martes, 20 de abril de 2021

NIT PERLLONGADA DEL PENSAMENT│ NOCHE PROLONGADA DEL PENSAMIENTO

Imagen FB de Pere Bessó




NIT PERLLONGADA DEL PENSAMENT

 

 

Mossegava els calcetins degollats del vòmit als afores del cel.

Era tortura inventariar els fils de saliva negra de la tortura

d’aquests dies destinats i condemnats a la perversitat: pujaven

i baixaven els fluids consumits per la mort, la pesta de la ira,

els colps de pit obert a l’agitació d’una tempesta nocturna

de parpelles enmig de la serp del somni de la darrera boira

recolzada a la porta de l’abisme de la memòria.

Plorava mentre obria l’ull del somnambulisme entre els assots

del pudor i els encaixos de llavors com una esfinx d’humida bellesa

postrada en els joncs de l’horitzó.

Ací, les estranyes males herbes mirant-nos immòbils, ganivets, fantasmes,

armaris de paret, nens amb històries amargues, putes més humanes, dolces,

que els meus braços i tots els rostres feridors mossegant la respiració.

Al pit hi ha cementiris i incestos, fantasmes d’una estranya veritat

i petites perruqueries d’ossades i foscos reflectors.

A estones els pensaments de gat salvatge, apareixent del no-res,

o petrificant-se en el cordó umbilical dels engolidors.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NOCHE PROLONGADA DEL PENSAMIENTO

 

 

Mordía los calcetines degollados del vómito en las afueras del cielo.

Era tortura inventariar los hilos de saliva negra de la tortura

de esos días destinados y condenados a la perversidad: subían

y bajaban los fluidos consumidos por la muerte, la peste de la ira,

los golpes de pecho abierto en la agitación de una tempestad nocturna

de párpados en medio de la serpiente del sueño de la última bruma

recostada en la puerta del abismo de la memoria.

Lloraba mientras abría el ojo del sonambulismo entre los azotes

del pudor y los encajes de entonces como una esfinge de húmeda belleza

postrada en los juncos del horizonte.

Aquí, las extrañas malezas mirándonos inmóviles, cuchillos, fantasmas,

alacenas, niños con historias amargas, putas más humanas, dulces,

que mis brazos y todos los rostros hirientes mordiendo la respiración.

En el pecho hay cementerios e incestos, fantasmas de una extraña verdad

y pequeñas peluquerías de osamentas y oscuros reflectores.

A ratos los pensamientos de gato montés, apareciendo de la nada,

o petrificándose en el cordón umbilical de los tragantes.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

lunes, 19 de abril de 2021

PRESERVACIÓ DEL CRIT NOMÉS│ PRESERVACIÓN DEL GRITO, SOLAMENTE

Imagen FB de Pere Bessó



PRESERVACIÓ DEL CRIT NOMÉS

 

 

Los mejores años de su vida

pasó como fogonero en el barco;

mantuvo el fuego, sobre el agua.

Nebojša Vasović

 

 

Damunt de les aigües de set de les espigues, les rampes de l’escuma

i els seus pals, els vaixells en la deshora de les temples.

A falta de port i claus, la deriva en aquest foc damunt del granit

dels dies de tempestats: en la fugida, aquest patíbul de vapors

a punt de bullir en la memòria dels minuts confusos de la sang

o de la respiració, de gavines degollades en la nit.

En realitat, davant del bullici de les ferides, res no pogué mantindre’s,

llevat de la marxa definitiva i la manca de serenitat per a l’ànima.

Hem passat del cel a espills agonitzants, a l’horitzó erm

en què caminem després de la fúria de la fam sense fruites, ni ocells.

Mentre callem ha transcorregut el temps de manera traïdorenca:

No sembla amor el sanglot sobre ruïnes, ni pau, la flor groga

del crepuscle en l’abandonament en què caigueren les nostres pupil•les.

L’únic que preservem és el crit sobre un monument a la pols.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

PRESERVACIÓN DEL GRITO, SOLAMENTE

 

 

Los mejores años de su vida

pasó como fogonero en el barco;

mantuvo el fuego, sobre el agua.

Nebojša Vasović

 

 

Sobre las aguas de sed de las espigas, los calambres de la espuma

y sus mástiles, los barcos en la deshora de las sienes.

A falta de puerto y llaves, la deriva en este fuego sobre el granito

de los días de tempestades: en la huida, ese patíbulo de vapores

a punto de hervir en la memoria de los minutos confusos de la sangre

o de la respiración, de gaviotas degolladas en la noche.

En realidad, ante el bullicio de las heridas, nada pudo mantenerse,

salvo la marcha definitiva y la falta de serenidad para el alma.

Hemos pasado del cielo a espejos agonizantes, al horizonte yermo

en el que caminamos tras la furia del hambre sin frutas, ni pájaros.

Mientras callamos ha transcurrido el tiempo de manera alevosa:

No parece amor el sollozo sobre ruinas, ni paz, la flor amarilla

del crepúsculo en el abandono en el que cayeron nuestras pupilas.

Lo único que preservamos es el grito sobre un monumento al polvo.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


 

TOT I RES NO FLUEIX│ TODO Y NADA FLUYE

 

Imagen FB de Pere Bessó



TOT I RES NO FLUEIX

 

 

Tots els desgels emergeixen de les còrnies, així com els rostres

clavats a la paret del somnambulisme, en el rèptil esponjós

de la respiració, en l’ombra de sang que penja dels dits.

Hi ha pantans en el patíbul d’ una saliva, en la resina de les vèrtebres

que deixen els incendis, en el somriure d’una pàgina que conté

somnis, en l’aigua de vegades inexplorada dels ulls.

Després de tot, tot i res no flueix. A les mans, la sang

escorxada de la por i els seus espills de voltes insomnes i l’abisme

hostil de la cremació dels ulls. L’espill de vençuda escuma.

Un transita pel terror dels cels i la boca.

Millor encara, un sucumbeix davant de les màscares de l’espant,

a les ungles de pedra dels malsons, a la gravetat de set enredada

en els sediments de la gola: en l’alambí del sanglot,

les arrels condemnades als cementiris, al cadàver fatu de les fletxes

i a aquest repòs del vol en parets de tova.

Renuncie al sediment de les lluernes i a l’eruga cega de la vigília,

enmig dels ulls que pergueren el color de la seducció.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ

.

 

TODO Y NADA FLUYE

 

 

Todos los deshielos emergen de las córneas, así como los rostros

clavados en la pared del sonambulismo, en el reptil esponjoso

de la respiración, en la sombra de sangre que cuelga de los dedos.

Hay pantanos en el patíbulo de un saliva, en la resina de las vértebras

que dejan los incendios, en la sonrisa de una página que contiene

sueños, en el agua a veces inexplorada de los ojos.

Después de todo, todo y nada fluye. En las manos, la sangre

desollada del miedo y sus espejos de bóvedas insomnes y el abismo

hostil de la cremación de los ojos. El espejo de vencida espuma.

Uno transita sobre el terror de los cielos y la boca.

Mejor todavía, uno sucumbe ante las máscaras del espanto,

a las uñas de piedra de las pesadillas, a la gravedad de sed enredada

en los sedimentos de la garganta: en el alambique del llanto,

las raíces condenadas a los cementerios, al cadáver fatuo de las flechas

y a ese reposo del vuelo en paredes de adobe.

Renuncio al sedimento de las luciérnagas y a la oruga ciega de la vigilia,

en medio de los ojos que perdieron el color de la seducción.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga



sábado, 17 de abril de 2021

PELEGRÍ D’EPÍLEGS MÚLTIPLES│ PEREGRINO DE EPÍLOGOS MÚLTIPLES

 

Imagen Pinterest



PELEGRÍ D’EPÍLEGS MÚLTIPLES

 

 

crece mi tumba de la que naceré de nuevo

déjame resucitar y ser un pájaro

Nenad Trajković

 

 

Era molsa el fullatge dels dies invisibles, i irreversible la tomba

de la respiració arrugada per l’amargor del martiri secular.

Al profund de la nafra la febre sotmesa al judici final de l’ànima.

Des del costat sagnant, tornes a les Croades del cor.

Per a mi cada dia és un nou somni lliurat als braços;

d’aquesta manera, es refà el cicle de la vida que a estones és estany

de les més malèvoles foscors. En la subversió del foc,

un ocell fa el miracle: el rampell és incontenible en el vent.

Deixa’m ser de bell nou, l’ull i el seu edèn, no la funerària, sí el niu

consagrat, la història que sobreviu a aquest llarg desvetlament d’atifells.

Rep el meu cos cec, després de sobreviure a tant escarni.

Deixa’m trasbalsar la mel i desfer els terbolins del pellingot.

Sóc un pelegrí amb múltiples epílegs, una babel amb sabates

gastades, o el simple badall d’orfandats a la boca d’un infant.

Ostatge he sigut de laboriosos silencis i espectrals dols de finestres.

Ja de tornada, sé el meu alfabet, el nou temps de set a la gola.

.

.

PEREGRINO DE EPÍLOGOS MÚLTIPLES

 

 

crece mi tumba de la que naceré de nuevo

déjame resucitar y ser un pájaro

Nenad Trajković

 

 

Era musgo el follaje de los días invisibles, e irreversible la tumba

de la respiración arrugada por lo amargo del martirio secular.

En lo profundo de la llaga la fiebre sometida al juicio final del alma.

Desde el costado sangrante, vuelves a las Cruzadas del corazón,

Para mí cada día es un nuevo sueño entregado a los brazos;

de esta manera, se rehace el ciclo de la vida que a ratos es estanque

de las más aviesas oscuridades. En la subversión del fuego,

un pájaro hace el milagro: el arrebato es incontenible en el viento.

Déjame ser de nuevo, el ojo y su edén, no la funeraria, sí el nido

consagrado, la historia que sobrevive a ese largo desvelo de aperos.

Recibe mi cuerpo ciego, después de sobrevivir a tanto escarnio.

Déjame trasegar la miel y deshacer los torbellinos del andrajo.

Soy un peregrino con múltiples epílogos, una babel con zapatos

gastados, o el simple bostezo de orfandades en la boca de un niño.

Rehén he sido de laboriosos silencios y espectrales duelos de ventanas.

Ya de regreso, sé mi alfabeto, el nuevo tiempo de sed en la garganta.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga