jueves, 19 de julio de 2018

ANATOMIA DEL PARRAC

Imagen FB de Pere Bessó






ANATOMIA DEL PARRAC




A les ciutats inhabitades i cansades del seu drama grinyolen les impostures de les teranyines, o els carrers amb burilles: ací manquen de semàfors les excavacions i de llum, els reflectors. Tampoc no hi ha rosada, excepte el riu de pixum que obri el seu propi llit.

Al voltant de les paraules espaventades se consagra l’últim sopar. Així corren les xicones enmig del tumult.

Sempre sóc davant de la insolència de les boirines insípides de la misericòrdia.

(Però, és clar, un sempre està abrasant la farsa, la plenitud de les frustracions i aquest regueró d’incandescències remotes: de vegades, és tan sols el panteix abissal de les aigües que em sosté.)

En la ambigüitat de la son, la decrepitud de la misèria.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANATOMÍA DEL ANDRAJO




En las ciudades inhabitadas y cansadas de su drama rechinan las imposturas de las telarañas, o las calles con colillas: ahí carecen de semáforos las excavaciones y de luz, los reflectores. Tampoco hay rocío, salvo el río de orina que abre su propio cauce.

Sobre las palabras despavoridas se consagra la última cena. Así corren las muchachas en medio del tumulto.

Siempre estoy frente a la insolencia de las neblinas insípidas de la misericordia.

(Pero claro, uno siempre está abrasando la farsa, la plenitud de las frustraciones y este reguero de incandescencias remotas: a veces, es sólo el jadeo abisal de las aguas el que me sostiene.)

En la ambigüedad del sueño, la decrepitud de la miseria.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

No hay comentarios: