viernes, 19 de febrero de 2021

PÈRDUA│ EXTRAVÍO

 

Imagen Pinterest




PÈRDUA

 

 

Enmig dels parracs que ens deixa la fauna de l’esperpent

i les voravies i els herbassars de la insídia,

em distrac amb els discursos i les converses bifocals

dels protagonistes que es perden en una boira de cendra.

(Res no és més fàcil que ser correligionari del temps.)

Un ha d’entendre els sincretismes sense fer servir auriculars,

(subjecte i objecte) en el pensament i les seues formes.

Al capdavall sempre divague en les interrogacions; em travessa

fins a les profunditats la melangia, el colp amarg del futur.

Potser perquè he viscut penya-segats de certeses i rotunds forcejaments.

En un moment em desvetlen les llegendes, els racons de les hores

mancades de tendresa, la rebel•lia captivadora dels teus mugrons.

Quant jugàrem sense fatiga en aquests jardins de desigs soterrats

i desenterrats! Quantes ulleres en la dolcesa del darrer presagi

vessat de l’alba i la seua assonada de sang salada i foc!

Creixen les banderes i el film negre de la filosofia dels canelobres.

Qualsevol nit més clara que el dia vindrà la victòria…

Vós, rescataràs l’horitzó sense un deix de metzina i humits mocadors.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

EXTRAVÍO

 

 

En medio de los andrajos que nos deja la fauna del esperpento

y las aceras y los hierbazales de la insidia,

me distraigo con los discursos y las conversaciones bifocales

de los protagonistas que se extravían en una niebla de ceniza.

(Nada es más fácil que ser correligionario del tiempo.)

Uno tiene que entender los sincretismos sin usar auriculares,

(sujeto y objeto) en el pensamiento y sus formas.

A fin de cuentas siempre divago en las interrogaciones; me atraviesa

hasta las profundidades la melancolía, el golpe amargo del futuro.

Tal vez porque he vivido acantilados de certezas y rotundos forcejeos.

En un momento me desvelan las leyendas, los rincones de las horas

carentes de ternura, la rebeldía cautivadora de tus pezones.

¡Cuánto jugamos sin fatiga en estos jardines de deseos enterrados

y desenterrados! ¡Cuántas ojeras en la dulzura del último presagio

derramado del alba y su motín de sangre salada y fuego!

Crecen las banderas y el filme negro de la filosofía de los candelabros.

Cualquier noche, más clara que el día vendrá la victoria…

Vos, rescatarás el horizonte sin un dejo de ponzoña y húmedos pañuelos.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


TERRITORI D’INCERTESA│ TERRITORIO DE INCERTIDUMBRE

Imagen Pinterest




TERRITORI D’INCERTESA

 

 

Cap dia no és diferent al desert de les finestres. Per què hauria

de demanar almoina fregant-me les mans? Per acabar amb els meus somnis?

Desconec les xarxes que s’alcen del subsòl, el perfum mandrós

del fúnebre, el crit de la cendra en les pestanyes,

el mussol sense pietat estès en la boca. (En la llei de l’embut sempre

hi ha estrets graners), i molts cosmètics.

Diguem que en les voreres del món es respira

una infinitat d’obscenitats i innombrables decapitacions:

el teatre palés de la gebrada eqüestre, l’orgia dels llamps

bavejant històries sovint falses i impúdics vedells.

—Cert: les ombres encarnen la meua brutícia i aquest món silenciat

i no un moussaka, que em faça salivar els meus pensaments.

Contra tot pronòstic els meus ulls desempolseguen el pòstum,

cride el número telefònic de les ondulacions i obtindrà els quiasmes

requerits, les al•literacions del moment, o un holocaust de versicles.

Sobre la pell i les venes porte el camí dels meus morts.

També aquest ganivet de foscor de l’ànima en purgatori.

La veu es podreix tirada a la intèmperie i queda fang damunt fang.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

TERRITORIO DE INCERTIDUMBRE

 

 

Ningún día es diferente al desierto de las ventanas. ¿Por qué habría

de pedir limosna frotando mis manos? ¿Por terminar con mis sueños?

Desconozco las redes que se levantan del subsuelo, el perfume perezoso

de lo fúnebre, el grito de la ceniza en las pestañas,

el búho sin piedad tendido en la boca. (En la ley del embudo siempre

existen angostos graneros), y muchos cosméticos.

Digamos que en las orillas del mundo se respira

un sinfín de obscenidades e innumerables decapitaciones:

el teatro manifiesto de la escarcha ecuestre, la orgía de los relámpagos

babeando historias a menudo falsas e impúdicos becerros.

—Cierto: la sombras encarnan mi mugre y este mundo acallado

y no un moussaka, que me haga salivar mis pensamientos.

Contra todo pronóstico mis ojos desempolvan lo póstumo,

llame al número telefónico de las ondulaciones y obtendrá los quiasmos

requeridos, las aliteraciones del momento, o un holocausto de versículos.

Sobre la piel y las venas llevo el camino de mis muertos.

También ese cuchillo de oscuridad del alma en purgatorio.

La voz se pudre tirada a la intemperie y o queda barro sobre barro.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


 

jueves, 18 de febrero de 2021

ARBRE│ ÁRBOL

 

Imagen tomada del FB de Pere Bessó




ARBRE

 

 

Cada arbre, des de l’horitzó, és el portaveu del vent,

invent de l’ombra.

No hi ha cap altra filosofia: l’ull escriu en l’escorça tots els seus atributs,

i reviu el riu de set de la trementina.

No hi ha cap altre esbós que pervisca en el mapa de la tinta, alta veu

en la llanterna de les arrels. (Des del començ de l’alba,

acomoda el cerç a l’aleteig, i desprèn l’aforisme de les brases.)

Si algú ho dubta, respira en el quadern amb l’escalfred propi de l’alfabet.

Si algú el mira, és als trens i en acabant a la cendra de la paraula.

Si algú cruix, és l’alfabet en el paraigües de la pàgina.

Vós, amb les teus sobtades raneres dessota del llençol…

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ÁRBOL

 

 

Cada árbol, desde el horizonte, es el vocero del viento,

invento de la sombra.

No existe otra filosofía: el ojo escribe en la corteza todos sus atributos,

y revive el río de sed de la trementina.

No hay otro boceto que perviva en el mapa de la tinta, alta voz

en la linterna de las raíces. (Desde el comienzo del alba,

acomoda el cierzo al aleteo, y desprende el aforismo de los rescoldos.)

Si alguien lo duda, respira en el cuaderno con el escalofrío propio

                                                                                        [del alfabeto.

Si alguien lo mira, está en los trenes y después en la ceniza de la palabra.

Si alguien cruje, es el alfabeto en el paraguas de la página.

Vos, con tus estertores súbitos debajo de la sábana…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


A ULLS CLUCS│ A PIE JUNTILLAS

 

© Obra de Jean-Pierre Lafrance



A ULLS CLUCS

 

 

Caminem a ulls clucs damunt del vel de sang dels porus oberts

i sentenciem amb rigorositat les transgressions als vells manuals,

aquests breviaris sense persianes de goig, ni lladrioles per a guardar

cadascun dels pressentiments d’ulls i pits commoguts.

En realitat un vol jugar a la claredat i pacta abismes al cercle

de l’ombra, amb certs caragols emmidonats de saliva.

(Em quede atònit davant de la copulació en els mobles, davant del rest

a boca canó dels que naufraguen en el fullatge.)

Cada vegada hipoteque el meu crit en l'evangeli de l’horitzó i embalsame

ideogrames mòrbids que res no tenen a veure amb la dansa

de l’horitzó, ni amb els ulls dispersos d’un veler de torxes.

Les esfinxs reciten paraules als ocells: i ací proposen

totes le seues virtuts, sagna l’eloqüència de les sandalies,

no obstant les afeccions són el taló d’Aquil•les en l’alè.

A la fi, blindes totes les portes com un dogma, però al carrer

continua la vocació per les declamacions: aqueix altre formigueig

que perviu en el subconscient dels espants fugitius de la nit.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

A PIE JUNTILLAS

 

 

Caminamos a pie juntillas sobre el velo de sangre de los poros abiertos

y sentenciamos con rigurosidad las transgresiones a los viejos manuales,

esos breviarios sin persianas de júbilo, ni alcancías para guardar

cada uno de los presentimientos de ojos y pechos conmovidos.

En realidad uno quiere jugar a la claridad y pacta abismos en el redondel

de la sombra, con ciertos caracoles almidonados de saliva.

(Me quedo atónito ante la copulación en los muebles, ante el ristre

a quemarropa de los que naufragan en el follaje.)

Cada vez hipoteco mi grito en el evangelio del horizonte y embalsamo

ideogramas mórbidos que nada tienen que ver con la danza

del horizonte, ni con los ojos dispersos de un velero de antorchas.

Las esfinges recitan palabras a los pájaros: y ahí proponen

todas sus virtudes, sangra la elocuencia de las sandalias,

no obstante las afecciones son el talón de Aquiles en el aliento.

—Al final, blindás todas las puertas como un dogma, pero en la calle

sigue la vocación por las declamaciones: ese otro hormigueo

que pervive en el subconsciente de los espantos fugitivos de la noche.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga