ULL SOLUBLE

Pintura de Joan Miró

ULL SOLUBLE

En aquest ull soluble dels objectes que cauen al buit aquelles arqueologies dels somniso les consonants amples de la memòria: m’oblide dels sarcòfags i de les demències cegues destintades que pul·lulen al voltant és per buscar un cofre subterrani i guardar-hi tot el dol que se’ns dóna a mans plenes les diademes moribundes dels cabells les proclames perpètues de la nuesa sacsejar la femta de la tristor o exhumar tots els missatges subliminals de la rosa d’aquest confí que forada la tendresa (orb el fred fa la seua tasca menyspreable) em lliure als molls morts de l’entrecella damunt del paisatge en l’abastracció de les pol·lucions és cruel la punta d’ungla que atrapa la misèria és cruel el descens als claveguerons de la floridura sobreviure a tant de dia implacable entre ombres suïcides i cementeris sense rostre i sense ales és cruel el semen esbargit reptant sobre l’imminent la navalla d’afaitar embolicada en una mortalla em desespera l’aigua de fum dels ocells em fa mal la dent penjant de la fam em fa mal el fred del país en els matins i les nits em fa mal l’increment de les portes tancades i els braços inermes —de vegades només vull oblidar-me dels meus records i de la llengua pronunciada en la teua cremada en l’ebrietat de mel del teu tròpic en tots aquests dimonis que arruixen de guitarra els teus pits en cada flama dels sons el teler i la seua dissonància d’arbre caduc la sang i els subjectes anònims que l’habiten sempre estic despert davant de la crueltat: de vegades és només una línia pàl·lida vinguda als meus ulls des del llindar un desastre de finestres una branca estèril del nostre temps o només un sobresalt de rellotges rebregats o només el llibre revelat de la mort amarg en el porus de taüts sempre hi ha minuts incerts durant l’esclat del sexe: embriaga l’udol dels vòmits mentre s’anul·la l’espill de l’angoixa després de tot el descobriment de la nit em resten els peixos de llum en el forat del tòrax em resta l’evidència del tall i les seues ferides colèriques (tot acaba sent memòria envellida i fil d’ulleres arrossegat pel fragor de les ninetes: davant de cada dia la innocència acaba sent només aquesta noció del que un ha perdut)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

OJO SOLUBLE

En este ojo soluble de los objetos que caen al vacío aquellas arqueologías de los sueños o las consonantes anchas de la memoria: me olvido de los sarcófagos y de las demencias ciegas desteñidas que pululan alrededor es para buscar un cofre subterráneo y guardar ahí todo el luto que se nos da a manos llenas las diademas moribundas de los cabellos las proclamas perpetuas de la desnudez sacudir las heces de la tristeza o exhumar todos los mensajes subliminales de la rosa de ese confín que horada la ternura (ciego el frío hace su labor despreciable) me rindo en los muelles muertos del entrecejo sobre el paisaje en el ensimismamiento de las poluciones es cruel el pedazo de uña que atrapa la miseria es cruel el descenso a los resumideros del moho sobrevivir a tanto día implacable entre sombras suicidas y cementerios sin rostro y sin alas es cruel el semen disperso reptando sobre lo inminente la navaja de afeitar envuelta en una mortaja me desespera el agua de humo de los pájaros me duele el diente colgado del hambre me duele el frío del país en las mañanas y las noches me duele el incremento de las puertas cerradas y los brazos inermes —a veces sólo quiero olvidarme de mis recuerdos y de la lengua pronunciada en tu quemadura en la embriaguez de miel de tu trópico en todos esos demonios que rocían de guitarra tus senos en cada flama de los sonidos el telar y su disonancia de árbol caduco la sangre y los sujetos anónimos que la habitan siempre estoy despierto frente a la crueldad: a veces es sólo una línea pálida venida a mis ojos desde el umbral un desastre de ventanas una rama estéril de nuestro tiempo o sólo un sobresalto de estrujados relojes o sólo el libro desvelado de la muerte amargo en el poro de ataúdes siempre hay minutos inciertos durante el estallido del sexo: embriaga el alarido de los vómitos mientras se anula el espejo de la angustia después de todo el descubrimiento de la noche me quedan los peces de luz en el agujero del tórax me queda la evidencia del filo y sus coléricas heridas (todo acaba siendo envejecida memoria e hilo de ojeras arrastrado por el fragor de las pupilas: ante cada día la inocencia acaba siendo sólo esa noción de lo que uno ha perdido)

Barataria, 2017

FISSURES DEL SOMNI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

FISSURES DEL SOMNI

La memòria es fa impostergable en aquests temps en què tot se’ns vol vendre en capsetes de fantasia només és qüestió d’aprendre a llegir els quatre costats del que no es diu (algunes vegades només volem destruir la pròpia història i parlem arran dels hospitals com per a enfollir davant de l’espill ens veiem dissemblants però som adoradors de cementeris volem fer mòmia a l’eufòria i concert plaenter el soroll històric) les teories polítiques ens enlluernen és cert, però no són somnis vertaders al capdavall algú descobreix la veritat encara que siga massa tard: hi ha mostradors que només poden ser per a turistes com les tantes primaveres que han acabat en despullament —en moltes palpebres el desvetlament del temps mai no ha estat generós totes les baves requereixen injeccions letals o un crepuscle que cobresca totes les foscors o una careta suplementària als ganivets el seguici de fèretres en la vía pública mai no deixa de ser intransitable alguns creuen que les pol·lucions són la llet són el trot que perboques les mans el panteix i les seues rampes: hi ha centenars de delictes tots els dies sense comptar els del coixí hi ha centenars de somnis que floreixen amb els medicaments ¡sempre és curiós el mar en la respiració de les lluernes! Davant de vostè aprofite les carasses la simulació de la fraternitat per exemple la igualtat que desobeeix o tota la bellesa pusil·lànime d’una boca estovada de la terra (un ja no sap si és millor mastegar pindoletes de menta per a procurar refredar l’absolut o tirar els daus per a descobrir quin infern guanyem) darrere del cos el joc dels segells postals i aquest càncer de luxúria enfonsat en la seua metàstasi —davant de cada estrèpit de boques les paraules resten deslligades com una massa d’ostatges: se’ns furta fins i tot la desesperació tots els dies mentre es planifiquen les amputacions necessàries per a fertilitzar el silenci comence a pensar que he de fugir del cel i traslladar el dol al pati darrerer dels somnis deixant que la nit creme les paraules i que tu em dures entera i secreta en el fogó esmolat del desig l’inhòspit és només la versió engreixada del paradís també la boca que destorba en la flassada…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

FISURAS DEL SUEÑO

La memoria resulta impostergable en estos tiempos en los que todo se nos quiere vender en cajitas de fantasía sólo es cuestión de aprender a leer los cuatro costados de lo que no se dice (algunas veces sólo queremos destruir la propia historia y hablamos al filo de los hospitales como para ponernos locos ante el espejo nos vemos desparejos pero somos adoradores de cementerios queremos hacer momia a la euforia y plácido concierto el ruido histórico) las teorías políticas nos deslumbran es cierto, pero no son sueños verdaderos al cabo alguien descubre la verdad aunque sea demasiado tarde: hay vitrinas que sólo pueden ser para turistas como las tantas primaveras que han acabado en desnudez —en muchos párpados el desvelo del tiempo nunca ha sido generoso todos los babeos requieren de inyecciones letales o de un crepúsculo que cubra todas las oscuridades o de una máscara suplementaria a los cuchillos el cortejo de féretros en la vía pública nunca deja de ser intransitable algunos creen que las poluciones son la leche son el trote que vomitas las manos el jadeo y sus calambres: hay cientos de delitos todos los días sin contar los de la almohada hay cientos de sueños que florecen con los fármacos ¡siempre es curioso el mar en la respiración de las luciérnagas! Ante usted me valgo de las muecas la simulación de la fraternidad por ejemplo la igualdad que desobedece o toda la belleza pusilánime de una boca mullida de la tierra (uno ya no sabe si es mejor masticar pastillitas de menta para procurar resfriar el absoluto o tirar los dados para descubrir qué infierno ganamos) tras el cuerpo el juego de los sellos postales y este cáncer de lujuria sumido en su metástasis —ante cada estruendo de bocas las palabras quedan desasidas como una masa de rehenes: se nos roba hasta la desesperación todos los días mientras se planifican las amputaciones necesarias para fertilizar el silencio empiezo a pensar que debo huir del cielo y trasladar el luto al traspatio de los sueños dejando que la noche queme las palabras y que vos me durés entera y secreta en el fogón afilado del deseo lo inhóspito es sólo la versión enmugrecida del paraíso también la boca que estorba en la cobija…

Barataria, 2017

ESBÓS DEL DESASSOSSEC

Imagen cogida de la red

ESBÓS DEL DESASSOSSEC

Per al mestre Pere Bessó 
(En resposta al seu poema: ‘Petita albada’).

En les petites puntes d’alba de l’alteritat, les aigües fortes de la memòria i el seu imprescindible armari de cerç: ¿fins on va la set davant del murmuri de la tempesta? Un sempre reclama un cos o un ocell al temps mentre la ferida de l’erm fa la seua pròpia esquerda. (Bevem la mateixa sang del poema en l’alfàbia de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En el matí estés, la lliçó de l’infinit retorn.

BOCETO DEL DESASOSIEGO

Para el mestre Pere Bessó 
(En respuesta a su poema: PETITA ALBADA).

En los pequeños amaneceres de la otredad, las aguas fuertes de la memoria y su imprescindible armario de cierzo: ¿hasta dónde va la sed frente al susurro de la tormenta? Uno siempre le reclama un cuerpo o un pájaro al tiempo mientras la herida del páramo hace su propia grieta. (Bebemos la misma sangre del poema en el pocillo de peltre de Rimbaud, Seferis, o Vallejo.) En la mañana extendida, la lección del infinito retorno.

ESTRETOR DE BRAÇOS

Imagen cogida de codyhooperart.com (Pinterest)

ESTRETOR DE BRAÇOS

De vegades en secret ens naixen cementeris d’ulleres i traus de cràters afonats segurament en la lliçó del dia a dia els diaris deixen establerta la història: potser l’itinerari de la set o els excessos omnipresents de la podridura al capdavall en un país de tantes reverències les adhesions tenen a veure amb els corbs més que no amb la guatla de l’alba sent l’olor d’aqueixa humitat irremeiable dels febles postergats sempre dels sense res sempre dels sense bàlsam sempre: un dia convertirem la boira i sobretot la boira històrica en un dia de lluernes blanques per a ser absorbit sense obscenitats des de la finestra —un llegeix en secret totes les manetes de la follia els cavalls que deliren en la bestialitat dels seus cascos però la follia no espera clar hi és sempre és una follia amb forats i desapareguts amb batalls i marees inútils hi ha guerres que es lliuren sense cap certitud en passatges de primera classe i perfums en aquestes maneres generacionals de la compra-venda de consciències o els subterfugis portàtils del contraban però nosaltres sords de penes sobrevivim ni tan sols xiuxiuegem excepte en la riba del desig que ens percaça tot i sabent de la feblesa de les pertorbacions (però clar no passa res ni ací ni enlloc: tot és com si tinguérem un bon coit i els actors fórem éssers reals i sense cansament éssers de llum que mai no han transitat en l’absurd viure no és estrany sempre i quan emmudesques sempre que les teues capacitats no facen foscor a les altres) però val la pèrdua de segurs té un altre nom com els noms de la llum la càrcer els espills antany sempre és el mateix i res no em sosté qualsevol intensitat acaba desarmant-nos per això m’amague del fred i de les velles febres dels llençols —en ocasions només jo i les meues paranoies els ulls amputats i aquella camisa de ferides on el soroll és irremeiable quasibé muir entre mortalles de broma i ganivets de nuesa el país dorm pregonament sense cap altre dol que el turmente fins i tot amb el seu càncer sempitern…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AHOGO DE BRAZOS

A veces en secreto nos nacen cementerios de ojeras y ojales de hundidos cráteres seguro que en la lección del día a día los periódicos dejan establecida la historia: quizás el itinerario de la sed o los excesos omnipresentes de la podredumbre al cabo en un país de tantas reverencias las adhesiones tienen que ver con los cuervos más que con la codorniz del alba siento el olor de esa humedad irremediable de los débiles postergados siempre de los sin nada siempre de los sin bálsamo siempre: un día convertiremos la niebla y sobre todo la niebla histórica en un día de luciérnagas blancas para ser absorbido sin obscenidades desde la ventana —uno lee en secreto todas las manecillas de la locura los caballos que deliran en la bestialidad de sus cascos pero la locura no espera claro está siempre es una locura con agujeros y desaparecidos con badajos y mareas inútiles hay guerras que se libran sin ninguna certidumbre en pasajes de primera clase y perfumes en esas formas generacionales de la compra venta de conciencias o los subterfugios portátiles del contrabando pero nosotros sordos apenas sobrevivimos ni siquiera susurramos salvo en la orilla del deseo que nos persigue sabiendo de la debilidad de las perturbaciones (pero claro no pasa nada ni aquí ni en ninguna parte: todo es como si tuviésemos un buen coito y los actores fuésemos seres reales y sin fatiga seres de luz que jamás han transitado en el absurdo vivir no es extraño siempre y cuando enmudezcas siempre que tus capacidades no oscurezcan a las otras) pero bueno el extravío de seguro tiene otro nombre como los nombres de la luz la cárcel los espejos hace tiempo siempre es igual y nada me sostiene cualquier intensidad acaba por desarmarnos por eso me escondo del frío y de las viejas fiebres de las sábanas —en ocasiones sólo yo y mis paranoias los ojos amputados y aquella camisa de heridas donde el ruido es irremediable casi muero entre mortajas de bruma y cuchillos de desnudez el país duerme bellamente sin ningún luto que lo atormente aun con su cáncer sempiterno…

Barataria, 2017