lunes, 30 de julio de 2018

CONFESSIÓ

Imagen FB de Pere Bessó




CONFESSIÓ




Sé de la mitjanit i del descens a llocs irreconeixibles: ací, l’esbarzer atapeït en la carn, el buit com una altra boca en els abeuradors de l’infinit.

Sé dels que caven la terra i després moren. Hi ha fusteries ofegades com la dansa del foc en els meus braços desarmats. (Un, però, conté l’ocell que duu al tòrax per tal de morir a l’uníson, com el crit retallat d’una harmònica.)

Sé, després de llegir Kafka o Joyce, dels insomnis dels gossos, o de la son que s’apropia dels ossos i s’amuntega com el fum cansat als àpexs de la veu.

Avui, per cert, creixen les ombres i a fosques, ací, el tren de la demència i molts noms en la penombra.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONFESIÓN




Sé de la medianoche y del descenso a lugares irreconocibles: ahí, la zarza apretada en la carne, la oquedad como otra boca en los abrevaderos de lo infinito.

Sé de quienes cavan la tierra y después mueren. Hay carpinterías ahogadas como la danza del fuego en mis brazos desarmados. (Uno, sin embargo, contiene al pájaro que lleva en el tórax a fin de morir al unísono, tal el grito cercenado de una armónica.)

Sé después de leer a Kafka o Joyce, de los insomnios de los perros, o del sueño que se apropia de los huesos y se agolpa como el humo cansado en los extremos de la voz.

Hoy, por cierto, crecen las sombras y a oscuras, aquí, el tren de la demencia y muchos nombres en la penumbra.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga

No hay comentarios: