MANUSCRIT DE LA DESHORA

Imagen FB de Pere Bessó

MANUSCRIT DE LA DESHORA

Ací en el meu disbarat, la teua falda travessant el meu crit, les nits fúnebres i els carrers desolats del món: tot em cega fins i tot el sucre contingut en el diccionari dels teus porus.

Res no és alié a l’escala febril dels ulls, ni a les multituds que fendeixen les andanes, ni a la nuesa que ens acull en la claredat de la nit. (Al llim de la pell ens abandonem com els buits que deixen els habitants en una ciutat deserta.)

—Però tot és efímer i ho saps. Després és només l’ombra deixada a les golfes, morosa i groga en la infinitud de la memòria.

Ho sé —dius—, quan es tracta d’inventariar les absències i repassar la història. Creix el fons de la nit: la funció secreta dels espills.

D’aquella época només els manuscrits escrits de la deshora.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MANUSCRITO DE LA DESHORA

Aquí en mi desatino, tu regazo atravesando mi grito, las noches fúnebres y las calles desoladas del mundo: todo me ciega hasta el azúcar contenido en el diccionario de tus poros.

Nada es ajeno a la escalera febril de los ojos, ni a las multitudes que hienden los andenes, ni a la desnudez que nos acoge en la claridad de la noche. (En el limo de la piel nos abandonamos como los vacíos que dejan los habitantes en una ciudad desierta.)

—Pero todo es efímero y lo sabes. Después es sólo la sombra dejada en el desván, morosa y amarilla en la infinitud de la memoria.

Lo sé —dices—, cuando se trata de inventariar las ausencias y repasar la historia. Crece el fondo de la noche: la función secreta de los espejos.

De aquella época sólo los manuscritos escritos de la deshora.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.

©André Cruchaga