TARDA

Imagen FB de Pere Bessó

TARDA

Enllà del paraigües groc de la somnolència, les fletxes
negres de la nit, i la rosa del batec ofegada.
Als afores de l’alé, els desmais embeguts de les finestres
Al costat de les paraules de zinc de les llànties.
Del dol penjant de les enclaves, el temps segellat de la parpella.

Potser la pols i les seues gambades de crepuscle, el rostre pàl·lid,
com un floc de cabells de grisos detestables.
Tot s’assembla a la terbolesa dels bordells i al sutge
dels cansaments, a la llibertat amb prou feines visible.

De la bellesa, els excusats somnàmbuls a punt de ser boira.

La tarda se’ns acosta, omnipotent. amb totes les seues esquerdes.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TARDE

Más allá del paraguas amarillo de la somnolencia, las flechas
negras de la noche, y la rosa del latido ahogada.
En las afueras del aliento, los desmayos embebidos de las ventanas
junto a las palabras de cinc de las lámparas.
Del luto colgando de las mochetas, el tiempo sellado del párpado.
Acaso el polvo y sus zancadas de crepúsculo, el rostro pálido,
como un mechón de grises detestables.
Todo se parece a la turbiedad de los burdeles y al hollín
de los cansancios, a la libertad apenas visible.

De la belleza, los retretes sonámbulos a punto de ser niebla.

La tarde se nos viene, omnipotente con todas sus grietas.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

ESBALAÏMENT

Imagen FB de Pere Bessó

ESBALAÏMENT

Enmig de la boira, la fulla de l’horitzó entre les meues mans. I l’espill de la meua ombra, animal embalsamat en una llàgrima. (En l’au momificada del rellotge, el miratge del tinter amb les seues còpules: ací es buiden totes les fletxes de la tempesta i els estrèpits de l’insomne.)

 Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ASOMBRO

En medio de la niebla, la hoja del horizonte entre mis manos. Y el espejo de mi sombra, animal embalsamado en una lágrima. (En el ave momificada del reloj, el espejismo del tintero con sus cópulas: ahí se vacían todas las flechas de la tormenta y los estrépitos de lo insomne.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

TAÜT EXECRABLE

Imagen FB de Pere Bessó

TAÜT EXECRABLE

Eren traus execrables martellejant el pus de la consciència.
Cega podridura la pesantor dels taüts i els estralls
de la fugida al punt del melic.
Res no hagué de ser a la pols de la carn, ni el pessic
buscant espai als porus, ni la llum vella, sega de la tardor.

(L’ull o l’espill ens traeixen en demesia.)

És fosc el casc de saliva als murs, el caboteig
dels encensers, aquella lluna de les ferreries llunyanes,
l’arna agra de les hospitalitats.

És massa el cor per a les veus que s’enredren en l’ombra.

Davant del pati inintel·ligible, els residus del desgavell
al voltant de l’ala, la sospita en el descens de les aigües.
Potser serà sea la realitat del No-res amb el seu cap decapitat.

(O el sobtat arbre tallat de les circumcisions en el llindar.)

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ATAÚD EXECRABLE

Eran ojales execrables martillando el pus de la conciencia.
Ciega pudrición la pesadumbre de los ataúdes y los estragos
de la huida al punto del ombligo.
Nada debió ser en el polvo de la carne, ni el pellizco
buscando espacio en los poros, ni la luz vieja, siega del otoño.

(El ojo o el espejo nos traicionan en demasía.)

Es oscuro el casco de saliva sobre los muros, el cabeceo
de los incensarios, aquella luna de las herrerías distantes,
la polilla agria de las hospitalidades.

Es demasiado el coro para las voces que se enredan en la sombra.

Frente al patio ininteligible, los residuos del sinsentido en torno
al ala, la sospecha en el descenso de las aguas.
Quizás sea la realidad de la Nada con su cabeza decapitada.

(O el súbito árbol talado de las circuncisiones en el umbral.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga

VÄRDELÖS TRÖSKEL

Imagen de la red

VÄRDELÖS TRÖSKEL

I den höga natten, vintern strimlar den olyckliga olyckan i spetsar: endast yxan saknas för att förutse det gamla. (Nu är den enda sanningen de mörka väggarna som dyker i köttet, det finns ingen frälsning för lamporna.)

Varje öga förstör fönstren, utan att ens gå att sova säkert.

Skelett av våld, har ärr och bittra hörn: Ibland är det bedrägeri som avlägsnar trädgårdarnas destilleri. Jag broderar i min egen okunnighet och har redan gjort min egen kista.

På vingens tröskel, reflekteras:saltet i mitt minnes delirium.

Ingenting förblir förutom den ohjälpliga naturen av tiggeri.

Från boken: "Antípodas del espejo", 2018

©André Cruchaga

POEMA TRADUCIDO AL SUECO: POEMA  EN IDIOMA SUECO DE ANDRÉ CRUCHAGA

TRADUCCIÓN: CÁNDIDA PEDERSEN

UMBRAL INÚTIL

En la alta noche, los jirones del invierno y ese oráculo de la respiración a borbotones: sólo falta el hacha para anticiparme a lo remoto. (Ahora, la única verdad son las paredes oscuras amanecidas en la carne. No hay salvación para las lámparas.)

Cada ojo estropea las ventanas, sin siquiera dejar a salvo el sueño.

El esqueleto de la violencia, tiene cicatrices y rincones amargos: a ratos es el engaño el que enajena la destilería de los jardines. Escarbo en mi propia ignorancia ya hecho el ataúd de la gangrena.

En el umbral del ala, esas reverberaciones de la sombra: la sal demacrada en el delirio de mi memoria.

Nada queda sino lo irremediable de la mendicidad.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018

©André Cruchaga