jueves, 12 de marzo de 2020

REMINISCÈNCIA MALDESTRA

Imagen FB de Pere Bessó





REMINISCÈNCIA MALDESTRA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Ens anàrem fent d’aquestes catàstrofes sense sentit que emergeixen de les flassades. Hui tot ens aguaita en el iode de la pena, rendits ja de la roba de tendresa d’aquell temps sense rellotges. Sense un altre hivern, és inútil pensar en quanta deriva ens donava l’aigua. L’esdevenir sempre porta fulles grogues, o agulles de cap o de paraigües muts, o espills de batecs confosos. En el crit de la bava, les tantes pàgines en blanc com a afront als somnis.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TORPE REMINISCENCIA




Canta con una rama encendida en cada mano
Predice las hermosas catástrofes
Soñadas en tu infancia
Rosamel del Valle




Nos fuimos haciendo de esas catástrofes sin sentido que emergen de las cobijas. Hoy todo nos acecha en el yodo de la pena, rendidos ya de la ropa de ternura de aquel tiempo sin relojes. Sin otro invierno, es inútil pensar en cuánta deriva nos daba el agua. El devenir siempre trae hojas amarillas, o alfileres de mudos paraguas, o espejos de confundidos latidos. En el grito de la baba, las tantas páginas en blanco como afrenta a los sueños.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

miércoles, 11 de marzo de 2020

DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD

Imagen FB de Pere Bessó





DRAMATITZACIÓ DE LA INFINITUD




Per si de cas, ací les aigües servides enfonsades al meu paladar.
Les mateixes aigües brutes que pul·lulen per tot arreu,
fins que es tornen llàgrima o dubtós plaer
de traus sinistres: tot és tortuós a través d’aquesta mena
d’exili quotidià, les esperances minvades pel tall
de l’alè pudent, la nuesa a llom per la voracitat de tantes
mutilacions a mans salves, o els filferros de la malenconia.
Damunt del muntonet de semen de l’ebriesa,
les disfuncions mentals de les investidures, o els esfínters
retinguts pel fred repetit de la finitud de les obcecacions.
Sempre restem a mercè que ens menten tots els dies.
De fet ens fan caminar amb amenaces diverses fal·làcies.
També ens dramatitzen l’esperit amb diferents disfresses
fins al punt de trepidar en la infinitud.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DRAMATIZACIÓN DE LA INFINITUD




Por si acaso, aquí las aguas servidas hundidas en mi paladar.
Las mismas aguas sucias que pululan por doquier,
hasta que se convierten en una lágrima o en dudoso placer
de ojales siniestros: todo es tortuoso a través de esta especie
de exilio cotidiano, las esperanzas cercenadas por el filo
del mal aliento, la desnudez a cuestas por la voracidad de tantas
mutilaciones a mansalva, o los alambres de la melancolía.
Sobre el montoncito de semen de la ebriedad,
las disfunciones mentales de las investiduras, o los esfínteres
retenidos por el frío repetido de la finitud de las obcecaciones.
Siempre estamos a merced de que nos mientan todos los días.
De hecho nos hacen caminar con amenazas diversas falacias.
También nos dramatizan el espíritu con diferentes disfraces
hasta el punto de trepidar en la infinitud.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga


DUBTE DE L’ETERNITAT

Imagen FB de Pere Bessó





DUBTE DE L’ETERNITAT




Mai l’eternitat no deixa de ser una fossa sèptica, encara que en diguen
una altra cosa: una finestra s’aferra als ferros de la intempèrie,
un crepuscle de set s’adhereix a la meua boca.
I així, la vastitud es torna un artefacte d’ironies perfectes.
(Sempre em fas mal en aquest llostreig sense flassades, quan el teu pubis
frega les meues febleses i eleve a culte les vellositats.)

Rente l’ull de l’estany de la luxúria i calibre les virtuts de l’espina
després acoble el cant com un discurs enmig de la pluja.
Somie amb les arrels impúdiques de l’insomni i em deshumanitze.
En acabant creme els trossets de vent que entren a la llengua
i el metall de les bombolles que ixen espaordides de la cuina.
Trobe que és necessari esborrar les lleixes de la pedra foguera i agafar
una miqueta de terra per a les postres inexorables de la molsa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DUDA DE LA ETERNIDAD




Jamás la eternidad deja de ser una fosa séptica, aunque digan
otra cosa: una ventana se aferra a los hierros de la intemperie,
un crepúsculo se sed se adhiere a mi boca.
Y así, la vastedad se vuelve un artefacto de ironías perfectas.
(Siempre me dueles en este amanecer sin cobijas, cuando tu pubis
roza mis flaquezas y elevo a culto las vellosidades.)

Lavo el ojo del lago de la lujuria y calibro las virtudes de la espina
luego acoplo el canto como un discurso en medio de la lluvia.
Sueño con las raíces impúdicas del insomnio y me deshumanizo.
Después quemo los pedacitos de viento que entran a la lengua
y el metal de las burbujas que salen despavoridas de la cocina.
Creo que es preciso borrar los anaqueles del pedernal y agarrar
un poquito de tierra para el postre inexorable del musgo.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

martes, 10 de marzo de 2020

CAMÍ DEL COS

Imagen FB de Pere Bessó





CAMÍ DEL COS




Mossegue el canelobre de sal de la vigília i la terra que crida en el metall de la saliva. Sóc testimoni dels vil·lans negres que es desprenen del vent de les paraules, del núvol de gossos que lladruguen en l’aridesa o del ganivet feridor que talla la roba fins a despullar la dolor. Un nus de crits amarra l’horitzó, una cadena de batecs naufraga en el buit. (Ara em toca ventar tota la meua set al vent i, si de cas, vestir-me de mudesa fins a ofegar-me.)

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CAMINO DEL CUERPO




Muerdo el candelabro de sal de la vigilia y la tierra que grita en el metal de la saliva. Soy testigo de los vilanos negros que se desprenden del viento de las palabras, de la nube de perros que ladran en la aridez o del cuchillo hiriente que corta la ropa hasta desnudar el dolor. Un nudo de gritos amarra el horizonte, una cadena de pálpitos naufraga en el vacío. (Ahora me toca aventar toda mi sed al viento y, acaso, vestirme de mudez hasta ahogarme.)
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga