miércoles, 7 de abril de 2021

M’IMPORTA DESXIFRAR LA TRAVESSIA│ ME IMPORTA DESCIFRAR LA TRAVESÍA

 

Imagen Fb de Pere Bessó



M’IMPORTA DESXIFRAR LA TRAVESSIA

 

 

Ya no sueño. La marcha es tuya,

pálida sombra de nuestros pasos entrelazados.

Isabelle Lévesque

 

 

Certament m’importa desxifrar la travessia de la caldera alienada

del temps i tots els rampells del vol sobre jardins dubtosos.

Res més fiable que furgar en el temple somnàmbul del bull,

en el rellotge de les destil•leries de les pulsacions, a cada cara

acunyada en barrots, al brunzir d’arcà del rusc.

En el tros de tempesta que cau als braços, hi ha una torre

d’insomnis, llindars de sang desesperada, apilades pedres

de paraules, potser una llàgrima feta irremeiablement de febre.

Tot ens sembla estrany quan transitem per una ciutat

amb les seues venes trencades i clots de boges cançons.

Vivim en un garrigar de destí incert: cecs les andanes de malesa,

Les anades i vingudes amb les seues frustracions flotants, els revessos grisos

de la boira, un país precari i sumís als miracles.

De vegades, l’únic reconfortant i fiable és el disbarat, aquest corc

que subsisteix damunt la taula dura de rosegar, dura de remots silencis.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ME IMPORTA DESCIFRAR LA TRAVESÍA

 

 

Ya no sueño. La marcha es tuya,

pálida sombra de nuestros pasos entrelazados.

Isabelle Lévesque

 

 

De cierto me importa descifrar la travesía de la caldera enajenada

del tiempo y todos los arrebatos del vuelo sobre jardines dudosos.

Nada más fiable que escarbar en el templo sonámbulo del hervor,

en el reloj de las destilerías de las pulsaciones, en cada cara

acuñada en barrotes, en el zumbido de arcano de la colmena.

En el pedazo de tormenta que cae en los brazos, hay una torre

de insomnios, umbrales de sangre desesperada, apiladas piedras

de palabras, quizás una lágrima hecha irremediablemente de fiebre.

Todo nos parece extraño cuando transitamos por una ciudad

con sus venas totas y baches de locas canciones.

Vivimos en un breñal de destino incierto: ciegos los andenes de maleza,

las idas y venidas con sus frustraciones flotantes, los reveses grises

de la niebla, un país precario y sumiso a los milagros.

A veces, lo único reconfortante y fiable es el desatino, esa carcoma

que subsiste sobre la mesa dura de roer, dura de remotos silencios.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisible’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: