viernes, 22 de junio de 2018

DARRER LÍMIT

Imagen FB de Pere Bessó





DARRER LÍMIT




Ens espanta la llum i la seua perifèria negra: s’esgargamella el himne del vent i el seu vast caboteig de caos. Al fons de la roca cega, només la veu del cos que s’escolta sumida en les degolladures fúnebres del temps.

Ací, el nus cec de les aixelles, trencats els límits obscens dels draps vells. La primavera dels cementiris i les seues criptes sense perruqueries.

—Gemega el silenci com un voltor desolat. Al final, els darrers cascos de les ombres.

(Allà, en l’inexplicable, el pes dels pedrissos i fogons: l’escriptura del taulellet i la seua foscor definitiva.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





LÍMITE ÚLTIMO




Nos espanta la luz y su periferia negra: enronquece el himno del viento y su vasto cabeceo de caos. Al fondo de la roca ciega, sólo la voz del cuerpo que se escucha sumida en las degolladuras fúnebres del tiempo.

Ahí, el nudo ciego de las axilas, rotos los límites obscenos de los trapos viejos. La primavera de los cementerios y sus criptas sin peluquerías.

—Gime el silencio como un buitre desolado. Al final, los cascos últimos de las sombras.

(Allá, en lo inexplicable, el peso de los poyetones y hornillas: la escritura del tile y su oscuridad definitiva.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
© André Cruchaga

No hay comentarios: