martes, 19 de noviembre de 2019

ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS

Imagen FB de Pere Bessó




ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS




Ací, vós, en tot el que els somnis anhelen. Mai no calla la sonoritat del silenci, ni el crit indicible dels espills, ni l’erm amb la seua carn estèril, ni la campanada imminent de l’anyil en els ocells. Una gota de llum ofega els meus disgustos, un fred d’incendis em deixa estupefacte: en el psalm de l’esperma, l’estany amb les seues baules posseïdes articula les seues crues esquerdes. Ja sense armadura, un mugró d’aquarel·les modula la respiració del laberint. Després, la memòria dels automatismes i els vèrtexs despullats del temps.
.
.



AQUÍ EN LOS SUEÑOS ANHELADOS




Aquí, vos, en todo lo que los sueños anhelan. Nunca calla la sonoridad del silencio, ni el grito indecible de los espejos, ni el páramo con su carne estéril, ni la campanada inminente del añil en los pájaros. Una gota de luz ahoga mis sinsabores, un frío de incendios me deja estupefacto: en el salmo de la esperma, el estanque con sus eslabones posesos articula sus crudas grietas. Ya sin armadura, un pezón de acuarelas modula la respiración del laberinto. Después, la memoria de los automatismos y los vértices despojados del tiempo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

lunes, 18 de noviembre de 2019

DAVALL DELS DIES

Imagen FB de Pere Bessó






DAVALL DELS DIES




Debajo dels dies apressats, la boira del meu pols vençut. En l’encantament dels imants, un imaginari de mimetismes líquids, fan del fàstic, una campana de parpelles incertes. (Ací, s’esbocinen les flassades o s’esgota o es decapita la fam. Sempre resulta real la fauna sòrdida amb el seu firmament en desordre. En cada silenci el cabal líquid dels ulls i els cascos de la nit galopant al pit.) Mai no poguí comprendre tota la misèria que ens devorà fins al darrer calendari.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ





DEBAJO DE LOS DÍAS




Debajo de los días apresurados, la niebla de mi pulso vencido. En el encantamiento de los imanes, un imaginario de mimetismos líquidos, hacen del hastío, una campana de párpados inciertos. (Ahí, se despedazan las cobijas o se agota o se decapita el hambre. Siempre resulta real la fauna sórdida con su firmamento en desorden. En cada silencio el caudal líquido de los ojos y los cascos de la noche galopando en el pecho.) Nunca pude entender toda la miseria que nos devoró hasta el último calendario.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

I LLAVORS ANEM A LA DERIVA

Imagen FB de Pere Bessó




I LLAVORS ANEM A LA DERIVA




Después inicia su holocausto.
Función de amor o de vileza,
la palabra se gasta en la espesura,…
JM Caballero Bonald




I llavors anem a la deriva, cecs i nàufrags en un país d’al·legories. Només la vacil·lació de les sabates damunt de les rajoles amb múltiples ombres. Ara ja és tard per a dissipar la pedra enroscada en la sang. Res no és en els diminuts peixos de la gola, res reptar contra el verí; l’insomni es prolonga com una lenta serpent i és feroç l’imant trencat del seu himne. I és amarga la seua aigua disseminada i és crit la foscor que ens xiuxiueja i és el nostre cos esvanit, el martelleig de l’ull sobre l’absència. Mentre torne arrere la mala herba, s’amuntega l’exhumació d’aquell melic trascendit a la boca.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ





Y ENTONCES CAMINAMOS A LA DERIVA




Después inicia su holocausto.
Función de amor o de vileza,
la palabra se gasta en la espesura,…
JM Caballero Bonald




Y entonces caminamos a la deriva, ciegos y náufragos en un país de alegorías. Solo la vacilación de los zapatos sobre las baldosas con múltiples sombras. Ahora ya es tarde para disipar la piedra enroscada en la sangre. Nada es en los diminutos peces de la garganta, nada reptar contra la ponzoña; el insomnio se prolonga como una lenta serpiente y es feroz el imán roto de su himno. Y es amarga su agua diseminada y es grito la oscuridad que nos susurra y es cuerpo desvanecido, el martilleo del ojo sobre la ausencia. Mientras desando la maleza, se agolpa la exhumación de aquel ombligo trascendido en la boca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

domingo, 17 de noviembre de 2019

ARRIBEM FINS A LA PROFECIA

Imagen FB de Pere Bessó





ARRIBEM FINS A LA PROFECIA




Aribem fins a la profecia corcada dels espills, després d’haver-nos gastat el balbuceig i soterrat la darrera alegria que ens donà el desvari. De les promeses resten els ossos i la misèria que ens ve com un beuratge. En el baix instint de l’embruix, aquelles branques fosques de la por al costat de la bèstia que aguissa el cos. Sempre l’escapulari de tinta de l’eco i les bombolles de saliva al voltant del pany: després de tot, el forat del cel és ací, com un colp atroç en les ulleres.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LLEGAMOS HASTA LA PROFECIA




Llegamos hasta la profecía carcomida de los espejos, después de habernos gastado el balbuceo y enterrado la última alegría que nos dio el desvarío. De las promesas quedan los huesos y la miseria que nos viene como un brebaje. En el bajo instinto del embrujo, aquellas oscuras ramas del miedo junto a la bestia que azuza el cuerpo. Siempre el escapulario de tinta del eco y las burbujas de saliva alrededor de la cerradura: después de todo, el agujero del cielo está ahí, como un golpe atroz en las ojeras.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga