martes, 1 de septiembre de 2020

VEU CONFUSA │ VOZ CONFUSA

Imagen FB de Pere Bessó






VEU CONFUSA




Del descaminament a la set, s’ensorra la claror. L’avidesa sempre deriva en una mercaderia confusa: una llengua de foscors parpelleja en la memòria. Una llum que remou l’ombra de les pipelles, un mur de silencis es remelsa als meus ulls. Tot el que veig és un pètal d’ossades arrelades al meu pit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VOZ CONFUSA




Del extravío a la sed, se desmorona la claridad. La avidez siempre deriva en una mercancía confusa: una lengua de oscuridades parpadea en la memoria. Una luz que remueve la sombra de los párpados, un muro de silencios remansa mis ojos. Todo lo que veo es un pétalo de osamentas enraizadas en mi pecho.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

FUM DE PENOMBRA │ HUMO DE PENUMBRA

Imagen FB de Pere Bessó





FUM DE PENOMBRA




Sota d’un ocell cec d’ombres, l’empremta de tantes fuites: un far de set buida els meus ulls, els meus fèretres, la reïna d’un sospir en un bri de letargies. Lents, els teulats colpegen les meues fúries, els engonals nus en els fangars somorgullats. (Res no ha canviat des d’aquella cambra de mortalles, res no ha canviat des de les vagues teranyines de la deriva: sempre el fred de hiena i el remot plat de l’esperança.) Hui, m’entendreix l’ull incolor del vol i el seu prim fum de penombra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HUMO DE PENUMBRA




Debajo de un pájaro ciego de sombras, la huella de tantas huidas: un faro de sed, vacía mis ojos, mis féretros, la resina de un suspiro en una brizna de letargos. Lentos, los tejados golpean mis furias, las ingles desnudas en las ciénagas sumergidas. (Nada ha cambiado desde aquel cuarto de mortajas, nada ha cambiado desde las vagas telarañas de la deriva: siempre el frío de hiena y el remoto plato de la esperanza.) Hoy, me enternece el ojo incoloro del vuelo y su delgado humo de penumbra.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

lunes, 31 de agosto de 2020

VIVÈNCIES │ VIVENCIAS

Imagen FB de Pere Bessó






VIVÈNCIES




Floreixen els engolidors bruts de la sang en aquests carrers coberts de colps. Com a rellotges dissecats, les finestres ofegades a la gola, les agulles de cap repetides de les pors, els mercats que escupen fetors semblants a l’odi. —Vostè sap que ací estan trencats els jardins, excepte la impunitat del crim que explora diversos camins. En la sal despietada del peix nocturn de la tempesta, el xàfec és real, ací, en aquestes parpelles fetes de terra i desvetlaments.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




VIVENCIAS




Florecen los tragantes sucios de la sangre sobre estas calles cubiertas de golpes. Como relojes disecados, las ventanas ahogadas en la garganta, los alfileres repetidos de los miedos, los mercados que escupen hedores parecidos al odio. —Usted sabe que aquí están rotos los jardines, salvo la impunidad del crimen que explora diferentes caminos. En la sal despiadada del pez nocturno de la tormenta, el aguacero es real, aquí, en estos párpados hechos de tierra y desvelos.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

CONJETURA │ CONJETURA

Imagen FB de Pere Bessó





CONJECTURA




S’ha amansit l’ombra del bosc al meu pit i insubornable la nit que m’assetja als costats. I, tanmateix, ací, el tropell de la pluja que passa per davall de les ossades. No sé si encara fan mal els vestíbuls oberts de la son, l’espera que només desapareix a la intempèrie de la tomba. No sé si després del crit del vent, s’afona l’ànima en la vetla. Al capdavall, sempre m’acoste a la finestra perquè els meus ulls continuen cremant en el pressentiment.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CONJETURA




Se ha vuelto mansa la sombra del bosque en mi pecho e insobornable la noche que me asedia en los costados. Y, sin embargo, aquí, el tropel de la lluvia que pasa debajo de las osamentas. No sé si duelen todavía los zaguanes abiertos del sueño, la espera que solo desaparece en la intemperie de la tumba. No sé si tras el grito del viento, se ahonda el alma en la vigilia. A fin de cuentas, siempre me acerco a la ventana para que mis ojos sigan ardiendo en el presentimiento.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga