ELS MEUS ULLS S’HUMITEGEN

Imagen FB de Pere Bessó

ELS MEUS ULLS S’HUMITEGEN

Aquí enseguida se hace de noche.
Philip Larkin

Sempre els meus ulls s’humitegen de la simplicitat de les coses de la corona d’espines que fa la follia d’aquesta demència al·lucinant que propicien els teus pits de la innocència patidora que ens despulla de flassades: sempre et bese en la rosa cansada de l’horitzó o en el rellotge plogut de les teues cames (en aquell ocell tou del teu crit armem el puzle de l’alé o descosim l’eixam de l’almívar de la teua entranya) a fora del cos no només destorben les paraules sinó les parets amb la seua ensopegada de tropells i el seu dolor de cementiris.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SIEMPRE MIS OJOS SE HUMEDECEN

Aquí enseguida se hace de noche.
Philip Larkin

Siempre mis ojos se humedecen de la simplicidad de las cosas de la corona de espinas que hace la locura de esta demencia alucinante que propician tus pechos de la inocencia doliente que nos despoja de cobijas: siempre te beso en la rosa cansada del horizonte o en el reloj llovido de tus piernas (en aquel pájaro hueco de tu grito armamos el puzle del aliento o descosemos el enjambre del almíbar de tu entraña) afuera del cuerpo no sólo estorban las palabras sino las paredes con su traspié de tropeles y su dolor de cementerios.

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga