martes, 16 de enero de 2018

HIMNE A LA PLUJA

Imagen: Pinterest





HIMNE A LA PLUJA




En els temps de pluja el zel arriba fins a la infància.
Els fils de l’aigua esquincen els porus;
la nit es fa diadema,
els ocells s’allotgen en la memòria,
el misteri dels gripaus
beslluma espills d’al·lucinacions increïbles.
La pluja dansa
fins a fer de les sabates un magma de falsos rumors.
En ella hi ha aromes que guarda la memòria:
paratges, insectes, somnis amb aqueixa saba de la vida,
somnis de vent inèdit,
enfiladisses que la son respira en la seua llum insomne.
Llits d’agulles líquides segadores d’ardors.

Què és la infància sense la pluja i els vaixellets de paper
assedegats de mar, de rius?
Què és la infància sense jugar a la nit balba,
o a les finestres on els àngels traspunten les seues ales blaves?
—Al·lucine davant d’aqueixes filades d’aram líquides.

Un xiquet com jo riu al costat dels parracs que
l’abriguen.

Un xiquet com tots els xiquets
no deixa d’escoltar les flautes de l’aigua,
ni s’acovarda davant de les llànties
despreses del cel,
ni s’embolica el rostre amb catifes
d’ulls pòstums i trèmul desdeny.
El fred grinyola en les dents amb el seu caminar desairat.
Flueix memorable com l’ocell a la branca.

Tot és innocent
en aquest caminar indecís d’instintius anells d’aigua.

Els arbres ebris esperen
com llibres guardats en una prestatgeria;
els espills en cada gota retraten transeünts de focs irreals.
A través del silenci la llum es fa més versemblant.
A través de la llum,
els ulls beuen i respiren les arrels de la condició humana.
D’ella alcem llençols gloriosos:
gratificant és el seu líquid encés,
mare del somni en la complicitat del temps.

El soroll dels trens es torna flauta alada,
peix volejant
amb què les tempestes llepen les voravies i deslliguen veus intrèpides.
Mai no he pogut defugir aquests raïls audibles.
L’aspire en el desvetlament i l’ànsia:
respire cisellat de la meua infància.
(Damunt de la terra la miseria estrenyent els cadàvers
amb el seu amarg ofec de punyals.)

Tinc la seua llum opaca en el meu coixí com borbolls d’aurèoles.
I així continuaré amb aqueix infant tot sol en la fragància del sucre,
en la temperància de la canyella,
en la bombolla celeste de la innocència;
car la pluja és el meu encontre,
el perfum concebut de la roba,
la costella inacabada en el meu onatge,
la lluerna perduda en la seua florescència:
anhel infinit
de mullar totes les absències.

Hui em torne nen per a transpirar tota la timidesa obsessa,
tot el dia condemnat a l’agonia,
carn dolent, foguera infinita,
cendra on habiten càbales d’abisme,
corda fluixa del colp d’ala i la ràfega.

La llengua devasta en la seua ficció verinosa;
mentre l’harmonia
vol obrir el seu pit de colibrís condensats.
De sobte els brancatges es pengen de les finestres,
Sacsen el seu arcà,
i transpiren aquesta tinta de l’hivern acumulada en la memòria.

Recorde cada colp d’alé de la boirina
a les galtes:
cavalls en cada gota giratòria,
solcs de sal, voraços, gotegen goles patètiques.
Amb tot, però, els somnis secrets, de l’infant,
de l’adult o del poeta,
segueixen en “tràngol cap a la rosada”.
Continuen els cels treballant en l’ull de les paraules.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




HIMNO A LA LLUVIA




En los tiempos de lluvia el cielo llega hasta la infancia.
Los hilos del agua rasgan los poros;
la noche se hace diadema,
los pájaros se albergan en la memoria,
el misterio de los sapos
trasluce espejos de increíbles alucinaciones.
La lluvia danza
hasta hacer de los zapatos un magma de falsos susurros.
En ella hay aromas que guarda la memoria:
parajes, insectos, sueños con esa savia de la vida,
sueños de inédito viento,
enredaderas que el sueño respira en su luz insomne.
Lechos de agujas líquidas segadoras de ardores.

¿Qué es la infancia sin la lluvia y los barquitos de papel
sedientos de mar, de ríos?
¿Qué es la infancia sin jugar a la noche aterida,
o a las ventanas donde los ángeles asoman sus alas azules?
—Alucino frente a esas alambradas líquidas.

Un niño como yo ríe junto a los harapos que lo abrigan.
Un niño como todos los niños
no cesa de escuchar las flautas del agua,
ni se amilana frente a las lámparas
desprendidas del cielo,
ni envuelve su rostro con alfombras
de póstumos ojos y trémulo desdén.

El frío rechina en los dientes con su caminar desairado.
Fluye memorable como el pájaro en la rama.

Todo es inocente
en este caminar vacilante de instintivos anillos de agua.

Los árboles ebrios esperan
como libros guardados en una estantería;
los espejos en cada gota retratan transeúntes de irreales fuegos.
A través del silencio la luz se hace más verosímil.
A través de la luz,
los ojos beben y respiran las raíces de la condición humana.
De ella levantamos sábanas gloriosas:
gratificante es su líquido encendido,
madre del sueño en la complicidad del tiempo.

El ruido de los trenes se vuelve alada flauta,
aleteante pez
con el que las tormentas lamen las aceras y desatan intrépidas voces.
Jamás he podido sustraerme a esos rieles audibles.
La aspiro en el desvelo y el ansia:
respiro cincelado de mi infancia.
(Sobre la tierra la miseria apretando los cadáveres
Con su amargo ahogo de puñales.)

Tengo su luz opaca en mi almohada como borbollón de aureolas.
Y así seguiré con ese niño a solas en la fragancia del azúcar,
en la temperanza de la canela,
en la celeste burbuja de la inocencia;
pues la lluvia es mi encuentro,
el perfume concebido de la ropa,
la costilla inconclusa en mi oleaje,
la luciérnaga perdida en su florescencia:
anhelo infinito
de mojar todas las ausencias.

Hoy me hago niño para transpirar toda la timidez obsesa,
todo el día condenado a la agonía,
carne doliente, infinita hoguera,
ceniza donde habitan cábalas de abismo,
cuerda floja del aletazo y la ráfaga.

La lengua devasta en su ficción ponzoñosa;
mientras la armonía,
quiere abrir su pecho de condensados colibríes.

De súbito los ramajes se cuelgan de las ventanas,
sacuden su arcano,
y transpiran esa tinta del invierno acumulada en la memoria.

Recuerdo cada golpe del aliento de la neblina
sobre las mejillas:
caballos en cada gota giratoria,
surcos de sal, voraces, gotean patéticas gargantas.
Pero aún así, los sueños secretos, del niño,
del adulto o del poeta,
siguen en “trance hacia el rocío”.
Siguen los cielos trabajando en el ojo de las palabras.

Del llibre “INTIMIDAD DEL DESARRAIGO”, 2008 (Inèdit)

No hay comentarios: