domingo, 10 de febrero de 2019

VALLEJO DREAM

Imagen FB de Pere Bessó





VALLEJO DREAM




No sé per a qui és aquesta boca i pit, el camí de la vesprada,
pregon de la mort, ni l’ombra de llum que l’esbossa
ni l’arbre que porta els meus braços en les seues branques.
Llarga la senda que mai no abasteix la meua humana transitorietat.
Hi ha un destí que s’albira en els foscos matolls
dels cementiris i formigueja el treball de la pols.

I és distint restablir-lo en la varietat dels espills.
Cada vegada atiades les ungles de l’angoixa:
El remolí de les creus i els gossos que lladruguen en el sens fi.
Avancen les ombres mentre exhale la insània,
del sutge ombrívol que cobreix el cos.
De vegades només vull perdre’m en el refredat de l’eternitat,
o en el plaer de l’autocrítica dels penediments.

Perdre’m avui, quedant-me en les acaballes de la consciència,
encara que el firmament ens semble ingenu.

Dorm dolent, resistint-me al fred i exclame en el buit
del trànsit, amb les seues pol·lucions mutilades i damunt d’esquena.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VALLEJO DREAM




No sé para quién es esta boca y pecho, el camino de la tarde,
hondo de la muerte, ni la sombra de luz que lo esboza
ni el árbol que lleva mis brazos en sus ramas.
Larga la senda que nunca alcanza mi humana transitoriedad.
Hay un destino que se vislumbra en los oscuros matorrales
de los cementerios y hormiguea el trabajo del polvo.
Y es distinto restablecerlo en la variedad de los espejos.
Cada vez atizadas las uñas de la angustia:
El remolino de las cruces y los chuchos que aúllan en el sinfín.
Avanzan las sombras mientras exhalo la insania,
del hollín sombrío que cubre el cuerpo.
A veces sólo quiero perderme en el resfrío de la eternidad,
o en el placer de la autocrítica de los remordimientos.

Perderme hoy, quedándome en las postrimerías de la conciencia,
aunque el firmamento nos parezca ingenuo.

Duermo doliente, resistiéndome al frío y exclamo en el vacío
del tránsito, con sus poluciones mutiladas y a cuestas.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

sábado, 9 de febrero de 2019

ACÍ I ALLÀ

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ I ALLÀ




No hi ha límits, excepte l’engany que germina pertot arreu.
La llum sempre ens bolca a l’inenarrable dels buits,
o a aquest vell tempteig entre penombres.
Fluvial l’espina que se’ns revela en els costats, com un rail
desplomat que comença a beure el cos.
—Jure que sovint em toque per saber si estic viu.
M’oblide fàcilment de mi quan sent la de mitjanit
a través de la campana del més enllà.

(Un lliura batalles dissímils en l’àmbit del record;
per això, done voltes al voltant dels cantons del present.)


Procure restar lleuger per alçar-me del buit de l’ací.

Demà será un altre conte davant dels que marxen i mai no tornen.
Potser perquè tot m’empenta al difús i així ho assumesc.
A la sang profunda de tot el que anomene, siga fugaç o perenne
realitat. Siga la llum o la foscor al meu cos.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AQUÍ Y ALLÁ




No hay límites, salvo el engaño que germina en todas partes.
La luz siempre nos vuelca a lo inenarrable de los vacíos,
o a ese viejo tanteo entre penumbras.
Fluvial la espina que se nos revela en los costados, como un riel
desplomado que empieza a beber el cuerpo.
—Juro que a menudo me toco para saber si estoy vivo.
Me olvido fácilmente de mi cuando oigo la de medianoche
a través de la campana del más allá.

(Uno libra batallas disímiles en el ámbito del recuerdo;
por ello, doy vueltas alrededor de las esquinas del presente.)


Procuro estar liviano para levantarme de la oquedad del aquí.

Mañana será otro cuento frente a los que parten y nunca regresan.
Acaso porque todo me impulsa a lo difuso y así lo asumo.
A la sangre profunda de todo lo que nombro, sea fugaz o perenne
realidad. Sea la luz o la oscuridad en mi cuerpo.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

AGRE MOLL

Imagen FB de Pere Bessó





AGRE MOLL




Tot l’absurd cau damunt com el país en què vivim.
És agra la geografia de la boca i el moll de la nit.
Defallesc damunt del coixí tetelque de la neurosi; em canse
de la mateixa flassada, de la finor del xiprer eclipsat,
de tant rostre corcat per la ansietat i els excessos,
del mateix desert buit de la boca,
dels dimonis que em persegueixen fins i tot en les perruqueries,
en els trens de la tomba interior de les meues vacil·lacions.

Dubte de la dolçor de qui espera totes les nits l’alegria:
mai no arriba la festa.
No el gran ritual de grimpar el turó de manera despietada.
No aquella dona violeta lliurada a les golfes.

Sempre la bogeria com la nit, immobles.
A la llinda de l’àngelus, els que passen, els que van a l’ombra
del record. (Brunzeixen els femers a la meua esquena.) 
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGRIO MUELLE




Todo el absurdo cae encima como el país en el que vivimos.
Es agria la geografía de la boca y el muelle de la noche.
Desfallezco sobre la almohada tetelque de la neurosis; me canso
de la misma cobija, de la finura del ciprés eclipsado,
de tanto rostro carcomido por la ansiedad y los excesos,
del mismo desierto hueco de la boca,
de los demonios que me persiguen aun en las peluquerías,
en los trenes de la tumba interior de mis vacilaciones.

Dudo de la dulzura de quien espera todas las noches la alegría:
Nunca llega la fiesta.
No el gran ritual de trepar la colina de manera despiadada.
No aquella mujer violeta entregada en el desván.

Siempre la locura como la noche, inmuebles enajenados.
En el dintel del ángelus, los que pasan, los que van a la sombra
del recuerdo. (Zumban los muladares a mi espalda.)
.
Del libro “Vallejo dream” 2019
©André Cruchaga

XACRA DEL PRETÈRIT

Imagen FB de Pere Bessó





XACRA DEL PRETÈRIT




Assumesc les anades i tornades, els senyals deixats pel pretèrit.
Innombrables vegades he caminat cap al no-res:
ací el món tot al revés.
La perplexitat desembeina la seua impavidesa, el mateix infern
dels frigorífics o el de les ferreries, o de les boques deslligades.
A estones preferesc l’equidistància, sense desaparèixer.
Vendre llepolies en l’atri de qualsevol església,
Colpejar el meu alé amb els càntics,
enredar-me en el tumult de les veus dissonants, agudes, aspres;
en fi, perdre’m en l’humà de l’avalot.
Sempre resulta estrany escoltar o recordar els onomàstics.
I emmudir de dubte davant dels que canten.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LACRA DEL PRETÉRITO




Asumo las idas y regresos, las señales dejadas por el pretérito.
Innumerables veces he caminado hacia la nada:
ahí el mundo al revés enteramente.
La perplejidad desenvaina su impavidez, el mismo infierno
de los frigoríficos o el de las herrerías, o de las bocas desatadas.
A ratos prefiero la equidistancia, sin desaparecer.
Vender golosinas en el atrio de cualquier iglesia,
golpear mi aliento con los cánticos,
enredarme en el tumulto de las voces disonantes, agudas, ásperas;
en fin, perderme en lo humano del alboroto.
Siempre resulta extraño escuchar o recordar los onomásticos.
Y enmudecer de duda frente a los que cantan.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga