al costat de la boira que mossega les ales de les travessies perdudes
Tota la història se’ns va fent fèrri celler de granit:
el cuc de terra engoleix la nostra mísera matèria: és sense dubte
un exercici misteriós com navegar en secret
quan el temps ens colpeja embravit d’intensitat infinita.
.
Poema D’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FIRMAMENTO DE LA NOCHE




Y en cada palabra más allá de día
y noche, nacimiento
y muerte este testimonio de lo indecible.
Magnus William-Olsson




En el morral de la esperanza avanza el humo el hambre y la sed:
debajo del cielo un candelabro de pájaro tiene su propio agujero
En un tiempo las ventanas fueron el alcance de la Providencia
ahora son una mueca no diferente a la ruina
como tal descendemos a la tierra en caída libre tal un desastre
En la metamorfosis de la herida aúllan las equivocaciones
junto a la niebla que muerde las alas de las travesías perdidas
Toda la historia se nos va haciendo férrea bodega de granito:
el gusano de tierra engulle nuestra mísera materia: es sin duda
un ejercicio misterioso como navegar en secreto
cuando el tiempo nos golpea embravecido de intensidad infinita.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga



ACÍ, A LA TAULETA DE NIT

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ, A LA TAULETA DE NIT




Ací, a la tauleta de nit, l’encens i el romaní i la ruda
Ací els registres del somni en una pàgina fosca
mentre transcorre el badall de la nit —un blues dispers
em deixa sentir l’hivern i els erms imminents del país
les ulleres dissimulades i els dolors de part del país
el circ i els drames, el tedi i la sordesa del país
la vigilia i l’estranya esperança del país
a estones només l’immund i vós: la teua boca d’arbre en la meua asfíxia
la terra endurida en un bolic de granit socarrada l’espera
Ací l’ocell afonat contra tot pronòstic
Ací la paràlisi del pensament en una botella de silenci
Ací es cansen les sabates d’estar buides i de foscor
Tu segurament amb la teua innocància descolorida i ja indiferent
davall d’un cel de neguits i de grisos desigs
ara podria pensar en el teu sexe i llepar les lliscades del llit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AHÍ, EN LA MESITA DE NOCHE




Ahí en la mesita de noche el incienso y el romero y la ruda
Ahí los registros del sueño en una página oscura
mientras transcurre el bostezo de la noche —un blues disperso
me deja sentir el invierno y los baldíos inminentes del país
las ojeras disimuladas y los dolores de parto del país
el circo y los dramas, el tedio y la sordera del país
la vigilia y la extraña esperanza del país
a ratos sólo vos y lo inmundo: tu boca de árbol en mi asfixia
la tierra endurecida en un petate de granito chamuscada la espera
Aquí el pájaro hundido contra todo pronóstico
Aquí la parálisis del pensamiento en una botella de silencio
Aquí se cansan los zapatos de estar vacíos y de oscuridad
Vos seguramente con tu inocencia descolorida y ya indiferente
debajo de un cielo de desazones y de grises deseos
ahora podría pensar en tu sexo y lamer los resbalones de la cama.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga