lunes, 22 de diciembre de 2014

CEMENTERIS PLURALS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




CEMENTERIS PLURALS




Allà la tardor amb les seues carns darreres i les aspes dels taüts mossegant
la gespa del cel ras de l’alé.
A cegues les paraules arremolinades en les andanes i carrers.
(Tot el putrefacte també té la seua vida interior) i, supose, el seu mysterium.
Sempre és plural el país pòstum del paradís.
En el cementeri dels tamborinets, les serradores mosseguen el costat
de tants jeroglífics confiats als teulats, a l’eixovar del sil•labeig.
Sempre hi ha algú que recrimina els estreps de l’alfabet: els esquinçalls
de consciència, ací, en el bany impúdic de la violència.
Només hi ha una falda plural: els cementeris i aquesta sort tenebrosa
de monedes, l’extorsió que esgarrapa davall de les axil•les i habita pregàries
tan sinistres com colls tallats.
A gosades que desconec l’existència de rossinyols en l’envàs buit
dels arlequins i d’altres udolaments viscosos.
Ens enfonsem en aquesta bèstia de la tempesta, més enllà de l’ull que naix i mor.
Hi ha zum-zums ebris des que llostreja i somnis grisos en el manoll
de creus llançat a l’alteritat…

“Cementeris plurals” [‘Cementerios plurales’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del castellà al català per PERE BESSÓ




CEMENTERIOS PLURALES




Allí el otoño con sus carnes postreras y las aspas de los ataúdes mordiendo
el césped del cielo falso del aliento.
A ciegas las palabras arremolinadas en los andenes y calles.
(Todo lo putrefacto también tiene su vida interior) y, supongo, su mysterium.
Siempre es plural el país póstumo del paraíso.
En el cementerio de los taburetes, los aserraderos muerden el costado
de tantos jeroglíficos confiados a los tejados, al ajuar del silabeo.
Siempre existe alguien que recrimina las estribaciones del alfabeto: los jirones
de conciencia, aquí, en el baño impúdico de la violencia.
Solo hay un regazo plural: los cementerios y esta suerte tenebrosa
de monedas, la extorsión que escarba debajo de las axilas y habita plegarias
tan siniestras como cuellos sajados.
Desde luego, desconozco la existencia de ruiseñores en el envase vacío
de los arlequines y de otros viscosos aullidos.
Nos hundimos en esta bestia de la tormenta, más allá del ojo que nace y muere.
Hay zumbidos ebrios desde que amanece y sueños grises en el puñado
de cruces arrojado a la otredad…
Barataria, 22.XI.2014

viernes, 28 de noviembre de 2014

CAMINANT

Imagen cogida de la red




CAMINANT




En vespres d’ocells, les formes alades del vent, ondulat l’alé
de les zones fosques d’aquesta pell gastada de les paraules i les xarneres.
Mai no sé —si part o torne — del miolament del comptegotes, ni de quin ull
impossible dec fiar-me. 
Només despulle els meus deserts penedits o la finestra amb les meues bagatel•les.
En el laberint de les vocals, un deix de llum mentre que camine en direcció
al firmament: dissolta l’escriptura del cordó umbilical, creix la intempèrie
i els telegrames inútils dels cadàvers en les voravies.
Al fons, el metall de l’horitzó i un altre espill no menys cert que els morts;
Uns altres ulls foscos com la meua ombra.
(Excepte les evidències amb escreix, transcórrer és una forma de buidar-se
enmig de tantes batalles. Davant del nus de la pedra estesa, aquell designi
de caminar damunt de les aigües)…


"Caminant" ['Caminante'] d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ




CAMINANTE




En víspera de pájaros, las formas aladas del viento, ondulado el aliento
de las zonas oscuras de esta piel gastada de las palabras y los goznes.
Nunca sé —si parto o regreso— del maullido del cuentagotas, ni de qué ojo
imposible debo fiarme. 
Sólo desnudo mis desiertos arrepentidos o la ventana con mis baratijas.
En el laberinto de las vocales, un dejo de luz mientras camino en dirección
al firmamento: disuelta la escritura del cordón umbilical, arrecia la intemperie
y los telegramas inútiles de los cadáveres en las aceras.
Al fondo, el metal del horizonte y otro espejo no menos cierto que los muertos;
otros ojos oscuros como mi sombra.
(Excepto las sobradas evidencias, transcurrir es una forma de vaciarse
en medio de tantas batallas. Ante el nudo de la piedra extendida, aquel designio
de caminar sobre las aguas)…
Barataria, 26.XI.2014

miércoles, 26 de noviembre de 2014

LLUM HABITADA

Imagen cogida de la red




LLUM HABITADA




Tot animal mira la llum abans de morir: claror advertida en la branca pregona
del pont cap el més enllà reunit. En quin moment, amics, creuem
l’essència de la germinació, les aigües pròpies del sensefí? Tot ho advertim,
i, tanmateix, escapa de la nostra naturalesa. 
En el fang viu delira la cendra; en l’esdrúixola de la soga, l’eco en fuga
de l’esbufec, l’oreneta i el seu regueró de canícula.
Al fons de la llum, llum perplexa el tabú de l’ horitzó a l’espill.
Es tímida la fossa groga de les arrels i el silenci de la consciència que caduca.
Cada batec és la sorpresa humana que habita el follet migratori
de l’ombra. Dins del canelobre, els desonillaments de la memòria i l’al•leluia
de l’arc del cel, els cabals encara de la matèria.
Tot animal creua la tempesta dels llampecs: humus; després, 
la proclama fent levitació les finestres…

“Llum habitada” [‘Luz habitada’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LUZ HABITADA




Todo animal mira la luz antes de morir: claridad advertida en la honda rama
del puente hacia el allá reunido. ¿En qué momento, amigos, cruzamos
la esencia de la germinación, las aguas propias del sinfín? Todo lo advertimos,
y sin embargo, escapa a nuestra naturaleza. 
En el barro vivo delira la ceniza; en la esdrújula de la soga, el eco en fuga
del resuello, la golondrina y su reguero de canícula.
En el fondo de la luz, luz perpleja el tabú del horizonte en el espejo.
Es tímida la fosa amarilla de las raíces y el silencio de la conciencia que caduca.
Cada latido es el humano asombro que habita al duende migratorio
de la sombra. Dentro del candelabro, los desvelos de la memoria y el aleluya
del arco iris, los aun caudales de la materia.
Todo animal cruza la tempestad de los relámpagos: humus; después, 
la proclama levitando en las ventanas…
Barataria, 25.XI.2014

domingo, 16 de noviembre de 2014

LÍNIA FERROVIÀRIA

Imagen cogida de la red




LÍNIA FERROVIÀRIA




Cada volta el vent fa tremolar els ulls perduts en el paisatge del temps.
En l’aglomeració del ferro dilatat, l’oïda àvida apegada a les travesseres,
a aqueixos ferros violents del meu propi jardí.
Qui desdiu aquesta tendresa de conspiracions? —El tren, el tren que s’ho beu
tot: respira la seua tos de supervivent en la alforja del meu pit.
A la riba de la garrotxa, el fil prim del refilet, l’esternut imbatible
del seu trànsit. El turó dels somnis enmig de la boira. 
Ara camine girant en els meus cansaments: entre la tanca del crepuscle
i els carrers insegurs i les voravies cobertes de bijuteria,
la intempèrie i la seua novel•la negra,
la conspiració penitent, devota d’un altres cossos possesos de fatalitat.
(Després de pensar en aquestes coses antigues, continue en el meu oasi solar:
                                                                                                                      [ ajunte un per un,
els objectes per a reconstruir el cresol d’aquells dies.)
Per cert, al besllum, l’estació ferroviària del meu alé…

“LÍNIA FERROVIÀRIA” [‘LÍNEA FERROVIARIA’] d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ





LÍNEA FERROVIARIA
.



Cada vez el viento hace temblar los ojos perdidos en el paisaje del tiempo.
En la aglomeración del hierro dilatado, el oído ávido pegado a los durmientes,
a esos fierros violentos de mi propio jardín.
¿Quién desdice esta ternura de conspiraciones? —El tren, el tren que lo bebe
todo: respira su tos de sobreviviente en la alforja de mi pecho.
A la orilla de la breña, el delgado hilo del trino, el estornudo imbatible
de su tránsito. La loma de los sueños en medio de la niebla.
Ahora camino girando en mis cansancios: entre la alambrada del crepúsculo
y las calles inseguras y las aceras cubiertas de bisutería,
la intemperie y su novela negra,
la conspiración penitente, devota de otros cuerpos posesos de fatalidad.
(Luego de pensar en estas cosas antiguas, sigo en mi oasis solar: junto uno a uno,
los objetos para reconstruir el candil de aquellos días.)
Por cierto, al trasluz, la estación ferroviaria de mi aliento…
.Barataria, 14.XI.2014