sábado, 23 de junio de 2018

DE VEGADES LA ROSADA

Imagen FB de Pere Bessó





DE VEGADES LA ROSADA




De vegades la rosada és només un tropell en les peülles del son: res no fa la diferència quan la foscor ha esdevingut góndola acústica i la demència, malbaratament dels teus pits.

No hi ha esquiu davant del cos que s’amortalla en la seua nuesa.

Mai no fou certa la llum quan s’escorxaren els coixins i finestres. I el paroxisme vessà les seues aigües.

Sent en la bresca cadascuna de les gotes que desborden la paret de la casa. (Assumesc el lladruc de la ràfega en desús i la darrera cendra de les criptes. Al capdavall sempre patim l’ardor de l’agonia.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




A VECES EL ROCÍO




A veces el rocío es sólo un tropel en las pezuñas del sueño: nada hace la diferencia cuando la oscuridad se ha convertido en góndola acústica y la demencia, en despilfarro de tus senos.

No hay esquivo ante el cuerpo que se amortaja en su desnudez.

Jamás fue cierta la luz cuando se desollaron las almohadas y ventanas. Y el paroxismo desbordó sus aguas.

Oigo en el panal cada una de las gotas que desbordan la pared de la casa. (Asumo el ladrido de la ráfaga en desuso y la ceniza última de las criptas. Después de todo siempre padecemos el ardor de la agonía.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

viernes, 22 de junio de 2018

DARRER LÍMIT

Imagen FB de Pere Bessó





DARRER LÍMIT




Ens espanta la llum i la seua perifèria negra: s’esgargamella el himne del vent i el seu vast caboteig de caos. Al fons de la roca cega, només la veu del cos que s’escolta sumida en les degolladures fúnebres del temps.

Ací, el nus cec de les aixelles, trencats els límits obscens dels draps vells. La primavera dels cementiris i les seues criptes sense perruqueries.

—Gemega el silenci com un voltor desolat. Al final, els darrers cascos de les ombres.

(Allà, en l’inexplicable, el pes dels pedrissos i fogons: l’escriptura del taulellet i la seua foscor definitiva.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LÍMITE ÚLTIMO




Nos espanta la luz y su periferia negra: enronquece el himno del viento y su vasto cabeceo de caos. Al fondo de la roca ciega, sólo la voz del cuerpo que se escucha sumida en las degolladuras fúnebres del tiempo.

Ahí, el nudo ciego de las axilas, rotos los límites obscenos de los trapos viejos. La primavera de los cementerios y sus criptas sin peluquerías.

—Gime el silencio como un buitre desolado. Al final, los cascos últimos de las sombras.

(Allá, en lo inexplicable, el peso de los poyetones y hornillas: la escritura del tile y su oscuridad definitiva.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

MEMÒRIA DEL TRÀNSIT

Imagen FB de Pere Bessó





MEMÒRIA DEL TRÀNSIT




A Elena Muñoz de Latorre




La terra acaba despullant-nos de set, ¿és l’alegria o la seua ombra la que ens enfosqueix? Escolte la veu i fa fred; la paraula galopa amb els seus cascos de música. Un sospir ens recorda la infància.

El cor es desviu del tot fins al punt d’entreteixir aquesta avidesa que fa tremolar la memòria.

De cada forma de l’espill creixen les paraules: la veu, resta consumada al litoral del tòrax, desperta com una gavina al món passat.

—Al cimal, potser, la claredat plena, la sendera que ens habita quan invoquem les cuques de llum. 

(Si quelcom perviu sense dir-ho, és l’alteritat necessària per a continuar vivint: la nit és només un gra de mostassa, on es revela la llum.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA DEL TRÁNSITO




A Elena Muñoz de Latorre




La tierra acaba por desnudarnos de sed, ¿es la alegría o su sombra la que nos anochece? Escucho la voz y hace frío; la palabra, sin embargo, galopa con sus cascos de música. Un suspiro nos recuerda la infancia.

El corazón se desvive completo al punto de entretejer esa avidez que hace temblar la memoria.

De cada forma del espejo crecen las palabras: la voz, consumada se queda en el litoral del tórax, despierta como una gaviota en el mundo sucedido.

—En la cumbre, acaso, la claridad plena, el sendero que nos habita cuando invocamos las luciérnagas. 

(Si algo pervive sin decirlo, es la otredad necesaria para seguir viviendo: la noche es sólo un grano de mostaza, donde se revela la luz.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga

jueves, 21 de junio de 2018

CEL FOSC

Imagen FB de Pere Bessó





CEL FOSC




Se sent el soroll de les aigües quan passen davall del pit. Així aprenc el so vessat de l’obcecat. I fins i tot els carrers nus de la insinuació.

De vegades només crida el tòrax davant de l’ardor de les agulles. (El dolor o el foc es duen com el vent entre les mans.)

Sempre els meus braços foren segats pels filats d’aram.

Si alguna cosa s’esdevé memorable és el clam de l’ocell ensagnat de silencis. Ara ho sé quan el temps està fet esquinçalls i viure és despertar-se enmig del sinistre.

Lladruguen els abrics rendits de la nit.

 Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CIELO OSCURO




Se escucha el ruido de las aguas cuando pasan debajo del pecho. Así aprendo el sonido derramado de lo obcecado. Y hasta las desnudas calles de la insinuación.

A veces sólo grita el tórax ante el ardor de las agujas. (El dolor o el fuego, se llevan como el viento entre las manos.)

Siempre mis brazos fueron segados por las alambradas.

Si algo resulta memorable es el clamor del pájaro ensangrentado de silencios. Ahora lo sé cuando el tiempo está hecho jirones y vivir es despertarse en medio de lo siniestro.

Ladran los abrigos rendidos de la noche.

De “Poemas del descreimiento”, 2018
© André Cruchaga