jueves, 18 de enero de 2018

PORTES

Imagen: Pinterest





PORTES




Ací són en el seu alliberament continu de tragins.
Dormen. Desperten. Enfosqueixen.
La bogeria o la passió les sedueix,
gaudeixen de l’art de veure fluir les sabates.

Sovint són ossos o branques d’esperança
quan s’obrin a les palpebres,
a les mirades o a l’univers de les batalles.
Al seu vestit només hi ha sal o sucre
i terrossos de vent i veritat.
Les he vistes respirant ombres mudes,
suc i, si de cas, espills
on la llum acompleix la seua misteriosa faena de guaita.
Ací en les enclaves,
la pluja encén els seus beuratges
fins fer que el vent asseque el seu alé.

Hi ha portes que duen a calabossos
i en les seues ranures hi ha resquills amagats.
També en els tancs
quan els soldats ixen a vessar la sang
del proïsme i el sol s’amuntega
damunt dels sostres i rellotges difusos.
Està la porta al cel,
l’única porta per on s’entra moribund;
i també a la de l’infern,
segons ens diu la cega respiració de la ranera.
Totes reben els ulls fatigats des de fora,
la mirada ardent i l’ull de l’aire,
la ferida de l’esvaïment,
i el fum ferit dels carrers.

Sempre es troben exposades al crit i a l’oix,
als reflectors dels esquirols irascibles,
a les armes barroques de les col·legiales,
a la fermentació de la lluna
i els seus crits,
al dubte de les ulleres que pul·lulen als carrers a l’aguait.
La nit les posseeix en els seus braços i les desperta el dia
amb les seues lliures de seduccions blaves,
amb la respiració del mar estesa al pit…
Tancades, l’oïda és l’única sentinella que les acarona
amb sigil·losa vestimenta.
Alguna cosa d’elles descriu la respiració del món.
Alguna cosa d’elles, les diferents cares del món
—lloc des d’on cruixen les escenes:
els jocs de la vida com l’ull obert a l’entreson.
Callen entre les mans
—cel·les a borbolls aferrant-se al buit.
Damunt de la polleguera, la porfídia de la pols,
els objectes de la boira,
l’eructe de les pedres,
la sang en lívids gots cap per amunt de les ombres,
ulls de sobte sense somriure.
A la distància la nit les refreda.
Una vegada darrere de l’altra el rostre les revela.
Una vegada darrere de l’altra guarden les brases del dia
i els rostres fugissers
del seu mateix llindar.

En tocar-les s’estremeix la seua escorça,
la seua fusta vestida de vernís o els seus secrets vigorosos,
transeünts extraviats del temps.

En cada porta els ulls travessen el dia.
La febre de l’alba que baixa de la nit.

És un altre cos cobrint els buits de la casa,
una atra ombra perenne del temps.
Un altre esperit que vigila la son.
Ningú no les relleva del seu abisme noctàmbul.
Ningú no fa posta amb les seues dents
mentre l’hecatombe les aguaita
amb el seu vertigen de desigs frenètics,
amb els seus peus enfurismats de lladrucs.
Els gossos de tant en tant són sentinelles;
però s’espaordeixen quan senten
ressons d’àvids joguets,
quan les ombres vagaregen amb màscares.
A través d’elles el País es torna silenciós.

La sorpresa s’afanya en desigs.
De bat a bat ixen totes les teranyines
i les hores pregones del secret.
Ningú no les podrà llevar per molt que les enrunen.
Foren fetes per a guardar les pestanyes
I aqueixa realitat frenètica que l’escalfred pateix
com una realitat de fantasmes.
Foren fetes per a detindre la fuga o el galop,
perquè que la propera mort
no transite sobre les seues cuixes de regal.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PUERTAS



Ahí están en su liberación continua de trajines.
Duermen. Despiertan. Oscurecen.
La locura o la pasión las seduce,
gozan el arte de ver fluir los zapatos.

A menudo son huesos o ramas de esperanza
cuando se abren a los párpados,
a las miradas o al universo de las batallas.
En su traje hay sal o azúcar y terrones de viento y verdad.
Las he visto respirando sombras mudas,
zumo y, acaso, espejos
donde la luz cumple su misteriosa faena de vigía.
Ahí en las mochetas,
la lluvia prende sus brebajes
hasta hacer que el viento seque su aliento.

Existen puertas que dan a calabozos
y en sus ranuras hay escondidas esquirlas.
También en los tanques
cuando los soldados salen a derramar la sangre
del prójimo y el sol se agolpa
encima de los techos y difusos relojes.
Está la puerta al cielo,
la única puerta por donde se entra moribundo;
y también a la del infierno,
según nos dice la ciega respiración del estertor.
Todas reciben los ojos fatigados desde fuera,
la mirada ardiente y el ojo del aire,
la herida del allanamiento,
y el humo herido de las calles.

Siempre están expuestas al grito y a la náusea,
a los reflectores de las ardillas irascibles,
a las armas barrocas de las colegialas,
a la fermentación de la luna
y sus gritos,
a la duda de las gafas que pululan en las calles
de manera acechante.
La noche las posee en sus brazos y las despierta el día
con sus libras de seducciones azules,
con la respiración del mar tendida en el pecho…
Cerradas, el oído es el único centinela que las acaricia
con sigilosa vestimenta.
Algo de ellas describe la respiración del mundo.
Algo de ellas, las diferentes las caras del mundo
—lugar desde donde crujen las escenas:
los juegos de la vida como el ojo abierto en el entresueño.

Callan entre las manos
—celdas a borbotones aferrándose al vacío.
Sobre el quicio, la porfía del polvo,
los objetos de la bruma,
el eructo de las piedras,
la sangre en lívidos vasos boca arriba de las sombras,
ojos de pronto sin sonrisa.
A la distancia la noche las enfría.
Una y otra vez el rostro las desvela.
Una y otra vez guardan las brasas del día
y los rostros huidizos
de su propio umbral.
Al tocarlas se estremece su corteza, su madera vestida
de barniz o sus vigorosos secretos,
transeúntes extraviados del tiempo.

En cada puerta los ojos atraviesan el día.
La fiebre del alba que baja de la noche.

Es otro cuerpo cubriendo los huecos de la casa,
otra sombra perenne del tiempo.
Otro espíritu que vigila el sueño.
Nadie las releva de su abismo noctámbulo.
Nadie hace posta con sus dientes
mientras la hecatombe las acecha
con su vértigo de frenéticos deseos,
con sus enfurecidos pies de ladridos.
Los perros de vez en cuando son centinelas;
pero se aterran cuando escuchan
ecos de ávidos juguetes,
cuando las sombras deambulan con máscaras.
A través de ellas el País se vuelve silencioso.
El asombro se afana en deseos.
De par en par salen todas las telarañas
y las horas profundas del secreto.

Nadie podrá quitarlas por más que las derriben.
Fueron hechas para guardar las pestañas
y esa realidad frenética que el escalofrío padece
como una realidad de fantasmas.
Fueron hechas para detener la fuga o el galope,
para que la próxima muerte
no transite sobre sus muslos de dádiva.

Del libro “INTIMIDAD DEL DESARRAIGO”, 2008 (Inédito)

No hay comentarios: