martes, 16 de enero de 2018

HIMNE A LA PLUJA

Imagen: Pinterest





HIMNE A LA PLUJA




En els temps de pluja el zel arriba fins a la infància.
Els fils de l’aigua esquincen els porus;
la nit es fa diadema,
els ocells s’allotgen en la memòria,
el misteri dels gripaus
beslluma espills d’al·lucinacions increïbles.
La pluja dansa
fins a fer de les sabates un magma de falsos rumors.
En ella hi ha aromes que guarda la memòria:
paratges, insectes, somnis amb aqueixa saba de la vida,
somnis de vent inèdit,
enfiladisses que la son respira en la seua llum insomne.
Llits d’agulles líquides segadores d’ardors.

Què és la infància sense la pluja i els vaixellets de paper
assedegats de mar, de rius?
Què és la infància sense jugar a la nit balba,
o a les finestres on els àngels traspunten les seues ales blaves?
—Al·lucine davant d’aqueixes filades d’aram líquides.

Un xiquet com jo riu al costat dels parracs que
l’abriguen.

Un xiquet com tots els xiquets
no deixa d’escoltar les flautes de l’aigua,
ni s’acovarda davant de les llànties
despreses del cel,
ni s’embolica el rostre amb catifes
d’ulls pòstums i trèmul desdeny.
El fred grinyola en les dents amb el seu caminar desairat.
Flueix memorable com l’ocell a la branca.

Tot és innocent
en aquest caminar indecís d’instintius anells d’aigua.

Els arbres ebris esperen
com llibres guardats en una prestatgeria;
els espills en cada gota retraten transeünts de focs irreals.
A través del silenci la llum es fa més versemblant.
A través de la llum,
els ulls beuen i respiren les arrels de la condició humana.
D’ella alcem llençols gloriosos:
gratificant és el seu líquid encés,
mare del somni en la complicitat del temps.

El soroll dels trens es torna flauta alada,
peix volejant
amb què les tempestes llepen les voravies i deslliguen veus intrèpides.
Mai no he pogut defugir aquests raïls audibles.
L’aspire en el desvetlament i l’ànsia:
respire cisellat de la meua infància.
(Damunt de la terra la miseria estrenyent els cadàvers
amb el seu amarg ofec de punyals.)

Tinc la seua llum opaca en el meu coixí com borbolls d’aurèoles.
I així continuaré amb aqueix infant tot sol en la fragància del sucre,
en la temperància de la canyella,
en la bombolla celeste de la innocència;
car la pluja és el meu encontre,
el perfum concebut de la roba,
la costella inacabada en el meu onatge,
la lluerna perduda en la seua florescència:
anhel infinit
de mullar totes les absències.

Hui em torne nen per a transpirar tota la timidesa obsessa,
tot el dia condemnat a l’agonia,
carn dolent, foguera infinita,
cendra on habiten càbales d’abisme,
corda fluixa del colp d’ala i la ràfega.

La llengua devasta en la seua ficció verinosa;
mentre l’harmonia
vol obrir el seu pit de colibrís condensats.
De sobte els brancatges es pengen de les finestres,
Sacsen el seu arcà,
i transpiren aquesta tinta de l’hivern acumulada en la memòria.

Recorde cada colp d’alé de la boirina
a les galtes:
cavalls en cada gota giratòria,
solcs de sal, voraços, gotegen goles patètiques.
Amb tot, però, els somnis secrets, de l’infant,
de l’adult o del poeta,
segueixen en “tràngol cap a la rosada”.
Continuen els cels treballant en l’ull de les paraules.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HIMNO A LA LLUVIA




En los tiempos de lluvia el cielo llega hasta la infancia.
Los hilos del agua rasgan los poros;
la noche se hace diadema,
los pájaros se albergan en la memoria,
el misterio de los sapos
trasluce espejos de increíbles alucinaciones.
La lluvia danza
hasta hacer de los zapatos un magma de falsos susurros.
En ella hay aromas que guarda la memoria:
parajes, insectos, sueños con esa savia de la vida,
sueños de inédito viento,
enredaderas que el sueño respira en su luz insomne.
Lechos de agujas líquidas segadoras de ardores.

¿Qué es la infancia sin la lluvia y los barquitos de papel
sedientos de mar, de ríos?
¿Qué es la infancia sin jugar a la noche aterida,
o a las ventanas donde los ángeles asoman sus alas azules?
—Alucino frente a esas alambradas líquidas.

Un niño como yo ríe junto a los harapos que lo abrigan.
Un niño como todos los niños
no cesa de escuchar las flautas del agua,
ni se amilana frente a las lámparas
desprendidas del cielo,
ni envuelve su rostro con alfombras
de póstumos ojos y trémulo desdén.

El frío rechina en los dientes con su caminar desairado.
Fluye memorable como el pájaro en la rama.

Todo es inocente
en este caminar vacilante de instintivos anillos de agua.

Los árboles ebrios esperan
como libros guardados en una estantería;
los espejos en cada gota retratan transeúntes de irreales fuegos.
A través del silencio la luz se hace más verosímil.
A través de la luz,
los ojos beben y respiran las raíces de la condición humana.
De ella levantamos sábanas gloriosas:
gratificante es su líquido encendido,
madre del sueño en la complicidad del tiempo.

El ruido de los trenes se vuelve alada flauta,
aleteante pez
con el que las tormentas lamen las aceras y desatan intrépidas voces.
Jamás he podido sustraerme a esos rieles audibles.
La aspiro en el desvelo y el ansia:
respiro cincelado de mi infancia.
(Sobre la tierra la miseria apretando los cadáveres
Con su amargo ahogo de puñales.)

Tengo su luz opaca en mi almohada como borbollón de aureolas.
Y así seguiré con ese niño a solas en la fragancia del azúcar,
en la temperanza de la canela,
en la celeste burbuja de la inocencia;
pues la lluvia es mi encuentro,
el perfume concebido de la ropa,
la costilla inconclusa en mi oleaje,
la luciérnaga perdida en su florescencia:
anhelo infinito
de mojar todas las ausencias.

Hoy me hago niño para transpirar toda la timidez obsesa,
todo el día condenado a la agonía,
carne doliente, infinita hoguera,
ceniza donde habitan cábalas de abismo,
cuerda floja del aletazo y la ráfaga.

La lengua devasta en su ficción ponzoñosa;
mientras la armonía,
quiere abrir su pecho de condensados colibríes.

De súbito los ramajes se cuelgan de las ventanas,
sacuden su arcano,
y transpiran esa tinta del invierno acumulada en la memoria.

Recuerdo cada golpe del aliento de la neblina
sobre las mejillas:
caballos en cada gota giratoria,
surcos de sal, voraces, gotean patéticas gargantas.
Pero aún así, los sueños secretos, del niño,
del adulto o del poeta,
siguen en “trance hacia el rocío”.
Siguen los cielos trabajando en el ojo de las palabras.

Del llibre “INTIMIDAD DEL DESARRAIGO”, 2008 (Inèdit)

sábado, 6 de enero de 2018

SOUTH SNIDERVILLE BASIN

André Cruchaga





SOUTH SNIDERVILLE BASIN




Un cuervo se posó en el árbol que hay frente a mi ventana.
No era el cuervo de Ted Hughes, ni el cuervo de Galway.
Ni el de Frost, ni el de Pasternak, ni el cuervo de Lorca.
Raymond Carver





A la nit més tabac que de costum,
les tisores del fred
rondant els llençols,
els gossos encabritats en el soterrani dels armaris.
Alguns odien aquesta neu despietada en les voravies
i els aparcadors:
odien la saliva congelada a les aixetes,
i la nuesa de la desesperació.

Al desert, els ullals de sal petrificada
mosseguen els calcetins;
tot seguit, els esquirols monòtons del whisky entelat d’espills.
Als pètals de les roses cremades
són incomptables els sospirs:
—de sobte un s’acostuma a viure amb aquesta natura morta;
De sobte veig estendre’s el cimal damunt de les meues temples.

Des de dalt de les muntanyes les vísceres es fan evidents;
sempre aquestes geografies es tornen espill
i monedes a la meua butxaca.
Després de la pluja del vertigen de les gòndoles,
reprenc la lectura:
camine llibres i postals abocant-se a les estrelles,
no siga que se’m congele la memòria.

La foguera de l’aurora s’ha tornat intocable,
tot i així, desvist
el pergamí de l’aigua,
els mails que m’arriben d’unes altres llunyanies.

(Pertoca al poeta
fer un recompte del seu alé per a reinventar
la transfusió de la poesia.
I què millor cosa que convertir-se un en pelegrí
d’una altra respiració, encara que siga sense arc del cel.)

He caminat, també, en l’inhòspit:
el desert salat, els límits
de la pedra i les mineries,
les llànties dels obrers,
las llavors electritzades de la geografia.
He conversat amb l’escorça blanca de la neu regada
Pertot arreu, —i ací, he sentit que canta el meu pit,
els camins llargs, transparents, de l’infinit.
He vist congostos
travessar la meua gola,
mossegar el cel dels creients,
netejar els parabrises,
somriure a les sabates i als abrics.

Així he emplenat el meu quadern de notes com un llogaret nou
fundat en la pal·lidesa esbargida de la farina.

Pertoca al poeta veure la senzillesa i la complexitat de la vida:
—els somriures es congelen en la rosada;
mentre la guitarra de la Pàtria,
—la de cadascú—, sona com
una pell en la intempèrie.
Corroeix com una vella cicatriu
d’escarabats, com les mans balbes tocant la màscara
de les arrugues i els retrats…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


SOUTH SNIDERVILLE BASIN




Un cuervo se posó en el árbol que hay frente a mi ventana.
No era el cuervo de Ted Hughes, ni el cuervo de Galway.
Ni el de Frost, ni el de Pasternak, ni el cuervo de Lorca.
Raymond Carver





Por las noches más tabaco que de costumbre,
las tijeras del frio
rondando las sabanas,
los perros encabritados en el sótano de los armarios.
Algunos odian esta nieve despiadada en las aceras
y los aparcaderos:
odian la saliva congelada en los grifos,
y la desnudez de la desesperación.

En el desierto, los colmillos de sal petrificada
muerden los calcetines;
luego, las ardillas monótonas del whisky empañado de espejos.

En los pétalos de las rosas quemadas
son incontables los suspiros:
—de pronto uno se acostumbra a vivir con esta naturaleza muerta;
de pronto veo la cumbre tenderse sobre mis sienes.

Desde lo alto de las montañas las vísceras se hacen evidentes;
siempre estas geografías se vuelven espejo
y monedas en mi bolsillo.
Después de la lluvia del vértigo de las góndolas,
retomo la lectura:
ando libros y postales asomándose a las estrellas,
no sea que se me congele la memoria.

La hoguera de la aurora se ha vuelto intocable,
aún así, desvisto
el pergamino del agua,
los mails que me llegan de otras lejanías.

(Toca al poeta,
hacer un recuento de su aliento para reinventar
la transfusión de la poesía.
Y qué mejor que convertirse uno en peregrino
de otra respiración aunque sea sin arcoíris.)

He andado, también, en lo inhóspito:
el desierto salado, los límites
de la piedra y las minerías,
las lámparas de los obreros,
las semillas electrizadas de la geografía.
He conversado con la cáscara blanca de la nieve regada
por todas partes, —y ahí, he sentido que canta mi pecho,
los caminos largos, transparentes, del infinito.
He visto desfiladeros
atravesar mi garganta,
morder el cielo de los creyentes,
limpiar los parabrisas,
sonreírle a los zapatos y a los abrigos.

Así he llenado mi cuaderno de notas como una aldea recién
fundada en la palidez derramada de la harina.

Toca al poeta, ver la sencillez y la complejidad de la vida:
—las sonrisas se congelan en el rocío;
mientras la guitarra de la Patria,
—la de cada quien—, suena como
una piel en la intemperie.
Corroe como una vieja cicatriz
de escarabajos, como las manos ateridas tocando la máscara
de las arrugas y los retratos…


South Sniderville Basin, UTAH, diciembre de 2010
Del libro “CUADERNO DE SALT LAKE CITY”, 2010 (Inédito)

miércoles, 27 de diciembre de 2017

CERIMÒNIA LUNAR

Pintura de Pablo Picasso





CERIMÒNIA LUNAR 




Des d’algun imaginari, assistesc com és costum,
a sagnar en el jardí davall del paraigües de la lluna.
Escric mentre bull la matèria.
Hi ha massa saliva per a tan pocs apòstols. Calç.
Desventurats fantasmes amb la fam a lloms
del calendari retallat.
Enmig del ramat haurem d’estimar-nos amb els ulls tancats:
pujar la muntanya del son,
sembrar el cant de l’aleteig, miolar el gat clarivident,
enmig de tants barrets cremats
en els motins de les abelles.
Al voltant de centenars de burilles sobre la fossa comuna,
trenque la nit
de la Pàtria amb els seus peus farts de caminar a la gatzoneta,
amb l’oasi de les seues varices en les cames,
dissecats pulmons del trànsit,
cresols del querosé en els usos horaris.
(Nosaltres no cabem en aquest món.
Estem sempre més a prop del parrac,
i a la mossegada que propina el precipici.
Estem distants de la Llibertat:
ho dic il·luminat per la brillantor de les agulles de cap,
per la cartilla santa i apostòlica dels malsons.)
Tus la llàgrima del cuc encrespat en el desert del pit.
Al pas que anem, no hi ha una altra realitat possible,
—tanta conversió purulenta ens mossega els albellons,
el tabac tuixegós als meus dits,
el cendrer encorbat del temps.
A la canícula de l’insomni,
ja no caben els capcirons dels meus dits.
L’auguri de la pólvora, la cistella de serps a taula,
la pàgina jugular de les palpitacions,
la pal·lidesa de les estàtues davant del tall orgàsmic de les lluernes.
—Eixirem il·lesos d’aquest palpebreig agònic,
cresol, potser, de tanta herència,
firmament plogut dels records,
sobtós corb damunt de la pedra en crosses?
Ben cert que ho sé.
En dies feliços hem tastat el calostre
del semen amb tots els additius d’un sopar suculent;
hem begut glopades de sons,
noms, ocells, fullatges.
(Nosaltres no pertanyem a aquesta obscenitat de la història
per molt que ens aferrem a la dialèctica del post mortem,
als veredictes constitucionals,
a les absències de la sort, a l’èxtasi secular
de les mosquiteres, al llibre blanc penjat de les aixelles…)
No pertanyem al cap de setmana del conyac,
ni al sobtós canvi d’estatus del galop,
ni a la pàgina social dels diaris,
sinó a la rajola trepitjada amb sabates trencades.
És estrany al canvi de pell de les paraules.
És increïble el fang com a gènesi.
Tu, brasa en la meua fogassa diària,
—el dia o la nit ens rasura, li posa para-sols trencats
al destí del tamany fangós d’un ciri en la franja
dels canelobres.
Assistesc, com és costum, al repartiment dels cadàvers.
Aquest clima de túnels fa evident els meus ulls.
De sobte, mossegue les escates de les campanes eclipsades
de l’irremeiable:
sovint és bonic recordar-te en aquesta foscor.
Per això gargotege el balbuceig en la pluja…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




CEREMONIA LUNAR 



Desde algún imaginario, asisto como es costumbre,
a sangrar en el jardín bajo el paraguas de la luna.
Escribo mientras hierve la materia.
Hay demasiada saliva para tan pocos apóstoles. Cal.
Desventurados fantasmas con el hambre a cuestas
del calendario cercenado.
Entre el rebaño habremos de amarnos con los ojos cerrados:
subir la montaña del sueño,
sembrar el canto del aleteo, maullar el gato clarividente,
en medio de tantos sombreros quemados
en los motines de las abejas.
Alrededor de cientos de colillas sobre la fosa común,
rompo la noche
de la Patria con sus pies hartos de caminar en cuclillas,
con el oasis de sus varices en las piernas,
disecados pulmones del tráfico,
candiles del kerosene en los usos horarios.
(Nosotros no cabemos en este mundo.
Estamos siempre más próximos al harapo,
Y a la mordida que propina el despeñadero.
Estamos distantes de la Libertad:
lo digo iluminado por el brillo de los alfileres,
por la cartilla santa y apostólica de las pesadillas.)
Tose la lágrima del gusano encrespado en el desierto del pecho.
Al paso que vamos, no hay otra realidad posible,
—tanta conversión purulenta nos muerde los calcañales,
el tabaco tosigoso en mis dedos,
el cenicero encorvado del tiempo.
En la canícula del insomnio,
ya no caben las yemas de mis dedos.
El augurio de la pólvora, la cesta de serpientes en la mesa,
la página yugular de las palpitaciones,
la palidez de las estatuas frente al filo orgásmico de las luciérnagas.
—¿Saldremos ilesos de este parpadeo agónico,
candil, a caso, de tanta herencia,
llovido firmamento de los recuerdos,
repentino cuervo sobre la piedra en muletas?
De cierto que lo sé.
En días felices hemos probado el calostro
del semen con todos los aditivos de una cena suculenta;
hemos comido bocanadas de sonidos,
nombres, pájaros, follajes.
(Nosotros, no pertenecemos a esta obscenidad de la historia
por más que nos aferremos a la dialéctica del post mortem,
a los veredictos constitucionales,
a las ausencias de la suerte, al éxtasis secular
de los mosquiteros, al libro blanco colgado de las axilas…)
No pertenecemos al fin de semana del coñac,
ni al súbito cambio de status del galope,
ni a la página social de los periódicos,
sino a la baldosa andada con zapatos rotos.
Es extraño al cambio de piel de las palabras.
Es increíble el fango como génesis.
Vos, brasa en mi hogaza diaria,
—el día o la noche nos rasura, le pone sombrillas rotas
al destino del tamaño cenagoso de un cirio en la franja
de los candelabros.
Asisto, como es costumbre, a la repartición de los cadáveres.
Este clima de túneles hace evidente mis ojos.
De pronto, muerdo las escamas de las campanas eclipsadas
de lo irremediable:
a menudo es bonito recordarte en esta oscuridad.
Por eso garabateo el balbuceo en la lluvia…

Del libro “TRAGALUZ”, 2010 (Inédito)
(c)André Cruchaga