lunes, 8 de febrero de 2021

ABSURDS│ ABSURDOS

 

Imagen Pinterest




ABSURDS

 

 

El carrer incomprensible amb la seua horca d’andanes lúgubres.

La mateixa pel•lícula en blanc i negre de la cendra, la violència

en el seu punt fix de duresa i els seus palpitants cadàvers:

el carbó ominós dels jardins colpejant-nos davant de l’espill.

Ens serveix d’alguna cosa la força bruta per a desxifrar l’enderroc,

aqueix estrany llegat de la suor entre els engonals?

Les hores de la despulla ens esguiten amb certa traïdoria.

La temperatura es precipita i agonitza en els guants de l’escalfred,

ens tritura el buit d’aquesta distància que hem anat creant,

ens desconeix la taula i aqueixa impassible simulació de primavera.

Sempre he cregut que la gatzara és una mena de tautologia,

aqueixa altra cara de l’anonímia, la complicitat obstinada i compulsiva.

(En l’hemeroteca de la fullaraca, els vaivens polítics

de la contradicció I la seua seqüela d’escaramusses.)

Ara com ara, deixa’m. Sóc animal ferit enmig del desordre.

Sóc una criatura que volgué furtar-li els ulls a una torxa

de tempesta, a un carrussel de peixos en baix relleu d’alumini.

San Francisco, California, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

 

ABSURDOS

 

 

La calle incomprensible con su horca de andenes lúgubres.

La misma película en blanco y negro de la ceniza, la violencia

en su punto fijo de dureza y sus palpitantes cadáveres:

el carbón ominoso de los jardines golpeándonos frente al espejo.

¿Nos sirve de algo la fuerza bruta para descifrar el escombro,

ese extraño legado del sudor entre las ingles?

Las horas del despojo nos salpican con cierta alevosía.

La temperatura se precipita y agoniza en los guantes del escalofrío,

nos tritura el vacío de esa distancia que hemos ido creando,

nos desconoce la mesa y esa impasible simulación de primavera.

Siempre he creído que el bullicio es una especie de tautología,

esa otra cara de la anonimia, la complicidad obstinada y compulsiva.

(En la hemeroteca de la hojarasca, los vaivenes políticos

de la contradicción Y su secuela de escaramuzas.)

Hoy por hoy, déjame. Soy animal herido en medio del desorden.

Soy una criatura que quiso robarle los ojos a una antorcha

de tormenta, a un carrusel de peces en bajorrelieve de aluminio.

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


domingo, 7 de febrero de 2021

BUIT│ VACÍO

 

Imagen Pinterest




BUIT

 

 

Als retrats de cada dia, la velocitat dissolta de la clau mestra

del temps: per ventura hi ha necessitat de riure’ns per a canviar-li

el rumb al mar? És hui, demà, el pantà múltiple de les pupil•les?

Ens mossega la vella mnemotècnia del maniquí enmig de la constant

del núvol. On és la sapiència jugant a la llum?

Supose que és només tornada el paisatge llevadís de l’èxtasi del vent.

(En el floc dels automatismes, sempre perviuen esquerdes i buits);

Per descomptat, ho sé ara que flueix la penombra,

i recorde els mandats de la garrotxa.

Demà continuarà l’obediència immòbil, com la boca del fangar.

El baf flueix com als cantons l’onzena hora…

San Francisco, California, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VACÍO

 

 

En los retratos de cada día, la velocidad disuelta de la llave maestra

del tiempo: ¿acaso hay necesidad de reírnos para cambiarle

el rumbo al mar? ¿Es hoy, mañana, el pantano múltiple de las pupilas?

Nos muerde la vieja mnemotecnia del maniquí en medio de la constante

de la nube. ¿Dónde está la sapiencia jugando a la luz?

Supongo que es sólo estribillo el paisaje levadizo del éxtasis del viento.

(En el mechón de los automatismos, siempre perviven grietas y vacíos);

Desde luego, lo sé ahora cuando fluye la penumbra,

y me acuerdo de los mandatos de la breña.

Mañana seguirá la obediencia inmóvil, como la boca de la ciénaga.

El vaho fluye como la undécima hora en las esquinas…

San Francisco, California, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga



sábado, 6 de febrero de 2021

FALSES PROMESES│ FALSAS PROMESAS

 

Imagen Pinterest




FALSES PROMESES

 

 

Com ocultar la fetidesa, sinó a través de diversos dispositius,

entre ells, les màscares i la destrucció a què hem estat sotmesos?

—La rigidesa del balcó negre on juga la xicalla del futur,

els certificats de naixement en l’irrespirable.

Malbaratàrem els contes de fades i totes aquelles dates memorables:

És possible barallar el granit amb els ocells, el benefici del dubte

amb les veritats acabades? (Em tem que les il•lusions deixaren de ser

implacables i que en comptes de truita li apostàrem a la Bossa de Valors,

i a aquest fluir animós de l’esquerp.)

Des de la torre de Babel, colpeix l’escopitall de l’incest, (tota la clientela

s’ha amuntegat davant del gran vent), als cantons del món,

els animismes patriarcals i fins i tot el tràfec de la història.

La pols és un astor l’edat del qual polsa les foscors de la boca

San Francisco, CA, 2013

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

FALSAS PROMESAS

 

 

¿Cómo ocultar la fetidez, sino a través de diversos dispositivos,

entre ellos, las máscaras y la destrucción a la que hemos sido sometidos?

—La rigidez del balcón negro donde juegan los niños del futuro,

los certificados de nacimiento en lo irrespirable.

Dimos al traste los cuentos de hadas y todas aquellas fechas memorables:

¿Es posible mezclar el granito con los pájaros, el beneficio de la duda

con las verdades acabadas? (Me temo que las ilusiones dejaron de ser

implacables y que en vez de tortilla le apostamos a la Bolsa de valores,

y a ese fluir animoso de lo huraño.)

Desde la torre de Babel, golpea la escupida del incesto, (toda la clientela

se ha agolpado ante al gran viento), en las esquinas del mundo,

los animismos patriarcales y hasta el trasiego de la historia.

El polvo es un azor cuya edad pulsa las oscuridades de la boca…

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


viernes, 5 de febrero de 2021

CARTA AL FUTUR│ CARTA AL FUTURO

 

Imagen Pinterest




CARTA AL FUTUR

 

 

On el foc ens abaste, el frenesí de la tinta en el nou ordre.

Davant de les instruccions, l’estrella de l’avenir. (Després de la tempesta

i els seus estripalls atziacs, la llum en els cristalls de l’anhel.)

Ja abastà la salmorra i la foscor agònica entre nosaltres:

sobrevisquérem als miratges, ara és temps que els ulls

siguen a l’altura de la foguera del coratge per a desfer l’escuma.

Sé que en la laboriositat de l’alè, hi ha les municions del ferment

i no la cendra, (l’amor és com l’alquimista a la recerca de l’alba);

—nosaltres ja trobàrem l’eixida al fosc vinagre del camí.

Quant ens ha costat restar desperts per a fabular

el nou cicle. Qua perguérem en el solc de febre de la nit:

en la memòria la inquietant nuesa del sanglot.

Ja no el cel d’ennuvolat de puntes grises grises, ni ramat de cel•les.

Per al futur, aquest llast del cos d’argila dels braços.

Per al futuro només ales missatgeres i no paraigües foscos d’odis.

Entre les mans, que només picotegen les llavors del foc i la llum,

com el primer dia, aquell primer dia de la sembra de la sorpresa gran.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanès al català per PERE BESSÓ

.

 

 

 

CARTA AL FUTURO

 

 

Donde el fuego nos alcance, el frenesí de la tinta en el nuevo orden.

Ante las instrucciones, la estrella del porvenir. (Después de la tormenta

y sus jirones aciagos, la luz en los cristales del anhelo.)

Ya fue suficiente la salmuera y la oscuridad agónica entre nosotros:

sobrevivimos a los espejismos, ahora es tiempo de que los ojos

estén a la altura de la hoguera del coraje para deshacer la espuma.

Sé que en la laboriosidad del aliento, están las municiones del fermento

i no la ceniza, (el amor es como el alquimista en busca del alba);

—nosotros ya encontramos la salida al oscuro vinagre del camino.

Cuánto nos ha costado permanecer despiertos para fabular

el nuevo ciclo. Cuánto perdimos en el surco de fiebre de la noche:

en la memoria la inquietante desnudez del llanto.

Ya no el cielo de nublado de encajes grises, ni rebaño de celdas.

Para el futuro, este lastre del cuerpo de arcilla de los brazos.

Para el futuro solo alas mensajeras y no paraguas oscuros de odios.

Entre las manos, que solo picoteen las semillas del fuego y la luz,

como el primer día, aquel primer día de la siembra del asombro.

San Francisco, CA, 2013

 

©André Cruchaga