lunes, 3 de junio de 2019

DESCENS DE LA NIT

Imagen FB de Pere Bessó





DESCENS DE LA NIT




El tren que se desprende de los astros
Va cortando la noche
Vicente Huidobro




Descén, irremeiablement, la nit escabrosa i obscena
entre les humitats de les mirades:
és negra la llum que baixa vertical fins a tocar el fons
de la cendra. (Supose que en les mans del dia,
res no és com un suposa; un pensa que somia,
però és la boira que es podreix en les ales dels ocells,
o la vena trencada que s’obri en les palpebres.)

Tard o d’hora, defalleixen els trens en l’asimetria
dels ecos, o en els ardits de les rajoles que desgasten
o prolonguen les sabates. La veu és faula que delata angoixes.
No hi ha llum en el paper arrugat de l’alé,
ni en l’alta nit que ens xiuxiueja en la boca,
ni en les conjectures que trontollen en les temples.
A prop dels rails del cel, el cudol dicta la seua afonia.
Sempre en el coixí transcorre l’improbable.





DESCENSO DE LA NOCHE




El tren que se desprende de los astros
Va cortando la noche
Vicente Huidobro




Desciende, irremediablemente, la noche escabrosa y obscena
entre las humedades de las miradas:
es negra la luz que desciende vertical hasta tocar el fondo
de la ceniza. (Supongo que en las manos del día,
nada es como uno supone; uno piensa que sueña,
pero es la bruma que se pudre en las alas de los pájaros,
o la vena rota que se abre en los párpados.)

Tarde o temprano, desfallecen los trenes en la asimetría
de los ecos, o en los ardides de las baldosas que desgastan
o prolongan los zapatos. La voz es fábula que delata angustias.
No hay luz en el papel arrugado del aliento,
ni en la alta noche que nos susurra en la boca,
ni en las conjeturas que tambalean en las sienes.
Cerca de los rieles del cielo, el guijarro dicta su afonía.
Siempre en la almohada transcurre lo improbable.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

domingo, 2 de junio de 2019

ENDEVINALLES DEL FOC

Imagen FB de Pere Bessó





ENDEVINALLES DEL FOC




Solo tú vives
Afuera es el fin del mundo (…)
Una lágrima tiembla al borde del cielo
Vicente Huidobro




Amb una llàgrima el vent eixuga els ulls d’espills, llanternes i món. En la pell es prolonguen els cloqueigs d’un bes, la boca i les seues endevinalles de foc. Ningú més no viu en mi, sinó el temps que despulla totes les condemnes esguitades de records. Jo, ocell de pedra, bec els petits cels desencaminats de les teues illades, així sabí mitigar els balbuceigs a la vora dels lavabos. En cada paraula dissolta, la xicra del teu nom i la desmesura d’una estranya defunció. (La irrealitat ens assisteix cada nit com una mena de fred en flames.) A la vora del tall, la humana boca de la teua ombra i el cel que baixa a la terra. A prop o lluny, el riu del teu sexe creix en la sang.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ACERTIJOS DEL FUEGO




Solo tú vives
Afuera es el fin del mundo (…)
Una lágrima tiembla al borde del cielo
Vicente Huidobro




Con una lágrima el viento enjuga los ojos de espejos, linternas y mundo. En la piel se prolongan las cuclillas de un beso, la boca y sus acertijos de fuego. Nadie más vive en mí, sino el tiempo que desnuda todas las condenas salpicadas de recuerdos. Yo, pájaro de piedra, bebo los pequeños cielos descarriados de tus ijares, así supe mitigar los balbuceos al borde de los lavabos. En cada palabra disuelta, la jícara de tu nombre y la desmesura de un extraño fallecimiento. (La irrealidad nos asiste cada noche como una suerte de frío en llamas.) Al borde del filo, la humana boca de tu sombra y el cielo que desciende a la tierra. Cerca o lejos, el río de tu sexo crece en la sangre.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

sábado, 1 de junio de 2019

OMBRA DEL RECORD

Imagen FB de Pere Bessó





OMBRA DEL RECORD




Entre sombras que pasan
Se desprenden del pecho los recuerdos
Vicente Huidobro




Caminem pel desvetlament de la nostra ombra, sense més falda que les úlceres del buit, sense més arbres que les culpes del pretèrit. Només ens van quedant les tombes entre les mans, els masclets d’alguna carícia malparada, o els carrers desesperats de cartrons i barbàrie. En la memòria la tos del silenci i els sostres que s’humitegen a l’hivern. De vegades els ulls se succeeixen destemprats com la tristesa que es deixa sentir a la boca. Tot el dolor viu dins dels ulls, al costat de la carassa d’una vesprada que riu. Cansat ja, em queden els records prisats de l’esquinçament.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOMBRA DEL RECUERDO




Entre sombras que pasan
Se desprenden del pecho los recuerdos
Vicente Huidobro




Caminamos en el desvelo de nuestra sombra, sin más regazo que las úlceras del vacío, sin más árboles que las culpas del pretérito. Sólo nos van quedando las tumbas entre las manos, los petardos de alguna caricia maltrecha, o las calles desesperadas de cartones y barbarie. En la memoria la tos del silencio y los techos que se humedecen en invierno. A veces los ojos se suceden destemplados como la tristeza que se deja sentir en la boca. Todo el dolor vive dentro de los ojos, junto a la mueca de una tarde que ríe. Cansado ya, me quedan los recuerdos plisados del desgarro.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga

viernes, 31 de mayo de 2019

LLUNYANIES PRESENTS

Imagen FB de Pere Bessó






LLUNYANIES PRESENTS




Algo se ha quedado
Sobre las más tibias lejanías
Vicente Huidobro




Darrere de la finestra, aquell alé de sofert silenci
de les llunyanies capitulades.
Damunt de les molles de les setmanes, els vells queixals de l’enrojolament,
mentre les ungles descusen ese infinit infatigable.
A ver dir, alguna cosa resta de la pluja, del forat a l’engonal,
de la set i els dies mutilats;
la brutícia ens perd amb el seu mentó fosc,
bruts colps de cadàver s’aprimen en els ulls a l’hora de llegir
la boca i certs noms, al costat del cos.
No sé si encara guarden la tebiesa les nostres mans,
després de beure confuses pocions.
Ningú no gosa rentar les culpes, ni l’asfíxia plural del tedi,
Ni llevar les taques de les flassades,
ni caminar per senderes que s’esfumen.
Ací, a fora, les lletanies del temps toquen els draps del sanglot.
En el rostre creixen ombres de certesa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català





LEJANÍAS PRESENTES




Algo se ha quedado
Sobre las más tibias lejanías
Vicente Huidobro




Detrás de la ventana, aquel aliento de sufrido silencio
de las lejanías capituladas.
Sobre las migas de las semanas, las viejas mochetas del sonrojo,
mientras las uñas descosen ese infinito infatigable.
A decir verdad, algo queda de la lluvia, del agujero en la ingle,
de la sed y los días mutilados;
la mugre nos pierde con su mentón oscuro,
sucios golpes de cadáver se adelgazan en los ojos a la hora de leer
la boca y ciertos nombres, en el costado del cuerpo.
No sé si todavía guardan la tibieza nuestras manos,
después de beber confusas pócimas.
Nadie se atreve a lavar las culpas, ni la asfixia plural del tedio,
ni quitar los lamparones de las cobijas,
ni a caminar por senderos que se esfuman.
Ahí, afuera, las letanías del tiempo tocan los trapos del sollozo.
En el rostro crecen sombras de certidumbre.
.
Del libro “Estación Huidobro”, 2019
©André Cruchaga