domingo, 5 de julio de 2020

AGONIA DEL PAISATGE │ AGONÍA DEL PAISAJE

Imagen Pinterest





AGONIA DEL PAISATGE




De nou al sèpia de les fotografies, la disfressa s’ha convertit en peix estèril, o un ocell d’ulleres damunt d'una pell de cendra. Gemega la foscor damunt de la pedra. En la metamorfosi del vol, les imatges de destrucció sempre aspiren al contrallum de l’ocàs. Dins d’una eruga de bordell, la infància ja aguaita crosses d’aqueixos somnis que cauen com fulles: al tamboret de pedra de les cunetes, el vent de sang de la veritat fa mal. Fan mal els trossets de fem de la humanitat, i el fred que rebrega la gola i la inclemència que fa perdre la identitat, fins a ser només agre taüt.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AGONÍA DEL PAISAJE




De vuelta al sepia de las fotografías, el disfraz se ha convertido en pez estéril, o un pájaro de ojeras sobre una piel de ceniza. Gime la oscuridad sobre la piedra. En la metamorfosis del vuelo, las imágenes de destrucción siempre aspiran al contraluz del ocaso. Dentro de una oruga de burdel, la infancia ya avizora muletas de esos sueños que caen como hoja: en el taburete de piedra de las cunetas, el viento de sangre de la verdad duele. Duelen los pedacitos de basura de la humanidad, y el frío que estruja la garganta y la inclemencia que hace perder la identidad, hasta solo ser agrio ataúd.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020
©André Cruchaga

sábado, 4 de julio de 2020

PLUJA REMOTA│ LLUVIA REMOTA

Imagen Pinterest





PLUJA REMOTA




Cavé mi habitación debajo de la tierra,
afuera era la lluvia, el viento estaba afuera.
Tudor Arghezi




De tova la cambra i de pedra, la taula; de pluja, els molts ocells al voltant de quilòmetres de silenci. Era la terra i l’aigua, el cavall de metall clar del cos. Impregnat de segles, l’arbre de la infància i tots els trastos d’escuma. En acabant aprofundí en la resina dels troncs dels pins, en totes les regions dolentes de la son i la fullaraca. Soterrí, per si de cas, la lluna per a partir sense morts a l’esquena, encara que als ulls, trotara la teua ombra i polsara el temps amb el seu tossut encanteri.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LLUVIA REMOTA




Cavé mi habitación debajo de la tierra,
afuera era la lluvia, el viento estaba afuera.
Tudor Arghezi




De adobe la habitación y de piedra, la mesa; de lluvia, los muchos pájaros alrededor de kilómetros de silencio. Era la tierra y el agua, el caballo de metal claro del cuerpo. Impregnado de siglos, el árbol de la infancia y todos los cachivaches de espuma. Luego ahondé en la resina de los troncos de los pinos, en todas las regiones dolientes del sueño y la hojarasca. Enterré, por si acaso, la luna para partir sin muertos en la espalda, aunque en los ojos, trota tu sombra y pulsa el tiempo con su terco hechizo.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

viernes, 3 de julio de 2020

RESINA DE LA BRASA │ RESINA DE LA BRASA

Imagen FB de Pere Bessó





RESINA DE LA BRASA




Sobre nuestra envoltura abrasada
cae una luz indigente.
Nina Cassian




Un minut no cap en els intervals de la molsa, ni la brasa de mel, insomne, en els corrents indomtables del melic. La llum és un infern quan s’invoca la foscor de dos cossos en una cambra habitada per l’esbufec.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RESINA DE LA BRASA




Sobre nuestra envoltura abrasada
cae una luz indigente.
Nina Cassian




Un minuto no cabe en los intervalos del musgo, ni la brasa de miel, insomne, en las corrientes indomables del ombligo. La luz es un infierno cuando se invoca la oscuridad de dos cuerpos en un cuarto habitado por el resuello.

Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga

jueves, 2 de julio de 2020

MEMÒRIA RESSORGIDA│ MEMORIA RESURGIDA

Imagen FB de Pere Bessó





MEMÒRIA RESSORGIDA




Y en la memoria por un instante resurge
aquel lugar, aquella orilla lejana…
Aleksandr Blok




Sí, aquell lloc d’aigües d’antany corcat per la boira, no és res quan ja hi ha una ombra quieta. Però ressorgeix en la memòria cada galop de fusta com la certitud del crit d’un xàfec. A través dels batecs, l’alè busca un lloc a la sorra, només un indret sense la demència atroç de la llunyania. Malgrat l’efímer, les portes es tornen entranyables: el llindar, lent, de tot el que modulen les malalties de l’ànima. Al darrer do d’una finestra, la vora sorda de la llanterna de les teues mans. Sí, potser l’ombra que ens reclama amb la pluja al pit.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MEMORIA RESURGIDA




Y en la memoria por un instante resurge
aquel lugar, aquella orilla lejana…
Aleksandr Blok




Sí, aquel lugar de aguas del antaño carcomido por la niebla, es nada cuando ya hay una sombra quieta. Pero, resurge en la memoria cada galope de madera como la certeza del grito de un aguacero. A través de las pulsaciones, el aliento busca un sitio en la arena, un paraje solamente sin la demencia atroz de la lejanía. Pese a lo efímero, las puertas se vuelven entrañables: el umbral, lento, de cuanto modulan las dolencias del alma. En la última dádiva de una ventana, la orilla sorda de la linterna de tus manos. Sí, quizás la sombra que nos reclama con la lluvia en pecho.
.
Del libro: Firmamento antiguo, 2020.
©André Cruchaga