DESCENS DELS BRAÇOS

Imagen FB de Pere Bessó

DESCENS DELS BRAÇOS

Sagnen els braços quan descendeixen a la fossa. Tot és sutge cap al cresol que ens enllumena: a vegadcs les paraules són aigua morta, lents maniquins que descorren les seues pestanyes, jardins gastats daval de la pedra trencada: ací dorm el fred al pit i hi ha una soledat d’ulls i pensaments. I hi ha un espill de somnis descusits i un olor a nius envellits i una perpètua negació als besllums. A l’altre costat del carrer, el mur de boira juga en les costelles dels gossos o sota el sostre on es fan bassal els meus braços.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

DESCENSO DE LOS BRAZOS

Sangran los brazos cuando descienden a la fosa. Todo es hollín hacia el candil que nos alumbra: a veces las palabras son agua muerta, lentos maniquíes que descorren sus pestañas, jardines gastados debajo de la piedra rota: aquí duerme el frío en el pecho y hay una soledad de ojos y pensamientos. Y hay un espejo de sueños descosidos y un olor a nidos envejecidos y una perpetua negación a los destellos. Al otro lado de la calle, el muro de niebla juega en las costillas de los perros o bajo el techo donde se hacen charco mis brazos.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga