viernes, 22 de febrero de 2019

PANORAMA CEC

Imagen FB de Pere Bessó





PANORAMA CEC




los pensamientos duelen al pasar
por el cristal de la lámpara
Constantin Severin




Sota la fossa de l’aurora, els braços esculpits de la nuesa,
o l’ultratge de l’arrogància primitiva.
Són dies d’estranyes càbales o faules o al·legories.
En l’alé es percep el fil trencat de la història, els gnoms
i el pols ple d’escates i les melodies alçades en llàgrimes.
De la llum només ens resta el costat fosc de les ulleres,
i la mala herba del vent i els fanguissers.
Als resquills els veig silenciosos com gotes de fèretres.
Són tals les fissures i esquinçaments que es veuen les vísceres
en la llinda de qualsevol porta.
Passada la pluja, arriba el mea culpa amb les seues estridències
o sarcasmes: la pestilència destil·la els seus bardissars,
al d’enrarir tot el paisatge: el vent fa nusos de greuge,
ací on no calen píndoles, si de cas una lavativa.
No sé si la blancor és a vindre o és una altra estratagema.
No sé si el desemparament em farà plorar damunt de les teules,
No sé si el tro continuarà ballant en la seua agenda destenyida.
Tot comença a ser profundament diferent a la gola.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






PANORAMA CIEGO




los pensamientos duelen al pasar
por el cristal de la lámpara
Constantin Severin




Bajo la fosa de la aurora, los brazos esculpidos de la desnudez,
o el ultraje de la arrogancia primitiva.
Son días de extrañas cábalas o fábulas o alegorías.
En el aliento se percibe el hilo roto de la historia, los gnomos
y el pulso lleno de escamas y las melodías alzadas en lágrimas.
De la luz sólo nos queda el lado oscuro de las ojeras,
y la maleza del viento y los barriales.
A las esquirlas las veo silenciosas como gotas de féretros.
Son tales las fisuras y desgarramientos que se ven las vísceras
en el dintel de cualquier puerta.
Pasada la lluvia, viene el mea culpa con sus estridencias
o sarcasmos: la pestilencia destila sus chiriviscos,
al de enrarecer todo el paisaje: el viento hace nudos de agravio,
ahí donde no se necesitan píldoras, si acaso una lavativa.
No se si la blancura está por venir o es otro estratagema.
No sé si el desamparo me hará llorar sobre las tejas,
No sé si el trueno seguirá bailando en su desteñida agenda.
Todo empieza a ser profundamente diferente en la garganta.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

No hay comentarios: