A LA VORA DE LA BRISA

Imagen FB de Pere Bessò

A LA VORA DE LA BRISA

Al fons, en la profunditat de les aigües, el sens fi en llengües
de sal, les ombres tortes de les traces,
la retòrica als escarbats
dels paralítics, sempre l’estètica de la pèrdua,
a mercè del reüll del pa repartit
del reacomodament de la fam pròxima al hostalatge feudal de l’obscenitat.
Deliren les gavines en el suspens de l’escuma:
els genolls de l’aire, d’un sospir, poblades de sorra,
el guant de les esferes en la marea d’ultramar,
els ferms ventalls de l’anatomia en la gramàtica fonda
de la respiració: ací als esglaons líquids del soroll,
el sosteniment creixent de l’ànsia
amb el seu sexe lleugerament suggestiu, a l’abast del badall:
la veu puja com una trompeta a l’infinit
després d’abraçar els racons del paisatge dibuixat
als corals, cel de simetries fixes, rotundes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AL BORDE DE LA BRISA

Al fondo, en la profundidad de las aguas, el sinfín en lenguas
de sal, las sombras torcidas de las huellas,
la retórica en los escarabajos
de los paralíticos, siempre la estética del extravío,
a merced del reojo del pan repartido
del reacomodo del hambre próxima al hospedaje feudal de la obscenidad.
Deliran las gaviotas en el suspenso de la espuma:
las rodillas del aire, de un suspiro, pobladas de arena,
el guante de las esferas en la marea de ultramar,
los firmes abanicos de la anatomía en la gramática honda
de la respiración: aquí en los peldaños líquidos del ruido,
el sostén creciente del ansia
con su sexo ligeramente sugestivo, al alcance del badajo:
la vos sube como una trompeta al infinito
después de abrazar los rincones del paisaje dibujado
en los corales, cielo de simetrías fijas, rotundas.
.
Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga