DARRER SUÏCIDI

Imagen FB de Pere Bessò

DARRER SUÏCIDI

He de pensar en els cossos que la nit envolta,
als carrers sense pupil·les,
en els pretèrits habitats pel miratge,
potser en el tràfec de l’aigua quan bull més del normal,
quan tota la història és marcada per la por,
pel tímid clarobscur del bosc.
Fins avui no sé si els vaixells poden travessar
les regions ferides de la son,
o el torrent emmidonat dels ocells en el seu horitzó escabrós.
És possible que els nostres cossos s’acumulen en l’espai
i, en acabant, s’alliberen en un segle de gavines.
Quan tornarem a l’espiga, haurem acumulat la suor
al cor del melic,
l’ofec aquietat entre les randes desvetlades del misteri.
—Vós, en el darrer suïcidi: veient la fotografia a la finestra,
les pestanyes quasibé immòbils, la soledat resolta en el espill,
tots els noms irremeiables al taller sencer del silenci.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

POSTRER SUICIDIO

Debo pensar en los cuerpos que la noche envuelve,
en las calles sin pupilas,
en los pretéritos habitados por el espejismo,
quizás en el trasiego del agua cuando hierve más de lo normal,
cuando toda la historia está marcada por el miedo,
por el tímido claroscuro del bosque.
Hasta hoy, no sé si los barcos pueden atravesar
las regiones heridas del sueño,
o el torrente almidonado de los pájaros en su escabroso horizonte.
Es posible que nuestros cuerpos se acumulen en el espacio
y luego se liberen en un siglo de gaviotas.
Cuando volvamos a la espiga, habremos acumulado el sudor
en el corazón del ombligo,
el ahogo aquietado entre los encajes desvelados del misterio.
—vos, en el postrer suicidio: viendo la fotografía en la ventana,
las pestañas casi inmóviles, la soledad resuelta en el espejo,
todos los nombres irremediables en el taller entero del silencio.
.
Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga