PER SI DE CAS EL VENT

Imagen FB de Pere Bessó

PER SI DE CAS EL VENT

Per si de cas el vent enmig d'un cosset de fullaraca la saliva dels cementiris clandestins pertot el salpasser ebri d’un núvol mentre copulen les degradacions del temps a estones volem purificar els jardins finits o l’escama rosegada de la primavera però ja els genolls han acumulat prou callositat i tot just és visible l’horitzó en el cossí de les ulleres de l’ocell dels braços només resta el foc profètic del lletreig (pense en aquella nit que negà els cossos de sospirs ací les meues mans esteses en la teua cara per besar l’esperança ací les nostres existències confiades al bes.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

POR SI ACASO EL VIENTO

Por si acaso el viento en medio de un corpiño de hojarasca la saliva de los cementerios clandestinos por doquier el hisopo ebrio de una nube mientras copulan las degradaciones del tiempo a ratos queremos purificar los jardines fenecidos o la escama roída de la primavera pero ya las rodillas han acumulado suficiente callosidad y apenas es visible el horizonte en el cuenco de las ojeras del pájaro de los brazos sólo queda el fuego profético del deletreo (pienso en aquella noche que anegó los cuerpos de suspiros ahí mis manos extendidas en tu cara para besar la esperanza ahí nuestras existencias confiadas al beso.)

.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

NOMÉS ÉREM SOMNÀMBULS

Imagen FB de Pere Bessó

NOMÉS ÉREM SOMNÀMBULS

Només érem trens somnàmbuls en la nit enmig de trets violents: ací els cossos damunt de la gespa sense límits una lluna de saliva bullia en els porus mentre les ombres feien caure el cel en el cruixit de l’alé cap altre firmament sinó el riu d’argent de la pell i la llum fosa dels amants. 

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SÓLO ÉRAMOS SONÁMBULOS

Sólo éramos trenes sonámbulos en la noche en medio de violentos disparos: ahí los cuerpos sobre el césped sin límites una luna de saliva bullía en los poros mientras las sombras derribaban el cielo en el crujido del aliento ningún otro firmamento sino el río de plata de la piel y la luz derretida de los amantes.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

UN OCELL ABDICA EN LA BRANCA

Imagen FB de Pere Bessó

UN OCELL ABDICA EN LA BRANCA

Un ocell abdica en la branca de fum del més enllà amb la cremadura damunt de les seues ales (a l’ull de la seua innocència la llengua del vent el fa sagnar fins al punt d’ensopegar amb la bellesa de pedra de l’engonal.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

UN PÁJARO ABDICA EN LA RAMA

Un pájaro abdica en la rama de humo del más allá con la quemadura a cuestas de sus alas (en el ojo de su inocencia la lengua del viento lo hace sangrar al punto de tropezar con la belleza de piedra de las ingles.)
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

LA BRISA FREDA DEL VENT

Imagen FB de Pere Bessó

LA BRISA FREDA DEL VENT

La brisa freda del vent mossega els albellons i la finestra
que desfà l’òxid de l’alé sent el vil·là inabastable
en la mobilitat de la son: a vegades és violent el baf trencat
en l’olfacte un riu de mutilacions com un llarg epígraf
(Un desitja mossegar les atrocitats o simplement buscar
el sentit als somnis en un món d’imatges ineludibles)
Un cavall de pedra ofega la meua gola
Un cercle d’ocells sense ales orina en la meua llengua groga
A la vora dels grans litorals del plany la gota de foc
del teu entrecuix aquest cresol que em crema les mans
l’argila dels crits les mossegades de gat com petits
crims a l’hora en què creix l’ansietat de la meua barba
Sempre em toca parlar amb la cendra erta dels fèretres
Sempre sempre el cadàver de la poma a l’altura
de la meua vaga esperança.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LA BRISA FRÍA DEL VIENTO

La brisa fría del viento muerde los calcañales y la ventana
que deshace el óxido del aliento oigo al vilano inasible
en la movilidad del sueño: a veces es violento el ijillo quebrado
en el olfato un río de mutilaciones como un largo epígrafe
(Uno desea morder las atrocidades o simplemente buscarle
el sentido a los sueños en un mundo de imágenes ineludibles)
Un caballo de piedra asfixia mi garganta
Un círculo de pájaros sin alas orina en mi lengua amarilla
A la orilla de los grandes litorales del llanto la gota de fuego
de tus entrepiernas ese candil que quema mis manos
la arcilla de los gritos los mordiscos de gato como pequeños
crímenes a la hora en que crece la ansiedad de mi barba
Siempre me toca platicar con la ceniza yerta de los féretros
Siempre siempre el cadáver de la manzana a la altura
de mi vaga esperanza.
.
De "Metáfora del desequilibrio", 2019

©André Cruchaga