miércoles, 11 de marzo de 2020

DUBTE DE L’ETERNITAT

Imagen FB de Pere Bessó





DUBTE DE L’ETERNITAT




Mai l’eternitat no deixa de ser una fossa sèptica, encara que en diguen
una altra cosa: una finestra s’aferra als ferros de la intempèrie,
un crepuscle de set s’adhereix a la meua boca.
I així, la vastitud es torna un artefacte d’ironies perfectes.
(Sempre em fas mal en aquest llostreig sense flassades, quan el teu pubis
frega les meues febleses i eleve a culte les vellositats.)

Rente l’ull de l’estany de la luxúria i calibre les virtuts de l’espina
després acoble el cant com un discurs enmig de la pluja.
Somie amb les arrels impúdiques de l’insomni i em deshumanitze.
En acabant creme els trossets de vent que entren a la llengua
i el metall de les bombolles que ixen espaordides de la cuina.
Trobe que és necessari esborrar les lleixes de la pedra foguera i agafar
una miqueta de terra per a les postres inexorables de la molsa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DUDA DE LA ETERNIDAD




Jamás la eternidad deja de ser una fosa séptica, aunque digan
otra cosa: una ventana se aferra a los hierros de la intemperie,
un crepúsculo se sed se adhiere a mi boca.
Y así, la vastedad se vuelve un artefacto de ironías perfectas.
(Siempre me dueles en este amanecer sin cobijas, cuando tu pubis
roza mis flaquezas y elevo a culto las vellosidades.)

Lavo el ojo del lago de la lujuria y calibro las virtudes de la espina
luego acoplo el canto como un discurso en medio de la lluvia.
Sueño con las raíces impúdicas del insomnio y me deshumanizo.
Después quemo los pedacitos de viento que entran a la lengua
y el metal de las burbujas que salen despavoridas de la cocina.
Creo que es preciso borrar los anaqueles del pedernal y agarrar
un poquito de tierra para el postre inexorable del musgo.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

No hay comentarios: