sábado, 4 de enero de 2020

L’ALA ENTRE OMBRES

Imagen FB de Pere Bessó





L’ALA ENTRE OMBRES




Com l’ala en successió d’ombres, els residus grisos del temps
i el pol·len i el vent al voltant dels lladrucs.
En el dia onzè de l’insomni, les andròmines esgarrades
per l’udol, incessants en el seu onatge de càntir fermentat.
Davall dels porus s’incendien portes, llits, solapes, clavegueres
i fulles de records d’algú que camina entre ombres.
En obrir-se el forat de la porta, el fons reviu el seu propi cau
d’espills rescatats: el que no es veu, és tot el que cobreix
la boira i la seua despulla de relíquia, el miratge i el seu estrèpit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EL ALA ENTRE SOMBRAS




Como el ala en sucesión de sombras, los residuos grises del tiempo
y el polen y el viento alrededor de los ladridos.
En el día undécimo del insomnio, los cachivaches desgarrados
por el aullido, incesantes en su oleaje de cántaro fermentado.
Debajo de los poros se incendian puertas, camas, solapas, cloacas
y hojas de recuerdos de alguien que camina entre sombras.
Al abrirse el agujero de la puerta, el fondo revive su propia guarida
de espejos rescatados: lo que no se ve, es todo lo que cubre
la niebla y su despojo de reliquia, el espejismo y su estrépito.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

OCELL D’ALES TRENCADES

Imagen FB de Pere Bessó





OCELL D’ALES TRENCADES




Al pit, un ocell d´ales trencades. Un au, tot just, solitària
A la gola. Així s´explica l´indesxifrable de la llum cega,
o del buit per endavant que ens deixa el temps.
És el cor de cendra després de la còpula. És la nuesa
desesperada d´una comunió amb aquell dolç presidi,
ara a la deriva, enfonsada en un embarcador d´espessa salmorra.
—Mai no he oblidat la ràfega, ni la romeria de la suor en cada
despertar esdevingut, ni la primera pluja seminal de les finestres.
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PÁJARO DE ALAS ROTAS




En el pecho, un pájaro con sus alas rotas. Un ave, apenas, solitaria
en la garganta. Así se explica lo indescifrable de la luz ciega,
o del vacío de antemano que nos deja el tiempo.
Es el corazón de ceniza después de la cópula. Es la desnudez
desesperada de una comunión con aquel dulce presidio,
ahora a la deriva, hundida en un embarcadero de espesa salmuera.
—Nunca he olvidado la ráfaga, ni la romería del sudor en cada
despertar sucedido, ni la primera lluvia seminal de las ventanas.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

viernes, 3 de enero de 2020

ACÍ SEMPRE ELS CARRERS

Imagen FB de Pere Bessó






ACÍ SEMPRE ELS CARRERS




Ací sempre els carrers i les seues harmonies llunyanes: en cada travessia hi ha borrosos xiprers com una eternitat de solituds que ha tallat l’alè. Nosaltres, cecs d’infinit, hem amarat de coàguls la travessia i entès que el destí té la seua pròpia mística: peregrinar, si de cas, en el vent de l’absolut. De vegades la llum es fuga de l’ànima per fer-nos comprendre la nit, la nit que ens amaga en els jardins de la son. Supose que en la darrera pedra que lluquem, advertim la trascendència de l’Esperança.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AQUÍ SIEMPRE LAS CALLES




Aquí siempre las calles y sus lejanas armonías: en cada travesía hay borrosos cipreses como una eternidad de soledades que ha tallado el aliento. Nosotros, ciegos de infinito, hemos empapado de coágulos la travesía y entendido que el destino tiene su propia mística: peregrinar, acaso, en el viento del absoluto. A veces la luz se fuga del alma para hacernos comprender la noche, la noche que nos oculta en los jardines del sueño. Supongo que en la última piedra que atisbamos, advertimos la trascendencia de la Esperanza.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga

AHIR RES MÉS

Imagen FB de Pere Bessó





AHIR RES MÉS




Ahir. Ahir, res més, traient el cap en la teua boca de peixos descalços,
en el jonc dels teus porus inefables, lasciva a l’ordit
de l’espuma en un litoral d’incandescències,
immensa com la fam del vent sense brida, latent i violenta
en l’escalpel del desig.
Ara res no té nom. Res no és, excepte el gel de pedra
on descanse, el reble que em torna a les cicatrius.
Entre ahir i avui, però, l’obsés feu de les lluernes,
la més inimaginable gosadia: cremar en la pira com un sibarita.
.
. POEMA D’ANDRÉ CRUCHAGA TRADUÏT EN CATALÀ PER PERE BESSÓ




AYER NADA MÁS




Ayer. Ayer, nada más, asomándome en tu boca de peces descalzos,
en el junco de tus poros inefables, lasciva en la urdimbre
de la espuma en un litoral de incandescencias,
inmensa como el hambre del viento sin brida, latente y violenta
en el escalpelo del deseo.
Ahora nada tiene nombre. Nada es, salvo el hielo de piedra
donde descanso, el cascajo que me devuelve a las cicatrices.
Pero entre ayer y hoy, lo obseso hizo de las luciérnagas,
la más inimaginable osadía: arder en la pira como un sibarita.
.
Del libro: Precariedades, 2020
©André Cruchaga