lunes, 5 de abril de 2021

INCLEMÈNCIES│ INCLEMENCIAS

 

Imagen FB de Pere Bessó




INCLEMÈNCIES

 

 

Sólo los pájaros

en el cielo sienten

que una montaña, una ramita se inclina

Mukkader Yaycioglu

 

 

Em fa mal la paraula ocell, aquesta mitologia de brasa al refilet.

Em fa mal la paraula cel al voltant de tantes ansietats i espills.

Em fa mal el temps des d’aquesta terra que camine tots els dies.

De vegades només tinc la sensació del color fosc als ulls,

l’illa del nàufrag i els seus jardins artificials, potser Ítaca, o Calipso,

o Baratària, el regne dels somnis desmentits,

aquesta pacient ferida dels ecos de les paraules, les mateixes paraules

que trenquen el sucre amb el seu ara confès aferrades a mortalles.

Tot es deixa sentir en aquesta falda de pedra: en la pell, les nafres

dels miratges de l’alegria, la irrealitat i els seus escorcolls.

Una muntanya de balboteigs fa la sensació de tèrbols forats.

Supose que damunt de la taula, el temps despulla les seues endevinalles de pus.

Des del fang de sang de la nit, se senten les mossegades

de la despulla i el desastre que deixen les inclemències infatigables

de l’absurd: hi ha ocells que mai no es fan de nit en hivern,

ni s’arrauleixen, benèvols, per veure passar les tempestes de la vida.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

INCLEMENCIAS

 

 

Sólo los pájaros

en el cielo sienten

que una montaña, una ramita se inclina

Mukkader Yaycioglu

 

 

Me duele la palabra pájaro, esa mitología de brasa en el trino.

Me duele la palabra cielo alrededor de tantas ansiedades y espejos.

Me duele el tiempo desde esta tierra que camino todos los días.

A veces solo tengo la sensación del color oscuro en los ojos,

la isla del náufrago y sus jardines artificiales, quizás Ítaca, o Calipso,

o Barataria, el reino de los sueños desmentidos,

esta paciente herida de los ecos de las palabras, las mismas palabras

que rompen el azúcar con su ahora confeso aferradas a mortajas.

Todo se deja sentir en este regazo de piedra: en la piel, las llagas

de los espejismos de la alegría, la irrealidad y sus pesquisas.

Una montaña de balbuceos da la sensación de turbios agüeros.

Supongo que sobre la mesa, el tiempo desnuda sus acertijos de pus.

Desde el barro de sangre de la noche, se sienten los mordiscos

del despojo y el desastre que dejan las inclemencias infatigables

del absurdo: hay pájaros que nunca anochecen en invierno,

ni se acurrucan, benévolos, para ver pasar las tempestades de la vida.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


No hay comentarios: