INCREDULITAT

Imagen FB de Pere Bessó

INCREDULITAT

No crec en una mort única. La vida és, a ver dir, un bisturí de circumcisions lentes i diferents. 

Tampoc en la línia de cactus dels rellotges als dits, ni en les bombolles líbides de les bugaderies, ni en les fruites que s’incendien en la nit.

Martelleja el crit en les ferreteries i ací la memòria entreobri els seus avalots, les joguineries immobilitzades dels astres.

(De l’alfabet crivellat de les ombres em queden els trossets devorats de la ferida: no pas la lluna ni els seus velams. Només sóc un ocell analfabet de fullatges que s’ofega en el no-res.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

INCREDULIDAD

No creo en una sola muerte. La vida es, a decir verdad, un bisturí de lentas y variadas circuncisiones. 

Tampoco en la línea de cactus de los relojes en los dedos, ni en las burbujas líbidas de las lavanderías, ni en las frutas que se incendian en la noche.

Martillea el grito en las ferreterías y ahí entreabre la memoria sus motines, las jugueterías inmovilizadas de los astros.

(Del alfabeto acribillado de las sombras, me quedan los pedacitos devorados de la herida: no la luna y sus velámenes. Sólo soy un pájaro analfabeto de follajes que se ahoga en la nada.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018

© André Cruchaga

PETITES MISÈRIES

Imagen FB de Pere Bessó

PETITES MISÈRIES

A la mà buida del crit, les hores amb tripulació abissal. Tot sembla oblit violent i inassolibles els amulets. Brama la fulla que cau vençuda en la seua remor.

Enmig del batec i les marees, la molsa salvatge dels somnis: en el desterrament, les promeses incomplides. Batega, aspra, la roba de la intempèrie i l’udol de les antípodes.

(Estreny la set a l’erm, aquest sense trens, sense ales, sense infinit. Creix la mala herba i les pors fins a ser insomni l’enrenou. Al rostre es dibuixen taüts insomnes i fosses incandescents.)

D’aquell escull només em resta la pèrdua a la boca.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

PEQUEÑAS MISERIAS

En la mano vacía del grito, las horas con tripulantes abisales. Todo parece violento olvido e inasibles los amuletos. Vocifera la hoja que cae vencida en su murmullo.

Entre el latido y las mareas, el musgo salvaje de los sueños: en el destierro, las promesas incumplidas. Palpita, áspera, la ropa de la intemperie y el aullido de las antípodas.

(Aprieta la sed sobre el páramo, ése sin trenes, sin alas, sin infinito. Crece la maleza y los miedos hasta ser insomnio el trajín. En el rostro se dibujan ataúdes insomnes y fosas incandescentes.)

De aquel escollo, sólo me queda el extravío en la boca.

De “Poemas del descreimiento”, 2018

© André Cruchaga

ANATOMIA DEL PARRAC

Imagen FB de Pere Bessó

ANATOMIA DEL PARRAC

A les ciutats inhabitades i cansades del seu drama grinyolen les impostures de les teranyines, o els carrers amb burilles: ací manquen de semàfors les excavacions i de llum, els reflectors. Tampoc no hi ha rosada, excepte el riu de pixum que obri el seu propi llit.

Al voltant de les paraules espaventades se consagra l’últim sopar. Així corren les xicones enmig del tumult.

Sempre sóc davant de la insolència de les boirines insípides de la misericòrdia.

(Però, és clar, un sempre està abrasant la farsa, la plenitud de les frustracions i aquest regueró d’incandescències remotes: de vegades, és tan sols el panteix abissal de les aigües que em sosté.)

En la ambigüitat de la son, la decrepitud de la misèria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ANATOMÍA DEL ANDRAJO

En las ciudades inhabitadas y cansadas de su drama rechinan las imposturas de las telarañas, o las calles con colillas: ahí carecen de semáforos las excavaciones y de luz, los reflectores. Tampoco hay rocío, salvo el río de orina que abre su propio cauce.

Sobre las palabras despavoridas se consagra la última cena. Así corren las muchachas en medio del tumulto.

Siempre estoy frente a la insolencia de las neblinas insípidas de la misericordia.

(Pero claro, uno siempre está abrasando la farsa, la plenitud de las frustraciones y este reguero de incandescencias remotas: a veces, es sólo el jadeo abisal de las aguas el que me sostiene.)

En la ambigüedad del sueño, la decrepitud de la miseria.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga

NU VET VI DET

Imagen: Pinterest

NU VET VI DET

I minnet, bara ångorna, kvävningen och slöjan av nattens grå trädgårdar. (Bara misstanken från den utgrävda sprickan , de blodlösa utsvängningarna från kvävningen och den handikappad glädjen i ögonen.)

I minnet, försvagade världen och den noggranna skalpellen öppnar de förlorade dagarnas arv.

Hur förstår man klockan som aldrig minskar på denna resa av oföränderliga stationer? Kalcinerade nålar som fåglar, de stavar andan bredvid munstyckets tjocklek.

- I dina händer ögonblick ingen arbetar, varken i luftens levande fönster eller i den grönsaksdörren av flygningen.

(På eftermiddagen, också från minnet, den höga natten stryper på knäna. Det är säkert, där, vilse, det härdade liket av det skeppsbrotna. )

Från dikter del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

Poema en idioma sueco de André Cruchaga
Traducción: Cándida Pedersen

AHORA LO SABEMOS

En la memoria, sólo los vahos, la asfixia y el letargo de los jardines grises de la noche. (Apenas la sospecha del resquicio excavado, las emanaciones exangües del sofoco y la alegría inhabilitada en los ojos.)

En la memoria, el mundo desleído y el bisturí minucioso abriendo la herencia de los días perdidos.

¿Cómo entender al reloj que nunca decrece en este viaje de estaciones invariables? Alfileres calcinados como pájaros, deletrean el aliento junto a la espesura de la boca.

—En el instante de tus manos, nadie obra, ni en la ventana vívida del aire, ni en aquella puerta vegetal del vuelo.

(En la tarde, también de la memoria, la alta noche ahorca las rodillas. Seguramente, ahí, perdido, el cadáver endurecido de los náufragos.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

© André Cruchaga

Imagen: Pinterest