jueves, 1 de abril de 2021

BATALLA CREMADA DEL SIULET│ BATALLA QUEMADA DEL SILBO

 

Imagen FB de Pere Bessó




BATALLA CREMADA DEL SIULET

 

 

Vacíame la tierra

umbría del tórax, las entrañas

que han carcomido tus labios en mitad de la comida.

Guillem Gavaldà

 

 

Malmès en la usura del pensament, qualsevol dolor deixa de ser escut al pit dels abismes sagnants. Un sent que en la ruïna del vol, quedaren buidats els espills del sanglot, i aquells sons ingenus de la tristesa. Enmig de la set de llengua de les entranyes, l’enfiladissa despentinada de l’ànsia, la fusta del cos corcada per les tantes batalles cremades del siulet de la foguera. El temps ha tornat llenguatge de fulles tot l’argent viu transfigurat de les finestres: a meitat del camí, el jute sec de la saba, les agulles de l’ombra al cor de la llegenda de les nostres venes pelegrines.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

BATALLA QUEMADA DEL SILBO

 

 

Vacíame la tierra

umbría del tórax, las entrañas

que han carcomido tus labios en mitad de la comida.

Guillem Gavaldà

 

 

Maltrecho en la usura del pensamiento, cualquier dolor deja de ser escudo en el pecho de los abismos sangrantes. Uno siente que en la ruina del vuelo, quedaron vaciados los espejos del sollozo, y aquellos sonidos ingenuos de la tristeza. En medio de la sed de lengua de las entrañas, la enredadera despeinada del ansia, la madera del cuerpo carcomida por las tantas batallas quemadas del silbo de la hoguera. El tiempo ha vuelto lenguaje de hojas, todo el azogue transfigurado de las ventanas: a mitad del camino, el yute seco de la savia, las agujas de la sombra en el corazón de la leyenda de nuestras venas peregrinas.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


DAVANT DEL ROSTRE, CERTES CREMADES│ ANTE EL ROSTRO, CIERTAS QUEMADURAS

 

Imagen Pinterest



DAVANT DEL ROSTRE, CERTES CREMADES

 

 

De vegades un només vol prendre la salamandra de certes cremades.

Davant de tant rostre apressat, em quede en el llampegueig del desig

del vell tren que passava davant de ma casa a les cinc de la vesprada.

Des de la finestra, cap a fora, els ulls alimentats de rails, d’hores

i coses i crepuscles: polsa el mocador destrossat dels núvols

i les veritats ofegades, entumides, d’una estació de follia.

Adins, la noció petrificada d’una llàgrima a mercè d’una boca

que calla els estranys carbons líquids de la cara.

Al toc de l’aire caminen tots els records construïts i destruïts,

l’ocell ert al pedal de les ombres, la boira del pantà,

els crims envellits de la fatiga, els ossos freds de la mentida,

la por sovint amarga, com la desesperació sense flassades.

Sempre suposí que era senzill suportar, en silenci, la manca

i les malalties de l’ànima, i aquesta prolongada claredat suïcida de mesos,

de baldes: en la tremolor d’una ploma de cendra, les derivacions

provocatives del cel, i els dimonis al costat d’un llarg

litoral de fúries, potser com una cançó que sagna en la flama

de les arrugues de la memòria: al cap i a la fi, els jardins són inefables.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ANTE EL ROSTRO, CIERTAS QUEMADURAS

 

 

A veces uno solo quiere asir la salamandra de ciertas quemaduras.

Ante tanto rostro apresurado, me quedo en el relampagueo del deseo

del viejo tren que pasaba frente a mi casa a las cinco de la tarde.

Desde la ventana, hacia fuera, los ojos alimentados de rieles, de horas

y cosas y crepúsculos: pulsa el pañuelo destrozado de las nubes

y las verdades ahogadas, entumecidas, de una estación de locura.

Adentro, la noción petrificada de una lágrima a merced de una boca

que calla los extraños carbones líquidos de la cara.

Al toque del aire caminan todos los recuerdos construidos y destruidos,

el pájaro yerto en el pedal de las sombras, la niebla del pantano,

los crímenes envejecidos de la fatiga, los huesos fríos de la mentira,

el miedo a menudo amargo, como la desesperación sin cobijas.

Siempre supuse que era sencillo sobrellevar, en silencio, la carencia

y las dolencias del alma, y esa prolongada claridad suicida de meses,

de aldabas: en el temblor de una pluma de ceniza, las derivaciones

provocativas del cielo, y los demonios en el costado de un largo

litoral de furias, acaso como una canción que sangra en la llama

de las arrugas de la memoria: al cabo, los jardines son inefables.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


PICADA D’ABSOLUTS DESTRUÏTS│ PICOTEO DE ABSOLUTOS DESTRUIDOS

 

Imagen Pinterest



PICADA D’ABSOLUTS DESTRUÏTS

 

 

Veremos que somos nada salvo el reflejo de nuestra mirada

Fadwa Souleimane

 

 

No som res enmig de l’arc del cel que es difumina en la sendera:

tan aviat com enfosqueix, la llum perd la seua fisonomia, encara que creme

en el pètal invisible de l’alè. O en aquella nuesa tocable

de l’olor, o en aquell arbre de tebiesa de l’ocell al seu niu.

A cada hora que transcorre, els múltiples noms del silenci

que s’amunteguen en les dents de llet dels somnis consumits.

Després ens ve la pàgina inversa de les crineres dels carrers,

els ulls amb certa timidesa de crim,

els somriures derrotats dels horitzons cecs de les lluernes,

la ciutat o el país que un vol embolicat en l’arqueologia

de la gebrada de les estàtues fuetejades pel vendaval del vertigen.

A l’ombra dels somnis, preferesc amollar la boca a les sinagües

bailables de l’ull enmig de l’entrecuix de la gota al vas

de la història d’aigües dels peixos amb la seua baralla d’espines llegides.

A l’oïda de la foscor que escup la memòria,

la picada dels absoluts destruïts, la tornada als reflexos

del buit, al no-res radiant en el seu estat d’evaporació.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PICOTEO DE ABSOLUTOS DESTRUIDOS

 

 

Veremos que somos nada salvo el reflejo de nuestra mirada

Fadwa Souleimane

 

 

Somos nada en medio del arco iris que se difumina en el sendero:

tan pronto oscurece, la luz pierde su fisonomía, aunque arda

en el pétalo invisible del aliento. O en aquella desnudez tocable

del olor, o en aquel árbol de tibieza del pájaro en su nido.

En cada hora que transcurre, los múltiples nombres del silencio

que se agolpan en los dientes de leche de los sueños consumidos.

Después nos viene la página inversa de las crines de las calles,

los ojos con cierta timidez de crimen,

las sonrisas derrotadas de los horizontes ciegos de las luciérnagas,

la ciudad o el país que uno quiere envuelto en la arqueología

de la escarcha de las estatuas fustigadas por el vendaval del vértigo.

A la sombra de los sueños, prefiero arrojar la boca a las enaguas

bailables del ojo en medio de las entrepiernas de la gota en el vaso

de la historia de aguas de los peces con su trifulca de espinas leídas.

Al oído de la oscuridad que escupe la memoria,

el picoteo de los absolutos destruidos, la vuelta a los reflejos

del vacío, a la nada radiante en su estado de evaporación.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


miércoles, 31 de marzo de 2021

MAI NO ISQUÍ IL•LÈS DE L’AIRE│ JAMÁS SALÍ ILESO DEL AIRE

 

Imagen Pinterest



MAI NO ISQUÍ IL•LÈS DE L’AIRE

 

 

En vano trato de alcanzar

los versos que arrojé

por el aire.

Slave Gjorgjo Dimoski

 

 

Del buit em resta aquest mal part del no-res i el seu allau de vent.

Supose que en un món d’escuma, tot és a penes un grapat

d’objectes escapçats: dansen lentament, al voltant, les veus

que mai no abastaren la llum, només el vent de barbàrie en trossets

de febre o espines, al costat d’humits pous de negres dominis.

Un mai no recobra la pell que es perdé en la primera nuesa,

tampoc el fil del poema perdut en queixalades.

Un va amb un seguit de cicatrius que es resisteixen a no ser investidura

del vertigen, fonda permanència irrenunciable, llàgrima viva.

En els quatre costats del vent, la pedra fera de foc bevible,

el grapat de cel mutilat per l’alè de prostíbuls de dubtosa

reputació: en cada ranera hi ha petits amfiteatres.

Per això m’acostumí a recollir ossos sords, tempestes líquides

en parets de pedra, placentes de temples derruïts, vesprades de misèria.

Mai no recuperí l’assossec als tapissos de dents de la demència.

Mai no isquí il•lès dels portells de la pròpia anihilació.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

JAMÁS SALÍ ILESO DEL AIRE

 

 

En vano trato de alcanzar

los versos que arrojé

por el aire.

Slave Gjorgjo Dimoski

 

 

Del vacío me queda este mal parto de la nada y su aluvión de viento.

Supongo que en un mundo de espuma, todo es apenas un puñado

de objetos decapitados: danzan lentamente, alrededor, las voces

que nunca alcanzaron la luz, solo el viento de barbarie en pedacitos

de fiebre o espinas, junto a húmedos pozos de negros dominios.

Uno nunca recupera la piel que se perdió en la primera desnudez,

tampoco el hilo del poema perdido en dentelladas.

Uno va con una serie de cicatrices que se resisten a no ser investidura

del vértigo, honda permanencia irrenunciable, lágrima viva.

En los cuatro costados del viento, la piedra fiera de fuego bebible,

el puñado de cielo mutilado por el aliento de prostíbulos de dudosa

reputación: en cada estertor hay pequeños anfiteatros.

Por ello me acostumbré a recoger huesos sordos, tormentas líquidas

en paredes de piedra, placentas de templos derruidos, tardes de miseria.

Jamás recuperé el sosiego en los tapices de dientes de la demencia.

Jamás salí ileso de los boquetes de la propia aniquilación.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga